Quan el món és al revés
- “Mireu, ja fa molts anys que us vaig donant molts caramels, ben segur més dels raonables, però ara no ho vull discutir això, però com que en temps anteriors m’he portat malament m’han retallat la setmanada i ara tinc dificultats per poder-vos continuar comprant-vos caramels, he demanat que en base a les setmanades futures , m’avancin uns diners, i així podré continuar fent com fins ara”.
- Què us sembla? Va preguntar el nen als companys als qui donava els caramels.
- “Molt malament”. Això no ho pots fer, van respondre tots a la una els companys. –“ Com goses? “ Afegien
- Però, recorda, no et descuidis de portar-nos els caramels, que no hi volem renunciar. És que ens has acostumat tan bé!! I si tu no tens recursos per a tu és el teu problema, no el nostre. Fes-t’ho com puguis.
Oi que sembla una cosa força senyada, cosa de nens? Doncs, no. Així ha estat la reacció de les comunitats autònomes de l’Estat quan Catalunya ha demanat a l’Estat que el deixi endeutar-se més. És trist tot plegat que, a dia d’avui disparar en bala contra Catalunya, faci guanyar vots.
Però a més de ser trist, és profundament miop.
La poca memòria de la Ministra Salgado
No n’hi ha prou amb l’exercici de responsabilitats del nou Govern català d’assumir unes retallades derivades de dèficits i excessos de governs anteriors.
No n’hi ha prou amb la reacció forassenyada de la resta de comunitats autònomes.
No n’hi ha prou amb tot això que ara, la ministra d’Economia Elena Salgado afirma que la retallada del 10% és insuficient i insinua que la Generalitat augmenti els impostos que gestiona.
És curiosa la mala memòria de la ministra Salgado. Quan ella era ministra de Sanitat i es discutia al voltant del dèficit sanitari i del seu finançament, ja va recomanar a les comunitats autònomes a fer ús de la seva capacitat per apujar impostos.
I certament, Catalunya ho va fer. Va voler ser un alumne aplicat de la ministra Salgado i es va crear el cèntim sanitari. Cada català a l’omplir el dipòsit de benzina paga 2,4 cèntims per litre destinats a pal•liar el dèficit sanitari.
Ara bé, aquesta actitud responsable del Govern català es va veure premiada amb una millora en el finançament de la seva sanitat? No. I doncs, què vols ara tu ministra? Que fem el mateix que fa 6 anys?
Ja la coneixem massa.
Any nou, nova etapa
Com passa sempre, al començar un nou any, un es fa molts bons propòsits de què és el que ha de fer o deixar de fer. La llista és llarga, la voluntat bona i l’experiència demostra que al cap de poc temps molts d’aquests bons propòsits són oblidats, arxivats en l’àmbit de la mala consciència, d’on surten de tant en tant, per recordar-te que hi són, que no els vas fer i que te n’has oblidat.
Doncs bé, d’entre aquests propòsits que vaig fer-me per aquest 2011, van ser el de continuar mantenint viu el bloc, que en els darrers temps, a causa de la convocatòria d’eleccions i la feina que això ens va comportar, vaig deixar oblidat.
Després, les setmanes següents han estat intenses i mogudes a nivell personal. He deixat la meva feina al partit per passar a desenvolupar una nova tasca com a Director General de Coordinació Interdepartamental al Departament de Presidència. Em fa il·lusió aquesta tasca i, perquè negar-ho, molt de respecte.
Tot i així, confio donar compliment al propòsit de començament d’any, pel que fa al bloc. Confio que no sigui un d’aquells propòsits que, de tant en tant, et repiquen la consciència.
I pel que fa a l’equip econòmic del nou govern, només puc dir que els nomenaments de l’Andreu Mas – Colell i de Francesc Xavier Mena són dues excel·lents notícies. Ben seguir que aviat en notarem la seva empenta i la seva empremta. Només cal desitjar-los tota la sort i l’eficiència del món.
El forat negre de les finances catalanes
Cada vegada que algú fa una crítica a la delicada situació de les finances de la Generalitat, la resposta des del Govern és la mateixa: només hi ha ganes de desprestigiar, de minar la confiança en la Generalitat i d’obtenir un aprofitament partidista d’aquesta delicada situació.
Què preferirien els senyors del Govern, que es tapés tota aquesta situació i que el proper govern es trobés amb tot l’embolic?
La realitat però, supera qualsevol escenari que ens haguéssim pogut imaginar: L’any del finançament estratosfèric i amb un govern “amic” que sempre compleix allò que promet, el govern de la Generalitat ha d’emetre bons per cobrir, a hores d’ara no sé si són 1.000 milions, 1.500 milions, 2.000 milions a fins a 3.000 milions d’euros amb una emissió de bons a un any de 1.000 euros cadascun al 4,75% d’interès anual. Un preu una mica car si tenim en compte que les lletres a un any del Tresor espanyol es col·loquen a l’1,9%.
Però és que no és tot, hem pogut llegir que la comissió que s’enduran les entitats financers per col·locar aquests bons serà del 3% i com que l’emissió és a un any i no a 5 ni a 10, hem de sumar tot el 3% de la comissió com a cost anual: per tant ja estem al 7,75%. Això és tot? Doncs no ho sé. Si el govern de la Generalitat vol garantir-se que l’emissió es cobrirà potser fa una assegurança d’emissió. I quant costa això? Un 2%, un 3%?. No ho sé, però la broma ens pot arribar a costar més del 10%.
De moment Moody’s, l’agència qualificació ja ha tornat a rebaixar la qualificació del deute de Catalunya des de A2 fins A1 amb perspectiva negativa, la pitjor de totes les comunitats i una de les pitjors de la Unió Europea. L’informe en què rebaixa la qualificació diu textualment “al 2010, la Generalitat de Catalunya té dèficits cada vegada més grans, els ingressos continuen dèbils i la despesa corrent continua creixent”.
La conclusió és clara: Aquesta augment del dèficit continuarà al llarg del 2010 i a principis del 2011. Per tant les perspectives no són optimistes.
I l’informe té raó, només cal mirar l’execució del pressupost de la Generalitat (sense comptar organismes autònoms, ens i empreses públiques ni entitats gestores) a l’acabar el mes de setembre, publicat ahir.
Veiem com els ingressos per impostos directes han disminuït un 26,7%, els ingressos per impostos indirectes cauen un 10,6%, mentre que, per contra, la despesa de personal creix un 10,3% i la despesa en béns corrents i serveis ho fa en un 37,7%. Per no parlar de les despeses financeres que creixen un 30,5%.
La conclusió és clara: Malgrat les anunciades despeses de contenció i de la reducció en un 5% del sou dels funcionaris el passat mes de juny, la despesa continua creixent.
El resultat és que el dèficit no para d’augmentar i la salut de les finances catalanes se’n ressent. D’aquesta manera sortirem de la crisi?
Endeutament de la Generalitat: No són 25.000 milions, no. Són molts més
Arran de la notícia apareguda als mitjans de comunicació que la Generalitat col·locarà bons a un any entre el públic a un interès del 4,75%, han aparegut diversos articles posant el crit al cel a causa de l’elevat endeutament de la Generalitat, que ja arribarà als 25.000 milions d’euros.
Doncs sí, l’endeutament de la Generalitat és molt elevat, però no de 25.000 milions d’euros sinó de prop de 40.000 milions. Concretament, i segons dades del Banc d’Espanya, a l’acabar el segon trimestre de l’any, l’endeutament de la Generalitat i el del seu sector públic arriba als 37.138 milions d’euros, quan a l’acabar l’any 2009 era de 30.587 milions. Quasi bé 7.000 milions d’augment en 6 mesos. No està malament. De fet, l’endeutament de l’any 2008 ja va ser de pràcticament 25 mil milions, 24.632 milions per ser exactes.
Per tant, la frontera dels 25.000 milions ja fa temps que l’hem superada, malauradament.
En termes absoluts, ningú no supera el nivell de deute de Catalunya. La segona comunitat més endeutada, el País Valencià, té un endeutament de 18.731 milions, la meitat del que té Catalunya.
Algú, amb raó, em podrà dir que aquesta comparació no és correcta, que s’ha de fer en termes relatius. D’acord, fem-ho.
A l’acabar el segon trimestre de 2010 l’endeutament de la Generalitat de Catalunya equival al 19% del seu PIB (al 2003 era el 9,2%) i el del País Valencià era del 18,4%. Per tant, i per primera vegada, Catalunya lidera el rànquing de comunitats autònomes més endeutades en termes del PIB. Mai abans no havia succeït. Un altre rècord de Montilla. (I són dades del Banc d’Espanya, eh?).
De fet, Catalunya concentra el 30,7% de tot l’endeutament de les comunitats autònomes.
Per cert, durant l’etapa de govern de Montilla, l’endeutament total de la Generalitat i de les seves empreses ha passat de 18.147 milions d’euros (un 9,8% del PIB) a 37.138 milions d’euros (un 19% del PIB). És a dir, en 4 anys, s’ha duplicat l’endeutament, tant en termes absoluts com relatius.
Us imagineu que això hagués passat a la vostra família?
El pitjor de tot això és que encara volen vendre el que estan fent, com una cosa normal. Cal dir-ho ben clar. El govern de Montilla ha tingut la mà foradada i això ho haurem de pagar tots durant molts anys i amb molts sacrificis.
Superar la crisi? Calen mesures però també actituds
En una conferència al Cercle Financer, l’Artur Mas va dir que no podríem dir que hem sortit de la crisi mentre Catalunya presenti una taxa d’atur que dupliqui l’europea. També va dir que la prioritat del govern de la Generalitat hauria de ser treballar per a què en els propers quatre anys (que és el que dura una legislatura) es pugui donar compliment a aquest objectiu. Res més, però res menys.
És a dir, evidentment que no està garantit que en quatre anys es pugui aconseguir reduir l’atur de l’actual 18% fins a un 8-9%; evidentment que és un objectiu ambiciós i difícil. Però és un objectiu. I com a tal totes les polítiques econòmiques seran coherents amb aquest objectiu.
Al plantejar aquesta proposta, l’Artur Mas, com ha dit alguna altra vegada, “té els peus a terra, sí, però la vista ben amunt” . En altres paraules, ambició des del realisme.
Lògicament no han tardat a sortir les crítiques dient que és impossible, que no es pot fer, que no diu com s’aconseguirà,...
A tots els que fan aquestes crítiques els hi recomanaria que contrastessin aquesta actitud amb la del President Montilla, el mateix dilluns a l’entrevista amb en Xavier Bosch, quan va afirmar que li hauria agradat arribar a la convocatòria d’eleccions amb uns indicadors més clars de sortida de la crisi. És a dir, un desig i res més.
Davant de les seves actituds, quina és la més vàlida: una que s’imposa uns objectius ambiciosos i pensa treballar per aconseguir-los, s’hi arribi o no, o una altra que espera, de manera més o menys passiva, a que canviïn les circumstàncies?
Prefereixo la primera actitud, francament, un govern que actuï. En aquestes eleccions, què s’espera dels polítics? Una subhasta de promeses? No, sincerament crec en que no.
La ciutadania ja sap la situació que ens trobem. Ho coneix prou bé. El que cal és un govern fort i amb lideratge capaç de tirar endavant un projecte de recuperació econòmica per al nostre país. I en aquest sentit, l’actitud de Mas sembla més adient que l’actitud de Montilla.
A més, el tripartit pensa que en matèria d’ocupació ha complert satisfactòriament els objectius del seu Pla de Govern, quan entre 2006 i 2010 la taxa d’atur pràcticament s’ha duplicat. Això se’n diu estar al corrent del que passa al país!!!!
I per acabar-ho d’arreglar, l’actual Ministre Corbacho, el número tres de la candidatura del PSC, no deu estar massa content amb les declaracions del president del Govern, Rodríguez Zapatero, quan va dir que el nou Ministre de Treball haurà de modificar en profunditat l’actual funcionament del Ministeri de Treball pensant sobretot en les persones aturades.
Fa falta afegir res més?
I el tripartit ens vol fer creure que ha aprovat en matèria laboral?
Recordeu per un moment aquesta imatge: dimarts, 21 de setembre de 2010, cap a les dues del migdia, roda de premsa del govern per informar dels acords adoptats en la sessió del Consell Executiu tinguda uns minuts abans.
Compareix el conseller Nadal fent balanç del grau de compliment dels objectius mercats en el Pla de Govern 2007-2010.
El conseller no pot amagar la satisfacció de la feina feta, amb el llarg llistat d’actuacions que va recitant a mode de lletania.
Valoració final: satisfacció. El govern ha assolit més del 90% dels objectius marcats a dos mesos d’acabar la legislatura.
La veritat és que a mi em va sorprendre aquesta valoració excessivament optimista, més que res quan deixen un país amb un 17% de taxa d’atur, un 20% de població en risc de pobresa, un 30% de joves amb fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil.
Aquesta divergència entre “realitat” i autoavaluació de l’obra de govern feta pel tripartit, ens fa mirar què diu en el balanç en matèria d’ocupació.
És a la pàgina 218 del Llibre Compliment del Pla de Govern. És el resum del compliment de l’objectiu 3.2.1. “Assolir una ocupació de qualitat, millorant l’estabilitat, la seguretat i la salut laboral, la igualtat d’oportunitats en el treball i consolidant un marc propi de relacions laborals”.
Hi ha unes quantes pàgines plenes d’actuacions, uns indicadors (cap de la taxa d’atur, per cert) i conclou “Per tot això, i malgrat l’encara elevat nombre d’aturats al nostre país, podem donar aquest objectiu per pràcticament assolit”.
Fantàstic.
Per cert què deia el Pla de Govern 2007-2010?
Si anem a la pàgina 107 d’aquest Pla trobem un quadre il·lustratiu:
La previsió del Pla de Govern no té res a veure amb la realitat i tenen la “barra” de dir que han assolit l’objectiu que s’havien proposat?
Quin govern més exigent que tenim!!!! Si no fos perquè l’àmbit del que parlem és molt seriós n’hi hauria per fer-hi broma.
I aquests senyors han de continuar governant el país?
Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap
En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què es defineixin relació al marc nacional.
Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.
Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.
En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.
Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.
Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.
També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.
I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.
En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?
Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.
Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.
Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.
Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.
La lletra petita del finançament es comença a fer gran
Fa pocs dies el Ministeri d’Economia i Hisenda va publicar la liquidació definitiva del sistema de finançament de les comunitats autònomes corresponent a l’any 2008.
Com ja ens havia anuncia prèviament el màxim representant de l’Agència Tributària estatal, aquesta liquidació portava incorporat un “regalet” per a les comunitats autònomes de règim comú (entre les que hi figura, de moment, Catalunya) la quantificació exacta de la quantitat a retornar en concepte d’excés de bestretes.
Per a Catalunya aquest “regal” puja a més de 690 milions d’euros i el més fort de tot això és que el regalet que vindrà l’any vinent, quan es faci pública la liquidació corresponent a l’any 2009, pot arribar a multiplicar per 3, l’import a retornar el 2008.
Aquest és un exemple de la lletra petita que hi havia en el model de finançament “estratosfèric” pactat pel govern tripartit i que, en aquest cas, més o menys ve a dir: En virtut del nou sistema acordat, la Generalitat perdona a l’Estat tots aquells majors costos que ha tingut derivats de decisions que va adoptar l’Estat entre 2002 i 2010, com la Llei de la dependència, per exemple, i per contra, l’Estat manté el dret de reclamació a Catalunya de l’ excés de bestretes que va traspassar a la Generalitat com a conseqüència d’haver planificat, d’una manera massa alegre, els pressupostos d’aquell any. Això sí, com a concessió, l’Estat ens permet que retornem el crèdit en cinc còmodes terminis i amb un any de carència que és precisament el 2010.
Per molt que sigui lletra petita al final s’acaba veient, i sobretot, notant.
Després de les vacances
Després de més d’un mes de silenci, per les vacances i per l’acumulació de feina que indefugiblement arriba després de les vacances, tornem a reprendre aquesta Lletra de Canvi.
Al llarg de l’estiu han anat apareixent notícies en l’àmbit econòmic que mereixen un comentari, encara que sigui breu.
1.-El decret català de les caixes d’estalvi. No és res més sinó l’adequació de la llei catalana al Reial Decret-Llei que va fer el Govern de l’Estat, amb el suport del Banc d’Espanya, entre d’altres. Un Decret-Llei que afectava negativament les competències de Catalunya. La Generalitat ha actuat a remolc de l’Estat i del Banc d’Espanya. Amb aquesta norma no es recuperen les competències perdudes i és la certificació que el model de caixes tal i com l’enteníem s’ha acabat. No sé com acabarà reconfigurant-se el mapa de les caixes catalanes a mig termini, però res no tornarà a ser igual. De nosaltres dependrà el continuar mantenint a Catalunya aquest teixit financer important.
2.-El cotxe elèctric xinès. Es tracta d’una base sòlida o s’ha intentat vendre fum? Si és una negociació amb bases sòlides el que cal fer és donar al govern català tot el suport i començar a parlar amb la indústria de l’automòbil i de components que hi ha a Catalunya per a obtenir-ne com a país els màxims rendiments en forma de feina, coneixement, inversió i producció.
Si com s’ha dit en lloc d’una promesa certa d’inversió és un contacte per a veure si d’entre 7 o 8 emplaçaments possibles acaba venint a Catalunya, també cal donar-hi tot el suport. Finalment, si tot és un muntatge fruit d’una operació precipitada, potser ens l’haguéssim pogut estalviar. No estem per fer més el ridícul.
3.-L’entrada en campanya del Ministre de Treball criticant CiU a tort i a dret i acusant-la de voler trencar Espanya. Potser valdria la pena que es dediqués a anar per les oficies d’ocupació a intentar reduir aquest 18% d’atur o a donar possibilitats de reciclatge al 50% d’aturats catalans de difícil reinserció, en lloc d’anar atiant la por al trencament de l’Estat.
4.-El concert econòmic és impossible i no es pot aconseguir sense una reforma constitucional. Clar que el concert és difícil, ningú no ho nega, però que sigui difícil no significa que no es pugui fer amb l’actual entramat constitucional de l’Estat. Si tenen règims fiscals singulars a Navarra, País Basc i les Canàries sense que a la Constitució es mencioni res de tot això, no ho pot tenir Catalunya? Serà qüestió que ens ho guanyem.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)