No n’hi ha prou amb l’exercici de responsabilitats del nou Govern català d’assumir unes retallades derivades de dèficits i excessos de governs anteriors.
No n’hi ha prou amb la reacció forassenyada de la resta de comunitats autònomes.
No n’hi ha prou amb tot això que ara, la ministra d’Economia Elena Salgado afirma que la retallada del 10% és insuficient i insinua que la Generalitat augmenti els impostos que gestiona.
És curiosa la mala memòria de la ministra Salgado. Quan ella era ministra de Sanitat i es discutia al voltant del dèficit sanitari i del seu finançament, ja va recomanar a les comunitats autònomes a fer ús de la seva capacitat per apujar impostos.
I certament, Catalunya ho va fer. Va voler ser un alumne aplicat de la ministra Salgado i es va crear el cèntim sanitari. Cada català a l’omplir el dipòsit de benzina paga 2,4 cèntims per litre destinats a pal•liar el dèficit sanitari.
Ara bé, aquesta actitud responsable del Govern català es va veure premiada amb una millora en el finançament de la seva sanitat? No. I doncs, què vols ara tu ministra? Que fem el mateix que fa 6 anys?
Ja la coneixem massa.
L’altre dia en el Ple del Parlament el conseller Castells va tenir una picabaralla amb el diputat de CiU, Francesc Homs, en una interpel·lació que Convergència i Unió va presentar sobre el finançament de la Generalitat, els seus resultats i la situació de la caixa de la Generalitat.
El conseller visiblement nerviós va acusar a CiU de “deixar anar la insídia” i demanava “serietat, responsabilitat, lleialtat i no fer trampes”. En el debat posterior, la rèplica del conseller va anar-se escalfant fins arribar a fer unes manifestacions ofensives, que després va haver de retirar.
L’origen del malestar del conseller va ser l’acusació de CiU de tenir un govern endeutat i de patir dificultats en les finances que retarden el pagament a proveïdors.
Pel que fa a la primera acusació. El seguiment que fa CiU de les finances públiques és a través de les dades que publica el propi departament i amb la mateixa metodologia que utilitza el Ministeri d’Economia i Hisenda de l’Estat. Cada mes publica el dèficit de caixa no financer de l’Estat i el compara amb el mateix període de l’any anterior. I l’abast de l’Estat és l’Administració General de l’Estat sense tenir en compte les entitats gestores de la Seguretat Social i les empreses públiques.
Doncs aquesta és la metodologia que fa servir Convergència i Unió. I d’aquesta manera s’observa com, entre gener i maig, el dèficit de caixa de la Generalitat ha crescut un 18% respecte el mateix període de l’any passat. Pot agradar més o menys però aquesta és la dada.
Pel que fa a la segona afirmació que feia el diputat Francesc Homs sobre les dificultats de tresoreria, que el conseller va negar de manera airada, el diputat convergent es va limitar a llegir un correu d’una direcció general de la Generalitat respecte de la Generalitat on es deia “La directora general ens ha informat que la situació de tresoreria de la Generalitat és complicada i que per aquests mesos de juliol i agost no es podran atendre pagaments de cap tipus, excepte les nòmines del personal; per tant, no hi haurà liquidació d’incentius ni pagaments a proveïdors. Aquestes són les indicacions, i, de fet, des d’Economia només ens faran arribar els recursos necessaris per pagar el personal i res més. La situació és complicada; per tant, feu-ho saber a qui considereu que pot estar esperant cobrar de manera immediata”.
El conseller va replicar que no hi havia cap problema i que la Generalitat pagava en un termini molt curt de temps.
No sé com deuen computar el temps, però la veritat és que cada dia es reben més informacions dient que la Generalitat retarda els pagaments. Un altre exemple.
Hi ha centres que han de rebre una subvenció per fer accions formatives. Per poder-la cobrar, la Generalitat obliga a iniciar i completar més de la meitat de les accions, el que comporta haver d’avançar aquests recursos. Fins aquí res a dir.
El problema ve quan, una vegada complerts els requisits s’adrecen al corresponent departament a cobrar i la resposta és que com que hi ha moltes dificultats de tresoreria no es pot pagar i com a molt d’hora, no cobraran fins d’aquí 2 a 3 mesos.
Ja tens que les empreses han d’anar als bancs a buscar finançament i com que ara no hi ha “cap dificultat”... Però el més greu de tot, és que quan compareixen al Parlament els consellers implicats afirmen que no hi ha problemes i que tothom ha cobrat.
I qui era el que demanava serietat, responsabilitat i no fer trampes? Una altra vegada, el món al revés.
La fórmula dels governs socialistes, tant l’espanyol com el català, a l’hora d’intentar reduir el dèficit públic és sempre la mateixa: augmentar els impostos. I al final aquest augment l’acaben pagant, els de sempre, les classes mitjanes del país.
En la meva opinió, ara no és el moment d’augmentar els impostos. Fer-ho perjudica la recuperació. El que cal si es vol reduir el dèficit públic és fer mesures d’austeritat (cosa que no fan mai els socialistes a no ser que els hi obliguin) o bé aplicar polítiques que permetin la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, perquè crear 100.000 llocs de treball aporta tant estalvi i tant ingressos com augmentar dos punts l’IVA, o bé lluitar de manera decidida contra l’economia submergida i el frau fiscal. Res d’això s’està fent i qui acaba pagant els plats trencats sempre són els mateixos.
De fet la Comissió Europea aconsella que l’esforç extraordinari que haurà de fer l’Estat per reduir el dèficit es faci per la via de la contenció de la depesa més que no pas per la via de l’augment dels impostos.
L’informe assenyala “L’experiència demostra que les retallades de la despesa són més efectives a curt termini que els increments de la recaptació, especialment per aquells països que necessiten recuperar la competitivitat”. Més clar l’aigua.
A més, com que els socialistes renuncien a fer les reformes estructurals que permetin accelerar la recuperació, al final seran les classes mitjanes les més perjudicades per les seves decisions.
Un exemple que pot ser ben real d’aquest perjudici.
Imaginem una família integrada per una parella amb 2 fills majors de 3 anys.
Un membre de la parella és funcionari amb un sou brut anual de 29.809,22 € i l’altre té un sou brut de 29.670,90 €. Això dóna un salari mensual net de 1.673,38 € i 1.1663,64 €, respectivament.
D’aquesta renda, una part s’estalvia (suposem un 15% que és el nivell mitjà d’estalvi a Catalunya) i una altra part es destina a fer front al pagament d’una hipoteca de 170.000€ a 30 anys amb un tipus d’interès de mercat el que suposa un pagament mensual de 800 €.
- A començaments d’any aquesta parella va perdre 800 € com a conseqüència de l’eliminació de la deducció de 400 €.
- A partir del juny el membre de la parella funcionari, perdrà 64 €/mes el que suposa una pèrdua, de juny a desembre, de quasi 600 €, comptant la paga extra.
- L’augment de l’IVA suposarà per a la família un menor consum de 34 € al mes a partir del mes de juliol, fet que suposa una menor capacitat de despesa de 200 € aproximadament (això suposant que la inflació no augmenti).
En conclusió: com a conseqüència de les mesures adoptades pels governs socialistes, aquesta família al 2010 haurà perdut 1.600€. De tenir-los a no tenir-los hi ha diferència. Pel cap baix dues quotes mensuals de la hipoteca.
Tot això sense tenir en compte l’important augment del rebut de la llum i d’altres impostos indirectes (transmissions, actes jurídics i matriculació) que afectaran les famílies en el cas que es comprin un habitatge, un vehicle o formalitzin algun document notarial.
També cal tenir present que aquests efectes negatius que al 2010 només tindran efectes durant uns mesos, a l’any 2011 s’aplicaran durant tot l’any, de manera que les pèrdues per a les famílies encara seran superiors.
I en darrer terme caldrà veure en el futur com evolucionarà el tipus d’interès, doncs les dificultat per trobar finançament als mercats internacionals poden fer augmentar els tipus d’interès, el que es traduirà en un augment de les quotes hipotecàries. Aquest és el “regal” que fan els governs socialistes, un “regal” enverinat i que en moments de crisi no s’hagués hagut de produir.
Llegeixo als diaris que el president José Montilla ha enviat una carta als treballadors de la funció pública catalana en què els hi mostra el seu agraïment pel sacrifici que comporta la retallada de salaris dels funcionaris i els hi demana la seva comprensió i la seva col·laboració.
El mateix dia que s’ha donat a conèixer aquesta carta, també es pot llegir a la premsa que només un dia després d’aprovar-se la retallada, els interventors de la Generalitat, depenents del Departament d’Economia i Finances i encarregats de supervisar la despesa de tots els departaments i organismes de la Generalitat, se’n varen anar dos dies a un hotel de luxe (a Món Sant Benet) a celebrar unes jornades de formació.
Res a dir sobre la celebració de jornades de formació. Són necessàries per a tothom i és bo que es facin. Cap responsabilitat per als interventors. Ells van on se’ls convoca. El que ja no es pot entendre tant, és com cap dels dirigents del departament va advertir la inoportunitat de celebrar aquesta jornada en aquest lloc, en aquests moments. Per molt que feia anys que s’hi anés. Hi ha una cosa que es diu predicar amb l’exemple i el que sembla és que, mentre a uns se’ls hi demanen sacrificis a d’altres no. Segur que no és exactament així, però ho sembla. I que això surti del departament del conseller Castells i ningú pensi en modificar-ho encara és més incomprensible.
I tornant a la carta, el que no diu la carta del President Montilla és que aquest sacrifici s’hagués pogut evitar. Com? Si els anys 2009 i 2010 s’hagués produït una congelació de sous, per exemple, o si no s’haguessin contractat tants funcionaris. Cal recordar que des que governa el tripartit la Generalitat, el nombre de funcionaris ha passat de 140 mil a 226 mil. És a dir 86 mil nous ocupats amb un sou públic, sense que hi hagi hagut un augment substancial de les competències de la Generalitat.
El mateix es pot dir d’alts càrrecs i de personal eventual. Hem passat de 376 a 530, això significa per cada any una despesa addicional de més de 10 milions de més (1.600 milions de les antigues pessetes) o dels informes i estudis que o bé s’encarreguen als amics o són innecessaris o inútils. Només a l’any 2009 van suposar més de 52 milions d’euros.
I, finalment, un darrer exemple. De manera paral·lela a la retallada de sous dels funcionaris s’estan convocant places de nivells elevats de la Generalitat d’una manera totalment inusual. Mentre que l’any passat entre els mesos d’abril a juny es van convocar 17 places d’aquest tipus, aquest se n’han convocat 63, quasi 4 vegades més. A què es deu aquesta pressa en convocar places? El tripartit ho haurà d’explicar.
Per tant, una vegada més, una cosa són les paraules i una altra, ben diferent, són els fets.
Visca la coherència del (des)govern del meu país, la sortida de la crisi és l’última cosa que els importa
Curiós el govern tripartit que tenim al capdavant de la Generalitat. Ara resulta que el posicionament d’aquest govern davant del Decret-Llei d’austeritat pressupostària que ha aprovat el govern socialista de Madrid que, recordem-ho, és el que rebaixa els sous als funcionaris, el que congela les pensions i el que elimina altres prestacions socials, serà qualsevol cosa menys unitari. Així tenim que el PSC hi està d’acord i hi votarà a favor, mentre que ERC i ICV hi votaran en contra. I no serà gens estrany veure’ls a manifestacions i darrera pancartes contra aquestes mesures. Fins aquí cap novetat.
En canvi, en el moment d’aplicar aquestes mesures a Catalunya, veurem com tots (PSC, ERC i ICV), sense excepció i com un sol home, hi votaran a favor. Això sí que sorprèn una mica perquè com es pot aprovar a Catalunya una cosa que has rebutjat a Madrid? Ja tenim doncs, el primer exercici d’incoherència del tripartit.
Tant ERC com ICV diran que a Catalunya la retallada és diferent: “Hem posat línies vermelles i no s’afecta la política social” afirmaran, oblidant-se que les retallades socials a Catalunya ja fa temps que hi són en els pressupostos i la gestió diària de la Generalitat: suspens en l’aplicació de la llei de la dependència, congelació del complement per a vídues, congelació ajuts a les famílies per fills de 0 a 3 anys, ... Ells se sentiran satisfets amb aquestes afirmacions, però el cert és que, personalment, tots aquests arguments em sonen a excusa.
La veritat, l’únic que els importa és continuar al poder i per a fer-ho s’empassen tota la incoherència que els hi calgui, encara que sigui molt amarga; de manera que si al final tenim un govern tripartit a Catalunya que fa el mateix que el govern socialista de Zapatero a Madrid, amb l’afegit que, els partits del govern que aquí s’ho empassen, allí es posen darrera les pancartes, no passa res, és una mostra més de la diversitat que composa l’actual govern català i qui dia passa any empeny. A més, alguns cínicament podran afirmar que aquest no ha estat l’exemple més greu d’incoherència perquè fins i tot hem arribat a veure com membres del govern es manifestaven contra decisions del propi govern, cosa que també és certa.
Mireu si en som d’originals els catalans: tenim un govern que ho abasta tot, fa de govern i d’oposició, fa de jutge, fa de fiscal i fa d’advocat i és capaç de fer tots els papers de l’auca.
Ara bé, de resoldre els principals problemes dels catalans: sortir de la crisi, reduir l’atur i ajudar les empreses, no se’n recorden, prefereixen fer grans representacions sense resultats i crear comissions d’investigació “serioses i sense cap contingut polític per analitzar uns fets gravíssims” (per descomptat), encara que hagin estat desmentits amb rotunditat per l’afectat, tant li fa. Això sí que ho saben fer, crear comissions d’investigació per investigar l’oposició, això els uneix a tots: PSC, ICV, ERC i PP. Governar pensant en com resoldre la crisi el més ràpidament possible, no cal, per què si ells no la pateixen? La responsabilitat, el bon govern i el lideratge, això,...això ho deixen per uns altres.
L’agència de rating Standard & Poor’s (S&P) ha rebaixat la qualificació del deute de la Generalitat.
Algú podrà dir: home, fer cas a les agències de qualificació després del paper ben galdós que han fet en aquesta crisi financera quan donaven les màximes qualificacions a fons que l’endemà feien fallida, potser és un acte de fe massa gran. I certament no els hi faltarà raó, el prestigi de les agències de qualificació no passa pel seu millor moment i no han tingut una visió massa enfocada de la realitat.
Ara bé, caldrà no oblidar però que si han fallat per algun àmbit ha estat per ser massa optimistes, per tant per reduir la qualificació d’algú vol dir que ho han de tenir molt clar, per tant el que ha passat amb el deute a Catalunya no és una bona notícia.
A més també cal tenir present que la majoria de vegades la revisió a la baixa d’una qualificació es fa quan tots els operadors del mercat ja han descomptat a la pràctica la rebaixa per la via de fer encarir el crèdit emès per l’administració afectada per la rebaixa, cosa que a Catalunya ja ha succeït.
Aquesta reducció de la qualificació fa que l’actual govern tripartit si va començar la legislatura amb una nota d’”AA estable” l’acabi amb “A+”. És a dir, en època del govern Montilla s’ha reduït per dues vegades la qualificació.
I per què S&P fa això?
Doncs rebaixa la nota de la Generalitat per la gran acumulació d’endeutament i pels pocs esforços que està fent per reduir el dèficit públic (ells en diuen “lenta consolidació fiscal”).
A més situa a Catalunya en perspectiva negativa si no s’apliquen “mesures rigoroses” de reducció de depesa.
L’informe destaca les fortaleses de l’economia catalana: elevat nivell de renda, economia diversificada, capacitat exportadora... És a dir, els actius hi són. Llavors per què aquesta reducció?
Perquè no confien en què l’actual govern pugui contenir el dèficit i reduir l’endeutament.
També anuncia que, per millorar la nota cal aplicar mesures contundents d’austeritat. Ho farà l’actual govern tripartit?
No ho farà, potser farà grans anuncis, dirà que estalvien milers de milions, que retallen la despesa alhora que mantenen les polítiques socials. Tot això ho dirà, ara bé, la realitat serà molt diferent.
Encara avui s’han augmentat nòmines, encara avui contracten personal i pel que fa a l’austeritat en la despesa a l’acabar el mes de març de 2010 (darrera dada publicada) el dèficit de caixa no financer de la Generalitat ha crescut un 55,5% respecte el mateix període de l’any anterior. Per tant d’austeritat res.
Pel que fa a l’endeutament cal recordar que en els darrers tres anys ha crescut (només el de la Generalitat sense comptar empreses) un 61% i que més d’una quarta part de tot el deute emès per les comunitats autònomes té el seu origen en el govern català.
La conseqüència de tot això és que el deute català és més car que l’espanyol i el de la majoria de comunitats autònomes (el deute més barat de l’Estat correspon al País Basc, conseqüència de tenir el concert econòmic), el que suposa majors despeses per interessos i menys despeses destinades a inversions. I a mig termini major endeutament significa més impostos per demà.
Aquesta és l’herència del conseller Castells, que un dia abans de la rebaixa de la qualificació, al Parlament es vantava del saludable estat de les finances públiques catalanes. Quanta ironia sinó fos per la gravetat de la situació!!
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
En els diaris d’avui coincideixen dues notícies que estan directament relacionades. Una fa referència a Grècia. La manca de credibilitat del Govern grec per fer front a un programa de reducció del dèficit i de l’endeutament públics ha provocat una reducció de la qualificació del seu deute i un encariment molt notable del seu finançament.
Un exemple: perquè els inversors comprin bons a 10 anys grecs, aquests han d’oferir un tipus d’interès proper al 10%, mentre que pels bons alemanys es paga a un 2,9%. El diferencial respon a la major desconfiança dels mercats respecte l’evolució futura de Grècia. Cal recordar que Grècia té un dèficit del 13,6% del PIB a l’any 2009.
La segona notícia fa referència als resultats de l’activitat financera de l’Estat espanyol corresponents al primer trimestre de l’any 2010. El balanç no és bo: el dèficit de caixa no financer de l’Estat puja a 15.546 milions d’euros, mentre que en el mateix període de l’any anterior aquest dèficit era de 11.345 milions. En termes del PIB el dèficit ha passat de representar un 1,08% a ser de l’1,48%.
Altres magnituds significatives de l’activitat econòmica i financera de l’Estat, com ara el saldo primari (excloent els interessos del deute) o la necessitat de finançament, són igualment negatives i són pitjors que l’any anterior.
Aquest dèficit és el resultat de l’evolució d’uns ingressos que creixen un 4,8% i d’unes despeses que ho fan en un 13,4% (és a dir, a un ritme 3 vegades superior).
Per capítols, la despesa de personal creix un 6,8% i la despesa corrent en béns i serveis ho fa en un 5,8%. Per contra, les inversions creixen un 3,5% i les transferències de capital cauen un 9,5%. És a dir, la inversió és la partida més castigada en detriment de despesa corrent.
Veient aquesta segona notícia, quan els mercats castiguen Grècia per la manca de credibilitat del seu pla de reducció del dèficit, m’imagino el que deuen pensar sobre la credibilitat de les previsions del Govern espanyol que indiquen que l’any 2013 el dèficit de l’Estat serà del 3% del PIB, si partim d’un dèficit que al 2009 va ser de l’11,2% del PIB i que en el que portem del 2010 continua creixent.
De moment, els bons de 10 anys espanyols ja han de pagar un 4% d’interès. Confiem que el que ha passat a Grècia no s’acabi encomanant a d’altres països, però per evitar-ho cal que els governants, en aquest cas Zapatero i el partit socialista, facin una política d’austeritat creïble, en cas contrari encara patirem. Ja ho sabem com diuen els castellans “cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar”.
PD: Quan això estava escrit ha arribat la notícia que Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol a llarg termini des de AA+ fins a AA amb perspectiva negativa. (De moment, ja hem començat a afaitar-nos el bigoti).
El Jordi Molins ens avisa que el Fons Monetari Internacional ha publicat les previsions econòmiques per als propers anys. Les dades són concloents i negatives per a l’Estat. Aquest any, no, haurem d’esperar millors temps.
En l’informe del Fons Monetari hi ha un mapa ben explícit. No calen més paraules.
Si hi ha alguna frase que no ens cansem de sentir quan es parla de la crisi actual que pateix el nostre país és aquella que fa referència a la principal conseqüència d’aquesta crisi, és a dir, l’augment de l’atur.
Moltes vegades s’ha dit, la crisi és econòmica i financera, sí, però les conseqüències de la mateixa són socials, en forma de creixement important de l’atur. I és absolutament cert, l’atur és la conseqüència més negativa de la crisi. A més cal tenir present que el creixement de l’atur a Catalunya ha estat d’una intensitat com mai no s’havia produït. Unes dades: segons l’EPA, en el segon trimestre de 2007 a Catalunya hi havia 227.700 persones aturades, un 6,1% de la població activa. A l’acabar l’any 2009 (darrera dada disponible de l’EPA) hi havia 643.100 persones aturades i la taxa d’atur era del 17%. És a dir, en 2 anys i mig, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur, s’han multiplicat per 2,8. Enlloc s’ha produït un creixement tan important com el que s’ha produït a Catalunya i a l’Estat.
Sembla, a més, que haguem entrat en un cercle viciós: la crisi porta més atur i l’atur agreuja encara més la crisi econòmica. I davant d’aquest cercle viciós, la recomanació unànime de tothom, de dins i de fora de casa, ha estat la d’impulsar la reforma laboral per adequar el marc vigent a l’Estat a les necessitats actuals de l’economia.
És de justícia reconèixer-ho: ni els treballadors ni el mercat de treball han causat aquesta crisi, però per sortir de la mateixa caldrà actuar sobre el mercat de treball. I fer-ho de pressa.
El govern i els agents socials fa quasi dos anys que negocien un acord social sobre la reforma del mercat de treball, fa molts mesos que es mareja la perdiu, avui sembla que hi ha acord, ara no n’hi ha... Només es parla d’una qüestió: el cost d’acomiadament, però la reforma no és només això és moltes altres coses més, i així, anant-se passant la pilota els uns amb els altres, no s’acaba fent res.
Recentment el govern ha plantejat un Document de Treball sobre el Diàleg Social sobre actuacions en el mercat de treball, on planteja per al seu debat una sèrie d’iniciatives. Entre elles hi ha tres mesures que fa temps que des de CiU es vénen reclamant: d’una banda la de possibilitar l’existència d’agències privades de col·locació que col·laborin amb els serveis públics per facilitar la contractació; la segona, la generalització per a tots els nous contractes indefinits, dels contractes de foment de la contractació indefinida, existent des de l’any 1997 per a determinats col·lectius, els quals tenen una indemnització per acomiadament improcedent una mica inferior, i en tercer lloc permetre, amb caràcter transitori i excepcional l’exempció d’una part dels costos de l’acomiadament col·lectiu i objectiu per a les empreses, per la via de la creació d’un fons per a provisions socials, per tal de garantir que si una empresa es veu obligada a acomiadar personal, les obligacions a les que ha de fer front no li impedeixin de continuar en actiu.
Han hagut de passar gairebé 2 anys perquè el govern assumeixi aquestes mesures? I per què no les aplica? El problema de l’atur obliga al govern (i també als agents socials) a ser valents i actuar ràpidament perquè el simple pas del temps no solucionarà el problema.
Potser seria el moment de ser entre tots més ambiciosos i plantejar mesures que se sortissin dels límits tradicionals on es centra el debat de la reforma laboral, però per això fa falta lideratge, lideratge que el govern espanyol avui per avui no té.
En tot cas, i només com a recordatori, cal tenir present que la darrera iniciativa que ha pres el govern socialista en matèria d’atur ha estat la de reduir de 35 a 20 els dies (“peonades”) que cal treballar per tenir dret a cobrar 6 mesos de PER a Andalusia i a Extremadura. Valdria més la pena que pensés en mesures que afavorissin la contractació de gent per part de les empreses més que no pas en continuar subsidiant determinat tipus d’atur. Perquè, suposo que la resta d’aturats també deuen ser importants, no?
És el moment d’actuar sobre el mercat de treball. No podem perdre més temps.
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
