De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi
Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?
I ara què?
Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?
Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.
Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.
I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:
-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.
-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).
-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.
-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.
Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:
Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.
Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.
Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.
Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.
L’endemà del 10 de juliol
Moltes coses s’han escrit després de la massiva manifestació de dissabte. Val a dir que la majoria d’elles estan escrites des de l’emoció, l’emoció de les persones que hi van participar conscients de ser presents en un acte històric.
La manifestació de dissabte va ser un acte massiu i radical d’afirmació ciutadana. Els partits polítics dissabte van quedar en un segon terme. Va ser la ciutadania la que va tenir tot el protagonisme.
Allà hi érem molts, per deixar constància que, malgrat el que digui el Tribunal Constitucional, malgrat el que pensin a Espanya, Catalunya és una nació i que com a tal, volem decidir plenament.
Va ser un acte d’afirmació en el país, de dignitat i de fe en el futur de Catalunya. Cal doncs ara que des de la política es prengui bona nota de la reacció ciutadana de dissabte i s’actuï en conseqüència.
S’ha dit per part de persones tant qualificades com en Miquel Roca que l’Estatut no cap en l’actual interpretació de la Constitució, que aquesta Sentència és tirar enrera i que el projecte del 78 està esgotat. Comparteixo les seves apreciacions.
Hem acabat una etapa, que ha donat els seus fruits i ara toca començar-ne una altra, no sabem on ens portarà però l’important és que estem decidits a començar-la. Aquí ens hi hem de trobar la gran majoria de ciutadans i així ens en sortirem.
Certament seria desitjable la unitat d’acció i cal treballar en aquest sentit. Però sense xecs en blanc i amb terminis fixats. Entre unitat i acció prefereixo l’acció, perquè no podem estar discutint molt temps sobre la unitat i el que és urgent avui per al nostre país és actuar.
Ara bé la primera cosa que cal fer, la més urgent i prioritària, és treballar eficaçment per superar la crisi econòmica, cosa que l’actual govern tripartit s’ha mostrat incapaç.
Per això és urgent que la ciutadania parli i de les eleccions en surti un nou govern fort i sense les hipoteques d’aquest tripartit.
Demà a la manifestació, demà passat a continuar treballant per decidir el nostre futur
Quan afirmem amb orgull que Catalunya és una nació amb més de 1.000 anys d’història, estem retent un homenatge implícit a aquells milions de persones que al llarg d’aquests 1.000 anys han defensat la catalanitat i el nostre país. I ho han fet de moltes maneres, però la gran majoria ho ha fet de manera completament anònima, però alhora, ferma i plena de dignitat.
Només d’aquesta manera, és a dir amb la lluita i sacrifici dels nostres avantpassats, avui nosaltres ens podem sentir orgullosos de ser catalans i de pertànyer a aquesta nació, malgrat haver-ne passat de tots colors.
Vist des d’aquesta perspectiva, després de la Sentència del Tribunal Constitucional toca altra vegada no defallir. Ara no és el moment de rendir-nos, però tampoc és el moment de fer accions de cara a la galeria només. Ara és el moment de demostrar fermesa i autoafirmació del que som: una nació i del que volem en el futur: decidir el futur de la nostra nació.
I en la situació en què ens trobem hi ha motius d’esperança: Una senyora catalana d’uns 55 anys nascuda fora de Catalunya que fa servir habitualment el castellà per parlar, l’endemà de conèixer la Sentència em va dir: “Estic molt indignada pel que han fet. A partir d’ara parlaré en català. No ho feia per vergonya però ara la indignació pot més que la vergonya. A partir d’ara, parlaré amb tothom en català”.
Sens dubte, una acte anònim, però és una llavor important per a la continuïtat futura del nostre país. Tots n’hem de prendre exemple.
Demà és necessari que tots anem a la manifestació a expressar el nostre rebuig a uns fets que han menystingut la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya. Demà toca sortir al carrer, fer-nos sentir i com han dit els expresidents en el seu missatge: respectar-nos i fer-nos respectar.
Demà passat toca continuar defensant el país i les seves competències que estan amenaçades, l’aprovació d’un Reial Decret-Llei de reforma de les caixes d’estalvi que, sota l’argument de capitalitzar aquestes entitats (que és cert) ho aprofita per trinxar les competències de Catalunya en aquesta matèria n’és un exemple ben proper.
Demà passat continuarà tocar treballar per garantir el futur de la nostra nació. Però demà tots a la manifestació!
Jo hi aniré. A l’Onze de setembre de 1977 també hi era, els meus pares m’hi van portar i ara ho recordo amb orgull. Per això, a aquesta manifestació també m’emportaré a les meves filles.
El naixement en silenci i sense fer soroll d’una Llei molt important: la de la lluita contra la morositat
Ahir els grans titulars dels diaris i televisions se’ls enduia la compareixença dels senyors Millet i Montull davant la Comissió d’Investigació del Parlament. El poc espai que quedava, es destinava a parlar de les discrepàncies originades a l’entorn de la capçalera de la manifestació del dia 10 de juliol, i després a parlar del Mundial de Futbol. No hi havia espai per a res més.
Per això ahir va passar totalment inadvertida la publicació d’un text important. Pràcticament cap diari no se’n va fer ressò, no va aparèixer en cap titular dels informatius de la televisió, però aquest text tindrà en els propers anys una influència decisiva en el funcionament diari de l’activitat econòmica.
Ahir el “Boletín Oficial del Estado” (BOE) va publicar la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de la modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Sota aquest nom tant llarg s’hi amaga la nova regulació dels terminis de pagament entre empreses i entre les administracions públiques i el seus proveïdors que ha d’equiparar els nostres terminis de pagament als terminis de pagament mitjans europeus.
Així a partir de l’any 2013, el sector públic haurà de pagar en un termini màxim de 30 dies, mentre que entre empreses aquest termini se situarà en els 60 dies.
A més, s’estableixen un seguit de clàusules favorables i garanties efectives per a les petites i mitjanes empreses per tal d’evitar possibles pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors que pugin comportar, a la pràctica, augments injustificats dels terminis de pagament.
Lògicament, l’aplicació d’aquesta llei es farà de manera progressiva a través d’un ampli període transitori que no s’acaba fins a finals de l’any 2013 per tal de fer més assumible l’adaptació d’empreses i administracions a una legislació nova que comporta l’homologació de les condicions de pagament de les operacions comercials a l’Estat a les vigents a la majoria de països de la Unió Europea.
També cal ser conscients dels esforços que l’aplicació d’aquesta mesura comportarà a les empreses i administracions. No s’han de menystenir. Tanmateix, l’aprovació d’aquesta regulació ha de contribuir a evitar un missatge de confiança de cara a la reactivació econòmica perquè el pagament a uns terminis raonables és una recomanació compartida pels agents econòmics i socials del nostre país i un hàbit europeu basat en les bones pràctiques.
Esperem que aquesta mesura serveixi per augmentar la liquiditat de les empreses. Cal recordar que no estem parlant de gastar més, sinó de pagar quan toca i aquesta mesura no depèn de la voluntat del sistema financer sinó que entre tots complim els terminis que s’han determinat en aquesta llei. Com passa a tota Europa.
Una darrera reflexió. Si aquesta llei que ahir publicava el BOE ha esdevingut una realitat ha estat per la tossuderia de Convergència i Unió. Ningú més ho defensava. Al llarg de la tramitació molts han estat els que volien que ho deixéssim d’impulsar, que no els hi agradava. Però al final s’ha aconseguit, confiem que en benefici de tots.
I tornant al principi, encara que hagi passat desapercebuda, aquesta llei és el resultat d’una de les principals motivacions que impulsen l’activitat parlamentària de Convergència i Unió a Madrid, ajudar la nostra activitat productiva, amb titulars o sense. Aquest és l’ADN de CiU i ho continuarà sent.
Algunes preguntes i comentaris davant la Sentència contra l’Estatut
Davant de la Sentència contra l’Estatut dictada pels magistrats del Tribunal Constitucional i els comentaris posteriors que s’han suscitat, sobre tot en mitjans espanyols, us adjunto algunes preguntes i comentaris.
1.-Per què des dels partits espanyols s’ha posat tant d’èmfasi en l’acatament i compliment de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut quan són ells els que les incompleixen de manera reiterada quan els hi convé?
Quants anys fa que el Constitucional va fallar que la competència sobre la formació continuada era de les comunitats i encara no les hi ha transferit tots els fons?
Quants anys fa que es va sentenciar que la política de beques era competència de la Generalitat i encara no s’ha traspassat?
No es va dir per part del Tribunal Constitucional que en totes aquelles subvencions que fes l’Estat en matèries competència de les comunitats autònomes s’haurien de traspassar tots els recursos estatals a les comunitats, de manera incondicionada? Per què no es fa? Exemples: ajuts a l’emancipació, ajuts compra d’ordinadors a l’escola...
No va dir el Tribunal Constitucional que les polítiques socials són competència exclusiva de les comunitats? Llavors per què hi ha una llei de la dependència? O per què es va prohibir i finalment, s’ha limitat, la possibilitat que les CCAA complementin les pensions més baixes dels seus ciutadans?
No reconeix el Tribunal Constitucional competència exclusiva en matèria d’ordenació comercial? Llavors, per què l’Estat entra a regular fins i tot els horaris d’obertura dels comerços, saltant-se el que diu el propi Tribunal?
Per què es fa el FROB per reordenar les caixes d’estalvi i se salten la competència clara que té Catalunya en aquest camp?
Per què em sembla que quan allà parlen d’acatar només veuen una obligació cap a una direcció i no cap a l’altra?
2.-Sembla que als membres del Tribunal Constitucional només els hi preocupa “la indissolubilitat de la nació espanyola” i per això ho han repetit fins a la sacietat i s’han esforçat en carregar-se tot allò que pot comportar diferents maneres de fer.
Un exemple en aquest àmbit és el de l’administració de la Justícia. Per als magistrats del Constitucional, que Catalunya tingui un sistema judicial una mica més autònom que el de l’Estat és quasi una blasfèmia.
Davant d’aquesta visió, perquè no miren cap als Estats Units? Segur que cap d’ells dubta que els Estats Units no siguin un gran país, un dels més poderosos del món. Doncs bé allà, és possible que per un delicte que hagi comès una persona en un Estat el puguin condemnar a mort i executar i en l’Estat veí no. Hi ha 37 Estats que tenen autoritzada la pena de mort i 13 més el districte de Colúmbia que no la tenen. L’autonomia judicial de cada Estat arriba al límit de, fins i tot, poder decidir sobre la vida d’una persona. En canvi, aquí no es permet la més mínima diferència, sobre aspectes molt menors. I que consti que jo estic radicalment en contra de la pena de mort.
I el mateix es pot dir del sistema fiscal. Si un mira el revers d’una ampolla de Coca-Cola o d’aigua als Estats Units, s’adonarà que a l’etiqueta hi ha els diferents tipus d’IVA que apliquen els diferents Estats (que són molts i molt diversos). És així i no passa res. No es trenca cap país i no es dificulta ni la unitat de mercat ni res, argument que tant utilitzen els espanyols. Aquí ha de ser tot igual per a tots en l’àmbit del finançament?
I un tercer exemple: Quan als Estats Units signen un tractat internacional, especialment els de contingut econòmic, hi ha molta lletra petita i sovint aquesta es refereix a que tal acord o tal clàusula no seran d’aplicació per a algun o alguns estats en virtut de les seves competències. El govern federal respecta les competències dels diferents Estats.
Aquests són exemples d’un país on no els hi fan por les diferències, no trenquen res ni malmeten res. De fet, potser perquè són respectuosos amb les diferències i tenen clares les seves limitacions, potser per això els Estats Units són un gran país.
3.-Una pregunta que no en puc deixar de fer. Després de la Sentència del Constitucional que afecta qüestions bàsiques del sistema de finançament, caldrà modificar l’acord de finançament que es va signar el mes de juliol passat?
A tenor de les reaccions que s’han produït sembla que no caldrà fer cap modificació en el sistema. Doncs si és així, això demostra que la negociació portada a terme pel govern tripartit no va esprémer totes les potencialitats que permetia l’Estatut i en particular allò que fa referència a tenir en compte l’esforç fiscal, fet que encara dóna més la raó del posicionament que en aquell moment va adoptar Convergència i Unió d’oposar-se a un model que no complia amb l’Estatut.
4.-Finalment, en Rodríguez Zapatero ara ens diu que ens posem tranquils, que llegim la Sentència (aquí sí que ens endurem sorpreses encara més desagradables) i que treballarà per reforçar el desenvolupament de l’Estatut. I ens l’hem de creure? Un president del Govern que diu que no farà cap més mesura d’austeritat i al cap de dos dies, n’aplica una de ben grossa.
Un president que diu que mai no tocarà les pensions i les congela. Un president que diu que recolzarà l’Estatut que li presenti el poble de Catalunya i després passa el que passa. Hem de creure en la seva paraula?
Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts
Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.
Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.
A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!
En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.
Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.
Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.
Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.
L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.
- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.
I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.
A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.
La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.
Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.
Cal una reforma laboral? Sí
Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.
Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.
El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.
Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.
A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.
I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.
Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.
I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.
Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.
Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?
Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.
Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.
Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- jordi mestres en El tennis i l’Estatut
- montse varderi rosales en El tennis i l’Estatut
- Albert Carné en Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts
- montse varderi rosales en Les “cartes” del President Montilla
- montse varderi rosales en El “regal” dels governs socialistes: els efectes de l’augment dels impostos
Arxius
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)