La lleialtat institucional o el món al revés
En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.
La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.
Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:
- De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
- El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
- En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
- També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?
Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.
Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada perdem un llençol.
La reforma de la morositat: una bona notícia econòmica fruit de la constància de CiU
Ahir ens va arribar una bona notícia econòmica des del Congrés dels Diputats. La Comissió d’indústria va aprovar una iniciativa legislativa de Convergència i Unió adreçada a lluitar contra la morositat per la via de la modificació de la normativa que regula els terminis de pagament de les operacions comercials entre empreses i entre les empreses i l’administració.
Amb l’aprovació de la iniciativa de CiU, les administracions públiques hauran de pagar les factures dels seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies i les empreses ho hauran de fer en un termini màxim de 60 dies.
Certament que aquests terminis s’aplicaran de manera progressiva - no podria ser d’una altra manera - a través d’un ample període transitori que no s’acaba fins el 2013, per tal de fer més senzilla l’adaptació d’empreses i administracions, conscients que la situació actual no és la més favorable. Així fins al 31 de desembre de 2011 el termini màxim de pagament per a les empreses serà de 85 dies i el de les administracions públiques de 50 dies i després s’aniran reduint per fer possible la seva aplicació real.
A més, s’elimina la possibilitat que aquests terminis puguin ampliar-se per la via que les empreses pactin lliurement un termini superior amb els seus proveïdors, que ha estat la vàlvula d’escapada per a les empreses més grans per evitar el pagament a 60 dies com ja preveia la llei actual. O és que algú pot imaginar-se una petita empresa negant-se al suggeriment d’allargar el termini de pagament que li fa una empresa de molta més dimensió i de la qual en depèn bona part de la seva producció? (per cert, aquesta era la proposta que ahir continuaven defensant els socialistes i que van perdre en una ajustada votació).
Per a que sigui d’aplicació efectiva encara falta la seva tramitació al Senat, però la correlació de forces existents fa pensar que, si no hi ha un daltabaix, al final s’acabarà aprovant el text tal i com va sortir del Congrés dels Diputats, circumstància que al meu entendre farà que aquesta sigui una reforma estructural de molta importància per a l’activitat productiva del nostre país.
En primer lloc perquè ens homologarà amb la Unió Europea en allò que fa referència als terminis de pagament, on la mitjana és inferior a 60 dies mentre que a l’Estat, de mitjana, el període mig de cobrament de les factures és de gairebé 100 dies (molt més en el cas de les administracions públiques)l. I si en aquests països aquesta legislació es compleix sense problemes, a Catalunya i a l’Estat també s’ha de poder complir, tenint en compte, a més, el llarg període transitori establert.
Certament pot semblar que aquesta reforma causarà un impacte important en la situació financera d’algunes empreses i administracions, no ho negaré pas, però aquestes raons també van ser presents abans d’aplicar l’IVA i al final es va aplicar sense problemes. Per tant cal demanar esforç i sacrifici per a tothom durant aquests anys en el convenciment que a llarg termini tots hi sortirem guanyant.
En segon lloc perquè aquesta mesura és encara més prioritària en un context de grans dificultats per obtenir finançament extern per part de les empreses i de manca de liquiditat generalitzada.
Quina via més important per injectar liquiditat directament a les empreses que pagar en el temps acordat i raonable? Segons diversos estudis a les petites i mitjanes empreses de tot l’Estat se’ls hi deuen, en forma de factures no pagades, més de 35.000 milions d’euros. Si aquests diners s’avancen a les empreses, aquesta serà la via més important i efectiva per injectar liquiditat al sistema de totes les que s’han adoptat els darrers anys. A més de pagar a l’hora, permetrà que les petites i mitjanes empreses catalanes, segons un estudi realitzat per PIMEC, s’estalviïn d’entre 1.100 a 1.300 milions d’euros en forma de menors costos financers, fet que ha de comportar una millora de la liquiditat i la productivitat de les empreses.
Aquesta és doncs una reforma estructural important per a l’activitat productiva. Com totes les reformes estructurals caldrà un esforç de tots, però aquest esforç acabarà valent la pena.
En darrer terme voldria destacar una vegada més la incoherència del Govern de la Generalitat presidit per José Montilla. El que ara s’ha aprovat a Madrid s’hagués pogut aprovar abans a Catalunya si el tripartit no hagués votat en contra una iniciativa de CiU al Parlament per fer que les administracions públiques catalanes paguessin a un màxim de 30 dies. En canvi hi van votar en contra. Ara ho hauran de complir per força, però diu molt poc de la sensibilitat del govern de la Generalitat en relació als problemes que més afecten l’activitat productiva del nostre país.
Balanç econòmic del govern Montilla (1): Endeutament de la Generalitat
Aquest any serà any electoral. La ciutadania de Catalunya serà convocada a les urnes per decidir la composició del Parlament de Catalunya per als propers 4 anys. És el moment doncs, de començar a fer balanç dels resultats econòmics del govern Montilla, un govern que segons el lema electoral del PSC havia de primar més els fets que les paralules.
Analitzem doncs els fets.
L'endeutament de la Generalitat de Catalunya és el resultat de l'acumulació dels dèficits que genera tant la Generalitat com les empreses i altres entitats que d'ella en depenen, circumstància que està relacionada amb l'evolució dels ingressos (és a dir dels impostos pagats, dels ingressos del model de finançament i de les transferències que es reben de l'Estat i d'Europa) i l'evolució de les despeses, que depenen d'una bona o una no tan bona gestió.
Doncs bé, d'acord amb les dades contingudes en el quadre següent, basades en la informació que fa pública el Banc d'Espanya, l'evolució de l'endeutament de la Generalitat i el de les seves empreses, ha estat el següent:
Endeutament de Catalunya 2003-2009
| (en valors absoluts) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 10.918 | 12.259 | 13.792 | 14.043 | 14.863 | 18.230 | 24.050 |
| Empreses públiques | 2.613 | 2.813 | 3.415 | 4.104 | 4.611 | 5.784 | 7.117 |
| TOTAL | 13.531 | 15.072 | 17.207 | 18.147 | 19.474 | 24.014 | 31.171 |
| (en % del PIB) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 7,4 | 7,8 | 8,1 | 7,6 | 7,6 | 8,9 | 12,1 |
| Empreses públiques | 1,8 | 1,8 | 2,0 | 2,2 | 2,3 | 2,8 | 3,6 |
| TOTAL | 9,2 | 9,6 | 10,1 | 9,8 | 9,9 | 11,7 | 15,7 |
(*): 3r. Trimestre
Font: Banc d’Espanya
És a dir entre 2003 i 2009, l’endeutament s’ha més que duplicat en valors absoluts i s'ha quasi duplicat si ho mirem en percentatge del PIB.
Cal fer notar que aquest augment s’ha produït, no només als anys 2008 i 2009 on la crisi econòmica ja s’havia fet palesa i té fins i tot certa lògica que l'endeutament augmenti, sinó que va créixer l'any 2004, el 2005, el 2006 i el 2007, anys de fort creixement econòmic i d’augment molt important dels ingressos de la Generalitat.
Per tant, de bons gestors res de res. En aquests anys de Govern tripartit s’ha estirat més el braç que la màniga i ara, la catalana, és una de les administracions més endeutades. A més, les perspectives per a l’any 2010 són força negatives ja que en els pressupostos per aquest any el tripartit ja preveu que l’endeutament de la Generalitat creixerà més de 7.000 milions d’euros i arribarem quasibé als 40.000 milions d'euros (més de 6,5 bilions de les antigues pessetes).
Quin és el límit? No s’hi val dir que països com Holanda, Itàlia o França tenen un endeutament superior, perquè això és voler comparar peres amb pomes. No és el mateix i, a més, en aquests països, a l’igual que a l‘Estat, en els anys de creixement econòmic l’endeutament va reduir-se, i molt. En canvi a Catalunya amb el govern tripartit, no ha parat d’augmentar, amb independència si l'any era bo o dolent. I ho tornarà a fer el 2010 “després d’haver signat el millor finançament de la història i d’aplicar polítiques d’austeritat”, tal i com ells diuen.
Cal recordar que tot l’endeutament que es produeix avui s’ha de retornar demà i demà passat, i si no ho fem nosaltres ho hauran de fer els que vinguin al nostre darrera, el que és un gran hipoteca futura i una mostra més de la irresponsabilitat dels que ens governen avui.
En resum: En matèria d’endeutament, el govern Montilla ha suspès.
PS: Avui, dia de Sant Josep, el govern de la Generalitat encara no ha publicat l’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009, el que ens impedeix conèixer com ha acabat l’any. Si en els mesos anteriors al cap de 2-3 setmanes el penja, per què ara tarda tant? Què vol amagar?
El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient
Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.
Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.
Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%. Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.
En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.
L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida
Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.
Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.
Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.
Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.
Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.
Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.
Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.
Atur, destrucció d’empreses i boscos cremats
Ahir es van fer públiques les dades de l’atur registrat a les oficines d’ocupació a Catalunya el mes de febrer. El resultat malauradament continua sent negatiu: 13.304 nous aturats a Catalunya aquest mes i 117.800 nous aturats en els darrers 12 mesos. Fent una mirada retrospectiva: al mes de febrer de 2007 hi havia 257.583 aturats; al febrer de 2008, 290.912; al febrer de 2009, 479.487 persones sense feina; i al febrer de 2010 n’hi ha 597.287 persones, xifra que suposa un rècord històric.
La publicació de les dades d’atur, ja sigui la mensual de les oficines d’ocupació o la trimestral de l’Enquesta de la Població Activa, acapara els titulars i les principals pàgines dels diaris. I té tota la lògica. L’atur és la pitjor conseqüència social de tota crisi econòmica.
Hi ha una altra dada menys publicitada, però que està estretament relacionada amb l’evolució de l’atur i que mostra les perspectives futures de sortida de la crisi. Aquesta és l’evolució de les empreses inscrites a la Seguretat Social. Si fem un seguiment d’aquesta variable veiem com en aquesta crisi a més de destrucció d’ocupació hi ha també destrucció de teixit empresarial. Concretament a Catalunya, segons dades de la Seguretat Social, l’acabar el mes de gener hi havia un total de 231.184 empreses, 1.895 menys que el mes anterior i 28.844 empreses menys que les empreses que hi havia el desembre de 2007 (260.028 empreses). És a dir, en 2 anys a Catalunya s’ha destruït més de l’11% del seu teixit empresarial (mesurat en termes de nombre d’empreses).
A Catalunya, a començament de l’any 2010 hi ha el mateix nombre d’empreses que hi havia a l’any 2003. A més, el tancament d’empreses ha estat generalitzat amb independència del tamany de les mateixes. És a dir pateixen tant les microempreses d’1 fins a 5 treballadors (que representen el 60% de tancaments empresarials) com les empreses de més de 500 treballadors. No només es destrueix ocupació sinó que es destrueixen empreses.
I no podem oblidar que regenerar teixit empresarial destruït no es fa de manera immediata. És com un bosc cremat, la vida hi torna però tarda molt de temps. Prevenir els incendis forestals és molt més barat que no pas reconstruir boscos cremats. Amb el teixit empresarial passa el mateix. No pot ser que l’empresa i l’activitat productiva del país siguin les grans oblidades d’aquesta crisi.
S’ha d’ajudar aquells que són capaços de crear ocupació. Les empreses, els autònoms i els emprenedors. La funció de l’empresa és invertir i crear llocs de treball. La funció del govern és estar al costat de les empreses. Cal escoltar-les, saber quins són els seus problemes i buscar-ne les solucions. Tenim massa exemples d’empreses que ens vénen a veure i ens diuen que el govern actual no les escolta. Una llàstima.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)