Montilla bon gestor? El dèficit de la Generalitat al 2009 creix un 68% tot i el nou finançament
Des del govern ens volen fer creure que són uns gestors excel·lents i que practiquen l’austeritat, però la realitat, a través de les seves pròpies dades, els desmenteix de manera rotunda els fa veure com el que són: uns gestors molt dolents.
Avui, més de tres mesos després d’haver-se acabat l’any, el departament d’Economia i Finances ha fet públic a través de la seva pàgina web http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/pressupost/execucio/exercicis_mensual/historic_2009/index.htm, l’estat d’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009.
El balanç és molt negatiu. Tot i els majors recursos del sistema de finançament, el dèficit no financer creix un 68% respecte l’any anterior i supera en 2,7 vegades el que preveia el propi govern a l’aprovar el pressupost. Només cal mirar les dades:
El dèficit de caixa no financer de la Generalitat a l’any 2009 (sense tenir en compte els ajustos SEC i algunes despeses no consolidades en aquest resultat) puja a 5.256 milions d’euros quan estava previst inicialment en 1.945,4 milions. És a dir, el dèficit real ha multiplicat per 2,7 vegades el dèficit previst inicialment.
En relació a l’any 2008 el dèficit no financer de la Generalitat ha augmentat un 68% com es desprèn de la taula següent: 
Val a dir que aquest resultat s’ha obtingut després d’haver incorporat al pressupost les transferències en virtut del nou sistema de finançament, que segons la liquidació presentada pel departament pugen a 3.181,3 milions d’euros. És a dir, amb el finançament incorporat el dèficit creix un 68,1% respecte l’any passat.
Ara bé, malgrat els majors ingressos aconseguits pel finançament, aquesta liquidació demostra que no hi ha hagut una veritable contenció de la despesa, ja que aquesta ha crescut en quasi 5.000 milions per sobre del previst inicialment.
El dèficit, doncs, no és fruit de la mala evolució dels ingressos sinó, fonamentalment, de la no austeritat en la despesa, que condueix a un augment molt important del dèficit per sobre de l’inicialment previst.
Tenen les butxaques foradades. En un temps de crisi i d’incertesa, l’únic que no s’estreny el cinturó és el govern tripartit. I al final això ho pagarem entre tots.
Crisi econòmica, divorcis i tripartit
Una de les conseqüències inesperades de la crisi econòmica ha estat la reducció del nombre de separacions i divorcis: un 7% a Catalunya, però també a l’Estat, als Estats Units i a tot arreu. No és que de cop i volta s’hagin acabat totes les desavinences, no. És que les conseqüències de la crisi: augment de l’atur i grans dificultats per vendre l’habitatge, les dificultats per accedir a un major crèdit per fer front un de sol tota la hipoteca i la pèrdua de poder adquisitiu que provoca tota ruptura, fan que les parelles s’ho repensin abans d’arribar al divorci. Així continuen compartint la casa a costa de destrossar la seva convivència, us en recordeu de “La Guerra dels Rose”? En aquestes circumstàncies, d’acord l’opinió més defensada pels experts, els més perjudicats, si n’hi ha, són els fills de la parella.
Aquesta és la imatge que em va venir al cap després de llegir que en una recent reunió del govern de la Generalitat s’havia proposat un pacte per tal de continuar mantenint el tripartit fins al final de la legislatura, malgrat totes les crisis per les que passa i que ha arribat a les seves penúltimes expressions quan un soci de l’actual govern diu que en el proper govern no hi pot ser un dels que avui és el seu soci. I ho diu després d’haver fet dos tripartits amb ells, o quan un conseller del govern diu que el tripartit és “un artefacte inestable”. Tots uns exemples de convivència.
Així doncs, el tripartit és com una parella que no se suporta, que està en crisi permanent, però que no es divorcia perquè cadascú pel seu compte, s’ho passaria molt malament. I en aquest cas qui són els perjudicats? Doncs, si se’m permet una llicència, en lloc dels fills, la ciutadania de Catalunya.
L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida
Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.
Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.
Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.
Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.
Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.
Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.
Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.
Atur, destrucció d’empreses i boscos cremats
Ahir es van fer públiques les dades de l’atur registrat a les oficines d’ocupació a Catalunya el mes de febrer. El resultat malauradament continua sent negatiu: 13.304 nous aturats a Catalunya aquest mes i 117.800 nous aturats en els darrers 12 mesos. Fent una mirada retrospectiva: al mes de febrer de 2007 hi havia 257.583 aturats; al febrer de 2008, 290.912; al febrer de 2009, 479.487 persones sense feina; i al febrer de 2010 n’hi ha 597.287 persones, xifra que suposa un rècord històric.
La publicació de les dades d’atur, ja sigui la mensual de les oficines d’ocupació o la trimestral de l’Enquesta de la Població Activa, acapara els titulars i les principals pàgines dels diaris. I té tota la lògica. L’atur és la pitjor conseqüència social de tota crisi econòmica.
Hi ha una altra dada menys publicitada, però que està estretament relacionada amb l’evolució de l’atur i que mostra les perspectives futures de sortida de la crisi. Aquesta és l’evolució de les empreses inscrites a la Seguretat Social. Si fem un seguiment d’aquesta variable veiem com en aquesta crisi a més de destrucció d’ocupació hi ha també destrucció de teixit empresarial. Concretament a Catalunya, segons dades de la Seguretat Social, l’acabar el mes de gener hi havia un total de 231.184 empreses, 1.895 menys que el mes anterior i 28.844 empreses menys que les empreses que hi havia el desembre de 2007 (260.028 empreses). És a dir, en 2 anys a Catalunya s’ha destruït més de l’11% del seu teixit empresarial (mesurat en termes de nombre d’empreses).
A Catalunya, a començament de l’any 2010 hi ha el mateix nombre d’empreses que hi havia a l’any 2003. A més, el tancament d’empreses ha estat generalitzat amb independència del tamany de les mateixes. És a dir pateixen tant les microempreses d’1 fins a 5 treballadors (que representen el 60% de tancaments empresarials) com les empreses de més de 500 treballadors. No només es destrueix ocupació sinó que es destrueixen empreses.
I no podem oblidar que regenerar teixit empresarial destruït no es fa de manera immediata. És com un bosc cremat, la vida hi torna però tarda molt de temps. Prevenir els incendis forestals és molt més barat que no pas reconstruir boscos cremats. Amb el teixit empresarial passa el mateix. No pot ser que l’empresa i l’activitat productiva del país siguin les grans oblidades d’aquesta crisi.
S’ha d’ajudar aquells que són capaços de crear ocupació. Les empreses, els autònoms i els emprenedors. La funció de l’empresa és invertir i crear llocs de treball. La funció del govern és estar al costat de les empreses. Cal escoltar-les, saber quins són els seus problemes i buscar-ne les solucions. Tenim massa exemples d’empreses que ens vénen a veure i ens diuen que el govern actual no les escolta. Una llàstima.
Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (1)
Sovint se’ns diu que una condició necessària per a la represa econòmica és la generació de confiança. I és cert. Si hi ha confiança hi ha expectatives i si hi ha expectatives es dinamitza el consum i la inversió.
També molt sovint se’ns diu que una part important de la confiança econòmica ha de provenir de la confiança que es genera des del món de la política i de les institucions. I també tenen raó.
En el debat monogràfic sobre la crisi econòmica que es va produir al llarg de tot el dia d’ahir es va parlar també de generar confiança per sortir de la crisi econòmica.
En el debat d’ahir es van poder contraposar dues visions alternatives: la del govern tripartit, a través de la intervenció del seu President, i la del president de CiU, Artur Mas, com a cap de la força majoritària de l’oposició.
Per part de l’Artur Mas vam poder veure una proposta tangible, en forma d’un pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals, un full de ruta que inclou una aposta per la moderació fiscal, concretada en la supressió de l’augment de l’IVA previst per al mes de juliol, la multiplicació del sistema de crèdits i avals públics per fer arribar la liquiditat a empreses i famílies (per què per a fer arribar la liquiditat a bancs i caixes sempre hi ha recursos i en canvi per a l’activitat productiva en falten?), l’adopció d’una llei contra la morositat que permeti que les administracions paguin quan toca, un pla d’austeritat i d’aprimanent de l’administració i abordar de manera inexcusable les grans reformes estructurals, començant per les del mercat de treball.
Si podrà estar o no d’acord amb aquestes mesures, però el full de ruta hi és i la determinació de portar-lo a la pràctica també.
Per part del president de la Generalitat la seva mesura estrella ha estat el plantejar la convocatòria del Consell d’institucions de l’Acord Estratègic i convidar a participar-hi en ell a les forces polítiques. És a dir, ni full de ruta, ni pla d’acció, ni res,.. .una foto més.
Per què ara aquesta proposta? Com és que ara sí que accepta la presència de Convergència i Unió en els òrgans de seguiment de l’Acord Estratègic quan, malgrat que CiU ho venia plantejant des de l’any 2004, des de fa 6 anys i sempre s’havia rebutjat aquesta proposta?
Què ha canviat ara? Després de veure els antecedents, aquesta proposta sembla feta més per intentar superar el tràngol d’aquest ple intentant mostrar un tarannà dialogant més que no pas una oferta sincera.
Cal tenir present que el Consell d’Institucions, segons la informació que consta en el web del departament d’Economia i Finances només s’ha reunit 3 vegades i la darrera el 23 de febrer de 2009, és a dir fa just un any, i només per ratificar el total encert i validesa del diagnòstic en què es basa l’Acord. I res més, malgrat la que ha caigut aquest any. Aquests són els antecedents de la proposta estrella del tripartit.
I el debat com va acabar? Doncs amb un Artur Mas dient que CiU acudiria a la reunió proposada pel tripartit i amb la negativa del tripartit per assumir el pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals que va presentar l’Artur Mas. Clar com l’aigua.


