Jordi Baiget
21abr/10Off

Per quan la tan anunciada reforma laboral?

Si hi ha alguna frase que no ens cansem de sentir quan es parla de la crisi actual que pateix el nostre país és aquella que fa referència a la principal conseqüència d’aquesta crisi, és a dir, l’augment de l’atur.

Moltes vegades s’ha dit, la crisi és econòmica i financera, sí, però les conseqüències de la mateixa són socials, en forma de creixement important de l’atur. I és absolutament cert, l’atur és la conseqüència més negativa de la crisi. A més cal tenir present que el creixement de l’atur a Catalunya ha estat d’una intensitat com mai no s’havia produït. Unes dades: segons l’EPA, en el segon trimestre de 2007 a Catalunya hi havia 227.700 persones aturades, un 6,1% de la població activa. A l’acabar l’any 2009 (darrera dada disponible de l’EPA) hi havia 643.100 persones aturades i la taxa d’atur era del 17%. És a dir, en 2 anys i mig, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur, s’han multiplicat per 2,8. Enlloc s’ha produït un creixement tan important com el que s’ha produït a Catalunya i a l’Estat.

Sembla, a més, que haguem entrat en un cercle viciós: la crisi porta més atur i l’atur agreuja encara més la crisi econòmica. I davant d’aquest cercle viciós, la recomanació unànime de tothom, de dins i de fora de casa, ha estat la d’impulsar la reforma laboral per adequar el marc vigent a l’Estat a les necessitats actuals de l’economia.

És de justícia reconèixer-ho: ni els treballadors ni el mercat de treball han causat aquesta crisi, però per sortir de la mateixa caldrà actuar sobre el mercat de treball. I fer-ho de pressa.

El govern i els agents socials fa quasi dos anys que negocien un acord social sobre la reforma del mercat de treball, fa molts mesos que es mareja la perdiu, avui sembla que hi ha acord, ara no n’hi ha... Només es parla d’una qüestió: el cost d’acomiadament, però la reforma no és només això és moltes altres coses més, i així, anant-se passant la pilota els uns amb els altres, no s’acaba fent res.

Recentment el govern ha plantejat un Document de Treball sobre el Diàleg Social sobre actuacions en el mercat de treball, on planteja per al seu debat una sèrie d’iniciatives. Entre elles hi ha tres mesures que fa temps que des de CiU es vénen reclamant: d’una banda la de possibilitar l’existència d’agències privades de col·locació que col·laborin amb els serveis públics per facilitar la contractació; la segona, la generalització per a tots els nous contractes indefinits, dels contractes de foment de la contractació indefinida, existent des de l’any 1997 per a determinats col·lectius, els quals tenen una indemnització per acomiadament improcedent una mica inferior, i en tercer lloc permetre, amb caràcter transitori i excepcional l’exempció d’una part dels costos de l’acomiadament col·lectiu i objectiu per a les empreses, per la via de la creació d’un fons per a provisions socials, per tal de garantir que si una empresa es veu obligada a acomiadar personal, les obligacions a les que ha de fer front no li impedeixin de continuar en actiu.

Han hagut de passar gairebé 2 anys perquè el govern assumeixi aquestes mesures? I per què no les aplica? El problema de l’atur obliga al govern (i també als agents socials) a ser valents i actuar ràpidament perquè el simple pas del temps no solucionarà el problema.

Potser seria el moment de ser entre tots més ambiciosos i plantejar mesures que se sortissin dels límits tradicionals on es centra el debat de la reforma laboral, però per això fa falta lideratge, lideratge que el govern espanyol avui per avui no té.

En tot cas, i només com a recordatori, cal tenir present que la darrera iniciativa que ha pres el govern socialista en matèria d’atur ha estat la de reduir de 35 a 20 els dies (“peonades”) que cal treballar per tenir dret a cobrar 6 mesos de PER a Andalusia i a Extremadura. Valdria més la pena que pensés en mesures que afavorissin la contractació de gent per part de les empreses més que no pas en continuar subsidiant determinat tipus d’atur. Perquè, suposo que la resta d’aturats també deuen ser importants, no?

És el moment d’actuar sobre el mercat de treball. No podem perdre més temps.

24mar/100

La reforma de la morositat: una bona notícia econòmica fruit de la constància de CiU

Ahir ens va arribar una bona notícia econòmica des del Congrés dels Diputats. La Comissió d’indústria va aprovar una iniciativa legislativa de Convergència i Unió adreçada a lluitar contra la morositat per la via de la modificació de la normativa que regula els terminis de pagament de les operacions comercials entre empreses i entre les empreses i l’administració.

Amb l’aprovació de la iniciativa de CiU, les administracions públiques hauran de pagar les factures dels seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies i les empreses ho hauran de fer en un termini màxim de 60 dies.

Certament que aquests terminis s’aplicaran de manera progressiva - no podria ser d’una altra manera - a través d’un ample període transitori que no s’acaba fins el 2013, per tal de fer més senzilla l’adaptació d’empreses i administracions, conscients que la situació actual no és la més favorable. Així fins al 31 de desembre de 2011 el termini màxim de pagament per a les empreses serà de 85 dies i el de les administracions públiques de 50 dies i després s’aniran reduint per fer possible la seva aplicació real.

A més, s’elimina la possibilitat que aquests terminis puguin ampliar-se per la via que les empreses pactin lliurement un termini superior amb els seus proveïdors, que ha estat la vàlvula d’escapada per a les empreses més grans per evitar el pagament a 60 dies com ja preveia la llei actual. O és que algú pot imaginar-se una petita empresa negant-se al suggeriment d’allargar el termini de pagament que li fa una empresa de molta més dimensió i de la qual en depèn bona part de la seva producció? (per cert, aquesta era la proposta que ahir continuaven defensant els socialistes i que van perdre en una ajustada votació).

Per a que sigui d’aplicació efectiva encara falta la seva tramitació al  Senat, però la correlació de forces existents fa pensar que, si no hi ha un daltabaix,  al final s’acabarà aprovant el text tal i com va sortir del Congrés dels Diputats, circumstància que al meu entendre farà que aquesta sigui una reforma estructural de molta importància per a l’activitat productiva del nostre país.

En primer lloc perquè ens homologarà amb la Unió Europea en allò que fa referència als terminis de pagament, on  la mitjana és inferior a 60 dies mentre que a l’Estat, de mitjana, el període mig de cobrament de les factures és de gairebé 100 dies (molt més en el cas de les administracions públiques)l. I si en aquests països aquesta legislació es compleix sense problemes, a Catalunya i a l’Estat també s’ha de poder complir, tenint en compte, a més, el llarg període transitori establert.

Certament pot semblar que aquesta reforma causarà un impacte important en la situació financera d’algunes empreses i administracions, no ho negaré pas, però aquestes raons també van ser presents abans d’aplicar l’IVA i al final es va aplicar sense problemes. Per tant cal demanar esforç i sacrifici per a tothom durant aquests anys en el convenciment que a llarg termini tots hi sortirem guanyant.

En segon lloc perquè aquesta mesura és encara més prioritària en un context de grans dificultats per obtenir finançament extern per part de les empreses i de manca de liquiditat generalitzada.

Quina via més important per injectar liquiditat directament a les empreses que pagar en el temps acordat i raonable? Segons diversos estudis a les petites i mitjanes empreses de tot l’Estat se’ls hi deuen, en forma de factures no pagades, més de 35.000 milions d’euros. Si aquests diners s’avancen a les empreses, aquesta serà la via més important i efectiva per injectar liquiditat al sistema de totes les que s’han adoptat els darrers anys. A més de pagar a l’hora, permetrà que les petites i mitjanes empreses catalanes, segons un estudi realitzat per PIMEC, s’estalviïn d’entre 1.100 a 1.300 milions d’euros en forma de menors costos financers, fet que ha de comportar una millora de la liquiditat i la productivitat de les empreses.

Aquesta és doncs una reforma estructural important per a l’activitat productiva. Com totes les reformes estructurals caldrà un esforç de tots, però aquest esforç acabarà valent la pena.

En darrer terme voldria destacar una vegada més la incoherència del Govern de la Generalitat presidit per José Montilla. El que ara s’ha aprovat a Madrid s’hagués pogut aprovar abans a Catalunya si el tripartit no hagués votat en contra una iniciativa de CiU al Parlament per fer que les administracions públiques catalanes paguessin a un màxim de 30 dies. En canvi hi van votar en contra. Ara ho hauran de complir per força, però diu molt poc de la sensibilitat del govern de la Generalitat en relació als problemes que més afecten l’activitat productiva del nostre país.

8mar/101

El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient

Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.

Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.

Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%.  Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.

En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.

5mar/100

L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida

Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.

Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.

Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.

Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.

Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.

Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.

Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.