De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi
Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?
I ara què?
Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?
Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.
Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.
I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:
-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.
-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).
-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.
-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.
Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:
Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.
Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.
Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.
Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.
Les “cartes” del President Montilla
Llegeixo als diaris que el president José Montilla ha enviat una carta als treballadors de la funció pública catalana en què els hi mostra el seu agraïment pel sacrifici que comporta la retallada de salaris dels funcionaris i els hi demana la seva comprensió i la seva col·laboració.
El mateix dia que s’ha donat a conèixer aquesta carta, també es pot llegir a la premsa que només un dia després d’aprovar-se la retallada, els interventors de la Generalitat, depenents del Departament d’Economia i Finances i encarregats de supervisar la despesa de tots els departaments i organismes de la Generalitat, se’n varen anar dos dies a un hotel de luxe (a Món Sant Benet) a celebrar unes jornades de formació.
Res a dir sobre la celebració de jornades de formació. Són necessàries per a tothom i és bo que es facin. Cap responsabilitat per als interventors. Ells van on se’ls convoca. El que ja no es pot entendre tant, és com cap dels dirigents del departament va advertir la inoportunitat de celebrar aquesta jornada en aquest lloc, en aquests moments. Per molt que feia anys que s’hi anés. Hi ha una cosa que es diu predicar amb l’exemple i el que sembla és que, mentre a uns se’ls hi demanen sacrificis a d’altres no. Segur que no és exactament així, però ho sembla. I que això surti del departament del conseller Castells i ningú pensi en modificar-ho encara és més incomprensible.
I tornant a la carta, el que no diu la carta del President Montilla és que aquest sacrifici s’hagués pogut evitar. Com? Si els anys 2009 i 2010 s’hagués produït una congelació de sous, per exemple, o si no s’haguessin contractat tants funcionaris. Cal recordar que des que governa el tripartit la Generalitat, el nombre de funcionaris ha passat de 140 mil a 226 mil. És a dir 86 mil nous ocupats amb un sou públic, sense que hi hagi hagut un augment substancial de les competències de la Generalitat.
El mateix es pot dir d’alts càrrecs i de personal eventual. Hem passat de 376 a 530, això significa per cada any una despesa addicional de més de 10 milions de més (1.600 milions de les antigues pessetes) o dels informes i estudis que o bé s’encarreguen als amics o són innecessaris o inútils. Només a l’any 2009 van suposar més de 52 milions d’euros.
I, finalment, un darrer exemple. De manera paral·lela a la retallada de sous dels funcionaris s’estan convocant places de nivells elevats de la Generalitat d’una manera totalment inusual. Mentre que l’any passat entre els mesos d’abril a juny es van convocar 17 places d’aquest tipus, aquest se n’han convocat 63, quasi 4 vegades més. A què es deu aquesta pressa en convocar places? El tripartit ho haurà d’explicar.
Per tant, una vegada més, una cosa són les paraules i una altra, ben diferent, són els fets.
Rèquiem per a un finançament estratosfèric
Dimarts 8 de juny de 2010, a Madrid al Congrés dels Diputats, sessió dissetena de la Comissió de Pressupostos dedicada a control del Govern i a respondre preguntes orals.
El Portaveu adjunt del Grup Parlamentari Català (Convergència i Unió), Pere Macias, formula la següent pregunta:
Quina és l’estimació del Ministeri d’Economia sobre la quantitat que deuen les comunitats autònomes i els ens locals a l’Estat a causa de la diferència entre els ingressos a compte rebuts i la liquidació definitiva dels ingressos de l’Estat en els anys 2008 i 2009?
Respon el director general de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT), Juan Manuel López Carbajo:
D’acord amb les dades calculades per l’Agència Tributària espanyola, les comunitats autònomes hauran de retornar a l’Estat, en concepte d’avançaments superiors a la recaptació realment produïda a l’entorn de 5.700 milions d’euros corresponents a l’any 2008 i a l’entorn del 2% del PIB espanyol corresponents a l’any 2009. Aquest 2% del PIB equival, més o menys a 20.000 milions d’euros.
Pel que fa a les corporacions locals aquestes hauran de tornar un total de 1.612 milions d’euros l’any 2008 i uns 4.000 corresponents a l’any 2009.
Per a Catalunya, comptant que participa d’aquest excés aproximadament un 20%, aquesta situació li suposa haver de retornar a l’entorn d’uns 1.000 milions d’euros corresponents a l’any 2008 i uns 4.000 milions d’euros corresponents a l’any 2009. És a dir, en total Catalunya haurà de retornar a l’Estat més de 5.000 milions d’euros.
I consti que això és el que està previst a la Llei que regula el nou model de finançament, la Llei de l’Estat 22/2009, de 18 de desembre, per la qual es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes, concretament en la seva Disposició Addicional Quarta. (http://www.congreso.es/constitucion/ficheros/leyes_espa/l_022_2009.pdf)
L’Estat, tan bondadós ell, permet que Catalunya ho retorni en còmodes terminis durant un període 5 anys després d’un any de carència (curiosament l’any 2010, any d’eleccions a Catalunya). De manera que Catalunya l’any 2011 haurà de retornar 200 milions d’euros, del 2012 al 2015 haurà de tornar 1.000 milions d’euros i el 2016, n’haurà de retornar 800.
No recordo que aquesta circumstància hagués estat destacada pel conseller Castells i pel govern tripartit quan van celebrar la consecució de l’acord estratosfèric, però el cert és que aquest compromís ja figurava en l’acord. (Quina mala memòria!!!).
A més, si combinem el que diu la disposició addicional quarta de la Llei que regula l’acord, amb el que s’estableix a la disposició addicional sisena de la mateixa Llei referit a que l’acceptació del principi de lleialtat institucional, entès com el mecanisme que ha d’evitar a les comunitats autònomes els efectes negatius sobre les seves finances de decisions que prengui l’Estat, es vincula al fet de posar al comptador a zero respecte de decisions preses per l’Estat des de l’any 2002 (entre d’altres, la Llei de la Dependència), resulta que al final haurem acabat fent el negoci d’en Robert i les cabres.
Oi que fa temps que ningú del tripartit se’n recorda d’aquell “acord estratosfèric de finançament” aconseguit gràcies a la posició de fermesa del tripartit? Resulta que l’han enterrat ben de pressa. Només queda que li dediquin un sentit responsori.
Per un govern que ajudi els projectes emprenedors
Llegeixo en un teletip que el conseller de la Vicepresidència de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, ha demanat a empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca que facin ara, més que mai, un esforç per construir la Catalunya enfora. Té raó. És absolutament vital pel país que facin aquest esforç.
Però llavors també és vital que canviï aquest govern perquè amb l’actual govern encara que les empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca tinguin iniciativa i vulguin fer coses, topen amb un govern que, en primer lloc, no els escolta ni els vol escoltar i en segon lloc, els hi posa totes les trabes del món. Així doncs que una cosa és el discurs i l’altra, ben diferent, la realitat.
Un exemple: Dimecres passat vaig acompanyar en Felip Puig a una trobada a porta tancada amb empresaris i professionals. Es tracta d’una trobada de tres hores en què 7 o 8 persones, que no són de CiU, parlen obertament sobre la situació econòmica i la política del país, d’una manera directa i sense embuts. És una de les moltes trobades que es fan amb gent de Convergència i Unió a tot arreu de Catalunya. Es tracta d’agafar el pols real de l’activitat productiva.
La primera crítica generalitzada és que l’actual govern no els escolta i així ens van anar dient exemples d’entre els que destaca el d’una empresa que es volia ampliar i va demanar parlar amb la consellera de Treball. No va rebre resposta i ara s’ha instal·lat fora de Catalunya.
Una segona opinió generalitzada és que ja se n’està fart que es criminalitzi els empresaris per tot arreu. Des de les sèries de televisió, fins a membres del Govern. Ells diuen que empresaris i treballadors han d’anar plegats perquè tenen interessos comuns.
I, en tercer lloc, en aquesta trobada vàrem tenir la presència d’una persona emprenedora que té les patents mundials d’una tecnologia que serveix molt per al medi ambient. Molts governs i empreses d’altres zones de l’Estat i de països europeus s’hi ha interessat. Va demanar a la Generalitat permís per començar a fer una planta a Catalunya i no li donen al·legant, el decret de sequera. Passen els mesos i la situació no canvia. Fins i tot un conseller de la Generalitat li diu que el que ha de fer és vendre’s la patent a gent de fora. Ara aquest emprenedor, amb un bon projecte empresarial, es troba en una situació delicada per culpa de la Generalitat.
Per tant, moltes paraules apel·lant a la iniciativa empresarial però si us plau quan aquesta hi sigui, no la malmeteu, sinó molts se n’aniran a fora del país.
El que desitjo és que aquest emprenedor pugui esperar 6 mesos. Confio llavors que les coses canviïn.
Les curiositats del conseller Castells
Dilluns passat el conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, va ser entrevistat per en Xavier Bosch al programa Àgora de TV3. Va ser una entrevista llarga que ens va deixar algunes respostes curioses.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar la retallada dels sous als funcionaris i la congelació i/o retard de les inversions a Catalunya, dient que era evident que cal retallar la despesa si vam aprovar uns pressupostos amb un dèficit equivalent al 3,25% del PIB català i el Consejo de Política Fiscal y Financiera només permet un 2,5%. Si és així i ja se sabia aquesta limitació, llavors per què s’aprova un pressupost amb un dèficit tan elevat? No serà perquè en un any electoral s’havia de gastar molt i s’havia de fer veure que l’acord de finançament ens aportava molts diners? Aquesta manca de responsabilitat del govern avui la paguen els funcionaris.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar l’augment del tram català de l’IRPF quan només quinzes dies abans, en declaracions públiques, el mateix conseller afirmava que era impossible que a Catalunya es prengués una decisió d’aquest tipus, que ni tan sols es podria prendre a nivell espanyol. A què es deu aquest canvi sobtat, a raons econòmiques o a la voluntat de continuar ocupant el poder?
Curiosa la manera del conseller Castells de desviar l’atenció de l’augment dels impostos cap als trams més elevats de l’IRPF, que estimen que aportarà 75 milions addicionals d’euros, i no parla de l’augment de l’Impost de transmissions, del de matriculació de vehicles i del d’actes jurídics documentats, que afecten molta més gent i que aportaran més de 100 milions de recaptació. No serà que es prenen mesures electoralistes per desviar l’atenció del que passa realment?
Curiosa la manera del conseller Castells de defensar la solidesa i solvència de les finances de Catalunya i el rigor en l’aplicació de la despesa en el mateix moment en què els mercats financers se li rebaixen les qualificacions i es veuen obligats a endarrerir el pagament dels concerts perquè no té liquiditat i perquè els mercats financers no cobreixen les emissions de deute català.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar el magnífic acord de finançament l’any en què tindrem més dèficit i més endeutament. Tan bo era?
Curiosa la manera de construir un relat econòmic per donar les culpes els altres. Això sí, ens va dir que el pitjor ja ha passat i que ja estem en el camí de la recuperació.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
De l’espiral recessiva a l’espiral de la prosperitat
Ahir l’Artur Mas va inaugurar la primera de les set Doc Seccions que a partir d’ara se celebraran cada dimarts a l’edifici Imagina de Barcelona. La Doc Session és un nou format d’acte polític en què el candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas interactua molt estretament amb recursos audiovisuals (un gran pantalla omple l’escenari), amb els convidats i amb el públic present a la sala mitjançant el diàleg directe i sense barreres. No es tracta d’una successió de presentacions sinó de parts d’un tot i no es pot entendre una cosa sense l’altra. La veritat és que el resultat és sorprenent.
Doncs, bé la primera de les Doc Sessions va estar destinada a parlar de l’atur. No es podia haver estrenat d’una altra manera. L’atur i la por a perdre la feina és, de llarg, la principal preocupació de la ciutadania i aquesta ha de ser la primera prioritat dels governants. Com Artur Mas va dir ahir: La crisi no s’acabarà fins que no es redueixi el nombre d’aturats a nivells europeus.
Sortir de la crisi, acabar amb la destrucció d’empreses i de llocs de treball o millorar la competitivitat van ser els eixos d’aquesta Doc Session.
La recepta de l’Artur Mas per sortir de la crisi no és cap novetat. Cal actuar amb rigor i més lideratge perquè hem de sortir d’una espiral negativa caracteritzada per un augment de l’atur que comporta la caiguda del consum i el tancament d’empreses que a la vegada porten més atur i així anar sumant aturats. En altres paraules, és necessari substituir un patró de creixement que s’ha caracteritzat en els darrers anys per:
- massa endeutament, públic i privat
- un consum molt per sobre de les possibilitats
- massa presència de la construcció
- creació de molta ocupació però de baix valor afegit
- molt pes de les importacions que feien créixer el dèficit exterior
- baixa productivitat
per un altre model, el que Mas va batejar com “l’espiral de la prosperitat” que se centra en l’aplicació combinada de mesures conjunturals i de reformes estructurals. Aquesta “espiral de la prosperitat” es basa en:
- no a l’augment dels impostos mentre duri la crisi, especialment l’IVA
- més liquiditat per empreses i famílies
- reduir la morositat
- fer les infraestructures que el país necessita
- millorar la productivitat
Pel que fa a les reformes estructurals en va citar tres:
- La reforma de les administracions públiques per aconseguir austeritat (no pot ser que tothom s’estigui estrenyent el cinturó menys les administracions; agilitat (es tracta de reduir normes i tràmits i aprimament (l’administració no ho ha controlat tot, ni ser l’única que crea ocupació a l’economia).
- La reforma del mercat de treball. Si tothom ens diu que tenim un problema amb el mercat de treball, si som els campions en atur, alguna cosa hauríem de fer per acabar amb la dualitat existent entre uns treballadors que tenen tots els drets i uns que no en tenen cap. Tot això sense limitar la protecció dels treballadors.
- L’aposta per la formació. Cal deixar de liderar el fracàs escolar i fer una aposta per la formació professional, de veritat.
Però a part de mesures també va parlar de valors. El canvi ha de venir també per la recuperació d’uns valors que fins no fa gaires mesos havien estat oblidats, com el de l’esforç, la feina ben feta, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència, la seriositat... Per contra, cal deixar de perseguir l’èxit o el benefici ràpids. Aquesta no és una novetat, de fet, els valors que cal recuperar no són sinó alguns dels valors que han identificat històricament la manera de ser dels catalans.
Per tant, per sortir de l’espiral de l’atur cal un canvi. Un canvi de polítiques, un canvi de lideratge i un canvi en els valors.
Això és el que l’Artur Mas va exposar ahir en el primer Doc Session.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)