Jordi Baiget
23des/100

El model d’immersió lingüística no s’ha de canviar

El discurs d’investidura de l’Artur Mas va deixar ben clar quines serien les prioritats del proper govern de Catalunya.

La principal, aixecar Catalunya per sortir de la crisi econòmica i reduir l’atur fins equiparar-nos a la taxa mitjana de la Unió Europea, el que significa reduir l’atur a la meitat.

La segona prioritat és l’educació, i més concretament reduir l’elevada taxa de fracàs escolar que tenim a Catalunya.

Les dues “e”, economia i educació, són doncs les principals prioritats del govern de Catalunya president per Artur Mas.

Dos dies després d’aquest discurs, el Tribunal Suprem intenta tirar un torpede contra la línia de flotació de la segona “e”, la de l’educació, amb una sentència que pretén qüestionar el model educatiu de Catalunya basat en la immersió lingüística. Una vegada més per la via dels tribunals, les minories a Catalunya volen escapçar el que ha decidit la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

Cal dir-ho de manera ben clara, el sistema d’immersió lingüística ha estat un model d’èxit i ha estat garantia de cohesió social a Catalunya. En paraules del president Pujol, és garantia de progrés i d’ascensor social.

El model lingüístic actual, vigent des de l’any 1983,  permet als nois i noies catalans ser competents en la llengua pròpia de Catalunya sigui quin sigui l’idioma familiar, i a més, assegura la competència en la llengua castellana.

A més i en qualsevol cas, l’ensenyament en llengua castellana es pot demanar de manera individual a les escoles catalanes. Sempre ha estat així.

Algú s’ha plantejat que suposaria el trencament del model lingüístic? Un trencament del model lingüístic actual a l’escola catalana provocaria:

-          Segregació social i lingüística: greu perill de fractura social al segregar els alumnes catalans en funció de criteris lingüístics.

-          Incompetència lingüística en llengua catalana.

El model d’escola catalana –únic i no segregat en dues comunitats- ha estat avalat per High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que posa Catalunya i el seu model educatiu com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a la resta de territoris europeus amb llengües que han patit situacions semblants a la nostra.

La nota de selectivitat de castellà dels alumnes de Catalunya és la mateixa que treuen els alumnes de l’Estat. Llavors on veuen el problema?

Cal tenir present, a més, que a bona part de l’Estat espanyol i d’Europa es fa immersió lingüística per als alumnes que tenen altres llengües maternes diferent de la pròpia de la comunitat o del país.

En darrer terme, si tan respectuosos volen ser amb la jurisprudència constitucional, els hi recordo que el Tribunal Constitucional, a més d’avalar la immersió lingüística a la Sentència 337/1994, es torna a avalar la immersió lingüística a la Sentència  de l’Estatut (STC 31/2010). El Tribunal ho diu amb aquestes paraules:

“(…) Es doctrina de este Tribunal que ‹‹no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta consecuencia se deriva del art. 3 CE y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía›› (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9). En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza (…)”.

(…) también desde la perspectiva del art. 27 CE ha de llegarse a la conclusión de que ni del contenido del derecho constitucional a la educación reconocido en dicho precepto ni tampoco, en particular, de sus apartados 2, 5 y 7, se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados. El derecho de todos a la educación, no cabe olvidarlo, se ejerce en el marco de un sistema educativo en el que los poderes públicos –esto es, el Estado a través de la legislación básica y las Comunidades Autónomas en el marco de sus competencias en esta materia- determinan los currículos de los distintos niveles, etapas, ciclos y grados de enseñanza, las enseñanzas mínimas y las concretas áreas o materias objeto de aprendizaje, organizando asimismo su desarrollo en los distintos Centros docentes; por lo que la educación constituye, en términos generales, una actividad reglada….”.

Diu també la jurisprudencia constitucional: "... el equilibrio inexcusable entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio".

Per tant, tal i com va manifestar un jurista destacat, el  professor Joan Vintró, la sentència té "pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüístic de l'Estatut que no és sinó l’establert des de fa anys a Catalunya. Plena confirmació així mateix del català utilitzat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".

Per tant, en relació a aquesta sentència, el que cal fer és continuar amb l’aplicació del model d’escola catalana que s’ha vingut aplicant des de l’any 1980. Res no ha de canviar. El model dels darrers 27 anys és el model adequat per al nostre país.

14des/100

Les desordenades mesures econòmiques del govern Zapatero

La manera de prendre decisions en matèria de política econòmica del govern Zapatero és, com a mínim, peculiar. Mentre al Parlament espanyola s’estan discutint lleis com la de pressupostos i la de l’economia sostenible, el president ha anunciat un nou paquet de mesures enmig d’una sessió de control al govern, posteriorment completat als passadissos del Congrés. És a dir, res del que es tramita en aquestes moments a les Corts és vàlid per encabir-hi les mesures i ha calgut fer, de nou, un Reial Decret Llei, i ja van 7 o 8 aquest any.

Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.

Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.

Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.

També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.

Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.

Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.

3des/100

Després del 28N: la prioritat, sortir de la crisi

La victòria d’Artur Mas i de Convergència i Unió en les eleccions del passat 28 de novembre ha estat clara i rotunda.

La ciutadania de Catalunya ha demostrat tenir ganes de canvi respecte la situació actual. Cal doncs no decebre aquestes esperances i govern el país amb l’objectiu d’aixecar Catalunya i tornar a crear ocupació.

Aquesta ha de ser la principalíssima prioritat del nou govern: sortir de la crisi i crear ocupació.

Aquesta, sens dubte, serà la principal dedicació del nou President de la Generalitat. De feina n’hi ha, i molta.

3des/100

La formació per a l’ocupació un repte inajornable

La duresa de la crisi que estan patint l’economia catalana i l’espanyola no és fruit només de la crisi financera internacional. Hi ha causes internes que encara cuegen: l’excés d’endeutament o el sobrepes de la construcció en són clars exemples.

La solució diuen que passa per canviar el model productiu, i és cert, però aquest canvi de model no es fa només per una simple decisió política. No es pot agafar als centenars de milers d’aturats del sector de la construcció, donar-los-hi una bata blanca i fer-los treballar en un centre tecnològic. Això no funciona d’aquesta manera.

Per passar d’una economia centrada en una mà d’obra poc qualificada a un model productiu basat en el coneixement, la capacitat tecnològica i l’elevat valor afegit, fa falta l’existència d’un factor clau: la formació.

Això és molt important per al futur de Catalunya. A grans trets, a Catalunya el pes relatiu de la població amb estudis primaris o sense cap formació és superior al 50%, quan en d’altres països europeus aquesta proporció és fins a 20 punts inferior.

Aquest diferencial, lògicament condiciona les nostres opcions per a impulsar produccions d’alt valor afegit.  Però si el fracàs escolar continua trobant-se per sobre del 30%, el doble de la mitjana europea, es fa difícil que aquest diferencial es redueixi a mig termini: I aquesta és una situació que no ens podem permetre.

Hem de formar millor la societat. L’educació avui és l’ocupació de demà. A millor formació més possibilitats de tenir feina i de tenir una bona feina.

Això però no és cosa de dies, ni de mesos, és una feina d’anys. Per tant, cal posar-s’hi de pressa.

I per aquells treballadors aturats, cal que se’ls hi ofereixin possibilitats de reciclatge. Un reciclatge útil per aquelles possibilitats que hi haurà de trobar feina, que serà bàsicament en el sector dels serveis.

15nov/101

Les factures de Montilla

El president Montilla ha dit que l’herència que el seu govern deixarà al proper govern no és res comparada amb la que va trobar-se el tripartit quan va arribar al govern allà al 2003.

És cert: no té res a veure, però no amb el sentit que li volia donar el president Montilla sinó tot el contrari.

Vegem-ho:

Al 2003, i després d’una auditoria que va durar un any, es va concloure que el dèficit no financer era d’uns 1.200 M€. Al 2008, va ser de 5.000 milions d’euros; al 2009, de 4.800 M€; i al 2010, no sabem de quan serà però estava previst que fos inicialment de 6.000 M€.

Al 2003, i d’acord amb dades del Banc d’Espanya, l’endeutament de la Generalitat i de les seves empreses se situava a l’entorn de 10.000 M€ (un 9% del PIB català). Ara se situa en els 3.700 M€ (un 19% del PIB) i creixent.

De fet, si només ens fixem en el govern Montilla, l’endeutament es duplica i passa de 18.000 M€ el 2006 als 37.000 M€ actuals.

I aquest dèficit no serà tant pels ingressos, ja que els ingressos de la Generalitat vinculats al finançament han crescut de 12.000 M€ fins a 20.000 M€ el 2010, arribant a un màxim de 22.000 M€ el 2008.

I pel que fa a les factures per pagar, doncs miri, segons dades del departament d’Economia i Finances al 2003 hi havia un total de 2.900 M€ i al 2008 n’hi havia 2.800M€. Tampoc tanta diferència. El que passa que a l’acabar l’any 2009 vam fer un crèdit extraordinari per reduir aquest import fins a 600 M€, finançant-ho per la via de l’endeutament. En resum hem substituït factures per deutes que paguem nosaltres, els nostres fills i els nostres néts.

Doncs, miri quin balanç més galdós president Montilla. Ja ens agradaria que el nou govern trobés la caixa en la mateixa situació en què se la va trobar el 2003.

A més, curiosa manera de fer del president Montilla: mirar contínuament endarrera en lloc de mirar endavant. Potser per això la garantia de progrés ha estat decréixer en lloc de créixer i més atur en lloc de més ocupació. Tota una declaració de principis.

2nov/102

I els ni-ni entren en campanya

Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSC s’han convertit en l’eix de la seva campanya.

Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.

És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.

Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.

Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?

El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.

A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?

Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.

En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.

En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.

En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.

I, en quart lloc,  també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?

Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.

28mai/102

Davant de l’abstenció de CiU

Per què? Calia? Aquestes eren  les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid.  I certament aquestes eren preguntes  que tenien tota la lògica del món.

 Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.

 A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.

 Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.

 És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.

 En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran  va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions  absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?)  (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li  res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).

 Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.

 Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20%  inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.

14mai/101

Què emprenya més, les mesures adoptades per Zapatero o el temps que ens han portat enganyant els governs socialistes?

Les mesures adoptades pels socialistes són molt dures, algunes fins i tot traumàtiques. Per això molesten molt a la ciutadania, però el que encara molesta més, en la meva opinió, és que aquestes mesures s’han adoptat després d’haver estat enganyant la població de manera sistemàtica. En efecte:

A l’any 2008, quan tots els països començaven a patir la recessió, aquí es va preferir negar la crisi i actuar com si visquéssim a Xauxa: concedir els 400€ a tothom, donar lliçons a tots els països,...

Quan finalment es va reconèixer la crisi es va dir que no s’afectaria per res les polítiques socials i s’insistia que els socialistes eren la garantia de les polítiques socials. Ara ja s’ha vist centenars de milers de pensionistes catalans veuran congelades les seves pensions, 80 mil famílies perdran el xec  nadó i més de 50.000 persones dependents perdran les ajudes que tenen dret a percebre des del moment en què es decretava la seva situació de dependència.

Els socialistes, els espanyols i els catalans, han adoptat innombrables plans de retallada de la despesa, plans que eren només anuncis perquè a la realitat no es feia cap esforç d’austeritat. Un exemple: el pla d’estalvi de l’Estat va ser de 16 mísers milions d’euros i es va dir que era suficient. Dos dies després el propi president del govern deia que no s’aplicaria cap retallada més. I un dia més tard ens anuncia aquestes dures mesures.  I a la Generalitat igualment. S’anuncien molts plans d’austeritat però a l’hora de la veritat, el personal de la Generalitat creix en més de 5 mil persones aquest any i de 140 mil a 226 mil persones en els darrers 7 anys i el dèficit previst inicialment per a l’any 2009 es triplica a causa del descontrol de la despesa. Això sí que és un engany!!

Emprenya o no emprenya que avui mateix ens estiguin dient que es veuen brots verds per tot arreu i que ja ens en estem sortint i que d’altra banda hagin d’estar aplicant una retallada de les polítiques socials com mai no s’havia fet en aquest país i encara tinguin la barra de dir que ells són els que defensen les polítiques socials?

Emprenya o no emprenya veure com al BOE es concedeixen subvencions per a la indústria del carbó (que no té futur però que és a Lleó) el dia després d’anunciar la retallada social? O com fa unes setmanes el govern socialista aprovava facilitar el cobrament de les peonades del PER? Per què aproven aquestes mesures i en canvi retallen els sous dels funcionaris i congelen les pensions?

Emprenya o no emprenya veure que quan des de CiU portem dos anys proposant mesures per sortir de la crisi, les rebutgin sense mirar-se-les només perquè no les han proposat ells i ara demanin solidaritat a tothom per estrènyer-se el cinturó amb mesures antisocials i traumàtiques?

Per què els governs socialistes ens deien que tot anava bé i amagaven la dura realitat? Per què si volies saber la realitat de la crisi a l’Estat havies de llegir la premsa estrangera?

Una de les primeres coses que ha de fer un govern responsable és alertar la ciutadania de les dificultats que genera la crisi i dels sacrificis que haurà de fer. Aquí això s’ha obviat per part dels socialistes i ara, quan no hi ha més remei, quan s’ha perdut tot el temps del món i totes les oportunitats, ara, ara ens demanen que fem sacrificis i ens fan despertar d’un món irreal que ells  ens havien amagat, com en el Show de Truman. I el més greu és que la idea no surt d’ells sinó que ho han de fer obligats per Europa, la Xina i els Estats Units. Així d’un dia per altre hem passat de estar fora de la crisi a l’ull de l’huracà...... Finalment hem vist que el rei anava despullat però és una pena que ens hagin fet arribar fins aquí quan ens ho haguéssim pogut estalviar.

30abr/100

Els mesos passen i l’atur continua creixent

A principis de setmana el diari ABC publicava un avanç dels resultats de l’Enquesta de la Població Activa corresponents al primer trimestre de l’any 2010. Els resultats que s’hi avançaven per a la Catalunya eren dolents. Si a començaments d’any s’havia especulat que ja es podria començar a crear ocupació, aquests resultats ho desmentien clarament.

Avui, l’Institut d’Estadística espanyol (INE) ha fet públiques les dades del mercat de treball corresponents al primer trimestre de l’any i confirmen fil per randa el que va publicar dies abans l’ABC.

A Catalunya, el primer trimestre de 2010 s’ha continuat destruint ocupació (-131.300 persones en termes interanuals), ha continuat creixent l’atur (+53.500 persones) i disminueix la població activa (-77.800 persones al darrer any) el que significa que hi ha un nombre creixent de gent desmotivada. Si es fa la comparació entre aquest trimestre i el trimestre immediatament anterior, els resultats són els mateixos: caiguda ocupació, augment atur, disminució de la població activa. És a dir, no s’aprecia encara cap canvi de tendència, cosa que sí que succeeix per exemple al País Basc.

-      Catalunya és la comunitat autònoma que ha perdut en el darrer any (IT 10/IT 09) més ocupats en valor absolut (131.300 persones). La segona ha estat el País Valencià amb 119.900 i la tercera Andalusia amb 92.400.

-      En termes relatius, Catalunya és la setena comunitat que més ha destruït ocupació en el darrer any. Per davant hi ha Astúries, Cantàbria, País Valencià, Galícia, Múrcia i La Rioja.

-      Quasi 1 de cada 5 llocs de treball destruïts a Espanya el darrer any s’ha destruït a Catalunya.

Com a conseqüència d’aquesta evolució, la taxa d’atur a Catalunya ha passat del 17% existent al darrer trimestre de 2009 al 17,9% aquest trimestre.

A l’analitzar les dades per grups d’edat, sobta l’evolució de l’atur juvenil. Al primer trimestre de 2010, la taxa d’atur dels menors de 25 anys s’ha situat a Catalunya en el 40% de la població activa, el rècord històric d’aquest taxa.

I malgrat aquesta realitat els agents socials i el govern estan retardant tant com poden el diàleg social a l’entorn de la reforma laboral. En quin món viuen?

En aquest sentit, pot resultar il·lustratiu llegir La Contra de La Vanguardia d’avui que entrevista a un dels millors economistes europeus, l’alemany Juergen Donges:  http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html

31mar/100

La lleialtat institucional o el món al revés

En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.

La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.

Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:

  • De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
  •  El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
  • En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
  • També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?

Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.

Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada  perdem un llençol.