Quan el món és al revés
- “Mireu, ja fa molts anys que us vaig donant molts caramels, ben segur més dels raonables, però ara no ho vull discutir això, però com que en temps anteriors m’he portat malament m’han retallat la setmanada i ara tinc dificultats per poder-vos continuar comprant-vos caramels, he demanat que en base a les setmanades futures , m’avancin uns diners, i així podré continuar fent com fins ara”.
- Què us sembla? Va preguntar el nen als companys als qui donava els caramels.
- “Molt malament”. Això no ho pots fer, van respondre tots a la una els companys. –“ Com goses? “ Afegien
- Però, recorda, no et descuidis de portar-nos els caramels, que no hi volem renunciar. És que ens has acostumat tan bé!! I si tu no tens recursos per a tu és el teu problema, no el nostre. Fes-t’ho com puguis.
Oi que sembla una cosa força senyada, cosa de nens? Doncs, no. Així ha estat la reacció de les comunitats autònomes de l’Estat quan Catalunya ha demanat a l’Estat que el deixi endeutar-se més. És trist tot plegat que, a dia d’avui disparar en bala contra Catalunya, faci guanyar vots.
Però a més de ser trist, és profundament miop.
La Comissió Europea situa les coses al seu lloc
Després de les vacances van començar a aparèixer un seguit de notícies que ajudaven a configurar la idea que l’economia espanyola s’estava tornant a recuperar i amb més intensitat de l’esperada. Aquestes notícies van ser aprofitades pels governs espanyol i català per anunciar la “collita de brots verds” i per dir que el pitjor de la crisi ja havia passat i ara, amb més o menys dificultats, ja ens en sortirem.
Malauradament obviaven altres notícies com són l’augment de l’atur a l’agost, que Catalunya continua sent el territori amb més processos concursals, que hi ha empreses que tanquen les seves plantes a Catalunya (per molt que es vulgui dissimular amb altres inversions,...), però el cert és que des de les altes instàncies del país ja s’havia decidit donar per acabada la crisi.
Tot això se n’ha anat en orris quan aquesta setmana la Comissió Europea ha publicat el seu informe. Allà es torna a posicionar l’Estat espanyol al seu lloc.
L’informe diu: Europa creix i creix molt més del que ens esperàvem. És molt important el procés de recuperació d’Alemanya que ha estirat de l’economia de molts països.
Però de la mateixa manera que fa aquestes afirmacions també en fa d’altres com ara: Espanya serà l’únic gran país de la Unió Europea que no sortirà de la crisi. És més, aquest any Espanya tornarà a tenir un creixement negatiu. I en la darrera part de l’any, l’economia espanyola tornarà a anar més malament a causa de l’augment de l’IVA.
De cop, els “brots verds” s’han marcit i ens han tornat a situar allà on havíem de ser. N’hi ha uns quants als que les coses els hi van millor i n’hi ha uns pocs, entre els que hi ha Espanya, als que les coses els hi van pitjor. Així de clar.
El que cal és que tant el President Montilla com el President Rodríguez Zapatero en prenguin nota i actuïn en conseqüència, sinó, continuarem estant molt de temps al vagó de darrera de la recuperació.
De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi
Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?
I ara què?
Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?
Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.
Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.
I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:
-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.
-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).
-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.
-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.
Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:
Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.
Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.
Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.
Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.
Cal una reforma laboral? Sí
Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.
Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.
El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.
Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.
A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.
I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.
Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.
I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.
Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.
Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?
Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.
Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.
Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.
I ara ens anuncien un augment dels impostos
La capacitat d’improvisació i sorpresa de Rodríguez Zapatero en el camp econòmic sembla no tenir fi.
Després d’anunciar la retallada de despesa, de les pensions i dels sous dels funcionaris (que a hores d’ara encara no han acabat de concretar), només cinc dies després d’haver negat que ho faria, ara ja ens ha anunciat un nou augment d’impostos per a l’any que ve just dos dies després que la Vicepresidenta Segona i Ministra d’Economia afirmés que “no hi havia cap proposta ni estudi per apujar els impostos”. Gran clarividència la seva.
I com sol ser habitual ja han començat a aparèixer els missatges contradictoris. Ara es toca l’IRPF en el tram de rendes elevades, ara no es toca; ara es recupera l’impost de patrimoni, ara només es crea un impost per a grans patrimonis, no se sap si temporal o indefinit; que si s’ha de reformar la llei de l’impost de successions per ta d’obligar totes les comunitats autònomes a tenir un nivell mínim de tributació per aquest impost... Ja hi tornem a ser amb les habituals anades i vingudes de Zapatero: s’anuncia una cosa, es matisa, es mig modifica i es torna a la formulació del principi, i així anar subsistint.
El que em fa més por d’aquest anunci de l’augment dels impostos és que si el que necessita urgentment el govern socialista és augmentar la recaptació de manera important, l’anunciat augment dels tributs no es quedarà només en mesures per a “rics” o per a grans patrimonis, per la senzilla raó que aquestes mesures poden tenir bona venda mediàtica però porten associada poca recaptació. Les persones riques i les grans fortunes ja fan servir elements de planificació fiscal per reduir la progressivitat tributària i si els emprenyen massa porten el seu patrimoni a l’estranger, i el bo d’això és que actuen d’una manera totalment legal.
Si el govern necessita augmentar la recaptació augmentarà els impostos de manera que els afectats principals d’aquest siguin les classes mitjanes pel simple fet que aquestes són molt més nombroses que els grans patrimonis i per tant un augment dels tipus que afecten les classes mitjanes sí que comporta un augment important de recaptació. Un exemple, persones que declarin més de 600 mil euros de renda no arriben a les 10 mil a tot l’estat. En canvi persones que declaren una renda superior a 40 mil euros s’acosten als 3 milions, de manera que augmentar 5 punts el tipus pels trams de rendes més elevats (per exemple més de 600.000 € com algú ha dit) aporta menys de la meitat de recaptació que augmentar 1 punt d’IRPF a totes les rendes superiors a 40.000 euros.
Per tant, si el que necessiten de debò són diners per reduir el dèficit públic, el que de debò ens trobarem l’any que ve, serà a més de l’augment de 2 punts de l’IVA, un nou augment dels impostos especials i un més que probable augment de l’IRPF per a rendes que ells diran que són les altes però que a l’hora de la veritat s’acostaran més a les mitjanes que no pas a les altes.
Aquesta és la situació a la que ens ha portat en Rodríguez Zapatero, aquell que en dues tardes li havien d’ensenyar economia. Em sembla que no va aprendre prou bé les lliçons. Per cert, potser no van arribar a temps d’ensenyar-li el que diu la teoria de la Hisenda pública, concretament la corba de Laffer, que un augment de tipus impositius no sempre comporta un augment de recaptació.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
Uns “brots verds” que es marceixen aviat: les previsions de la Comissió Europea
Aquesta setmana es van fer públiques les previsions de primavera de la Comissió Europea pel que fa a l’evolució de les principals variables econòmiques dels països de la Unió Europea.
El més destacat pels mitjans espanyols d’aquesta notícia va ser la millora de la predicció d’evolució de l’economia el 2010, al passar d’una previsió inicial de -0,8% a una de -0,4%. És a dir, millora quatre dècimes.
En el quadre següent es poden veure les previsions que fa la Comissió Europea per a l’economia espanyola:
Sens dubte, aquesta és una dada positiva i així ha estat destacat per tothom, però aquesta revisió a l’alça no ens ha de fer amagar que:
- També hi ha una millora en la previsió de l’evolució de l’economia de la zona euro per a l’any 2010 al passar-se d’un creixement previst a la tardor del 0,7% a una previsió de 0,9%, dues dècimes per sobre les previsions inicials.
- Per a l’any 2011, la Comissió Europea ha modificat a la baixa les previsions de creixement de l’economia espanyola passant d’un 1,0% de creixement a un 0,8%. El que indica que la recuperació es retarda.
- L’economia espanyola continua sent l’última gran economia de la zona euro en sortir de la recessió a causa dels grans desequilibris acumulats (sobreendeutament privat, bombolla immobiliària, baixa productivitat i dèficit exterior).
- Pel que fa al principal problema que tenim: la destrucció de llocs de treball, la Comissió empitjora les perspectives per a 2010 sobre l’evolució de l’ocupació i la taxa d’atur.
Per tant, millora una xifra però al darrera n’hi van d’altres que posen en qüestió, no només la rapidesa de la recuperació, sinó que qüestionen que ens trobem en una fase de recuperació com ens volen fer creure. Malauradament és el contrari.
Mentre a Europa, el creixement, tot i no ser de molta intensitat és suficient com per començar a crear ocupació (Alemanya creixerà un 1,2% el 2010 i un 1,6% el 2011; França un 1,3% i un 1,6% respectivament; Holanda un 1,3% i un 1,8%; Gran Bretanya un 1,2% i un 2,1%; i fins i tot Itàlia amb un 0,8% i un 1,4% respectivament), a l’Estat aquesta recuperació no es produeix.
De les previsions de la Comissió Europea, se’n desprèn una altra conclusió. Difícilment Espanya complirà al 2013 amb el compromís de tenir un dèficit públic inferior al 3% del PIB. La Comissió Europea preveu que el 2010 el dèficit serà del 9,8% del PIB i el 2011 del 8,8%. Si en dos anys s’aconsegueix una reducció de 2,4 punts, en altres dos següents se’n podrà aconseguir una altra addicional de 6 punts? Difícil. I encara més quan després de la reunió amb Rajoy, el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, va manifestar que “fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur”. I així anar fent i quin dia passa any empeny.
L’exemple grec i les barbes de Zapatero
En els diaris d’avui coincideixen dues notícies que estan directament relacionades. Una fa referència a Grècia. La manca de credibilitat del Govern grec per fer front a un programa de reducció del dèficit i de l’endeutament públics ha provocat una reducció de la qualificació del seu deute i un encariment molt notable del seu finançament.
Un exemple: perquè els inversors comprin bons a 10 anys grecs, aquests han d’oferir un tipus d’interès proper al 10%, mentre que pels bons alemanys es paga a un 2,9%. El diferencial respon a la major desconfiança dels mercats respecte l’evolució futura de Grècia. Cal recordar que Grècia té un dèficit del 13,6% del PIB a l’any 2009.
La segona notícia fa referència als resultats de l’activitat financera de l’Estat espanyol corresponents al primer trimestre de l’any 2010. El balanç no és bo: el dèficit de caixa no financer de l’Estat puja a 15.546 milions d’euros, mentre que en el mateix període de l’any anterior aquest dèficit era de 11.345 milions. En termes del PIB el dèficit ha passat de representar un 1,08% a ser de l’1,48%.
Altres magnituds significatives de l’activitat econòmica i financera de l’Estat, com ara el saldo primari (excloent els interessos del deute) o la necessitat de finançament, són igualment negatives i són pitjors que l’any anterior.
Aquest dèficit és el resultat de l’evolució d’uns ingressos que creixen un 4,8% i d’unes despeses que ho fan en un 13,4% (és a dir, a un ritme 3 vegades superior).
Per capítols, la despesa de personal creix un 6,8% i la despesa corrent en béns i serveis ho fa en un 5,8%. Per contra, les inversions creixen un 3,5% i les transferències de capital cauen un 9,5%. És a dir, la inversió és la partida més castigada en detriment de despesa corrent.
Veient aquesta segona notícia, quan els mercats castiguen Grècia per la manca de credibilitat del seu pla de reducció del dèficit, m’imagino el que deuen pensar sobre la credibilitat de les previsions del Govern espanyol que indiquen que l’any 2013 el dèficit de l’Estat serà del 3% del PIB, si partim d’un dèficit que al 2009 va ser de l’11,2% del PIB i que en el que portem del 2010 continua creixent.
De moment, els bons de 10 anys espanyols ja han de pagar un 4% d’interès. Confiem que el que ha passat a Grècia no s’acabi encomanant a d’altres països, però per evitar-ho cal que els governants, en aquest cas Zapatero i el partit socialista, facin una política d’austeritat creïble, en cas contrari encara patirem. Ja ho sabem com diuen els castellans “cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar”.
PD: Quan això estava escrit ha arribat la notícia que Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol a llarg termini des de AA+ fins a AA amb perspectiva negativa. (De moment, ja hem començat a afaitar-nos el bigoti).
Brots verds? Mireu el mapa…
El Jordi Molins ens avisa que el Fons Monetari Internacional ha publicat les previsions econòmiques per als propers anys. Les dades són concloents i negatives per a l’Estat. Aquest any, no, haurem d’esperar millors temps.
En l’informe del Fons Monetari hi ha un mapa ben explícit. No calen més paraules.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)