No és això, senyor governador del Banc d’Espanya, no és això
Llegeixo en diversos diaris les declaracions del governador del Banc d’Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez: “El Parlamento ha dotado al Banco de España de suficientes instrumentos para que más allá de lo que piensen las asambleas de esas cajas y los gobiernos autonómicos, esas entidades sean intervenidas y posteriormente liquidadas o vendidas”. I afegia: ”una minoría de los que están retrasando estos procesos, bien por sus propias decisiones, bien por interferencias de los gobiernos de sus comunidades autónomas....” corren el risc de ser intervingudes pel Banc d’Espanya. El governador va exigir “a las comunidades autónomas que cambien su actitud inmediatamente”.
Quant menyspreu vers les comunitats autònomes deixen entreveure aquestes paraules. Llegint aquestes afirmacions no puc sinó lamentar el poc respecte institucional del governador del Banc d’Espanya respecte les competències de Catalunya (i d’altres comunitats autònomes) en matèria de caixes d’estalvi.
Al llarg de tot el procés de reordenació del sector financer estatal, tant el govern central com el Banc d’Espanya van començar a aprovar normes, com ara la regulació del FROB, pensant que tenien el poder absolut i obviant dues dimensions essencials en la política d’avui: l’europea i la de les comunitats autònomes.
Ben aviat van adonar-se que a Europa no se la podia menystenir i van haver de pactar a corre-cuita amb la Comissió Europea per tal que els hi autoritzés el FROB, sotmès, això sí, a uns durs condicionants.
Les declaracions del governador del Banc d’Espanya i la normativa feta a cop de decret-llei per part del govern, obliden que hi ha una altra dimensió que no es pot ni menystenir ni obviar, per molt que a ells els hi agradaria fer-ho.
És el moment doncs, de recordar des de Catalunya al governador del Banc d’Espanya, a la ministra d’Economia i a qui sigui, que la Constitució i l’Estatut estableixen una distribució competencial entre Estat i Catalunya que, entre d’altres coses, en l’article 120.1 del nou Estatut estableix que “correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització”. Més endavant diu que aquesta competència inclou en tot cas “el règim jurídic de la creació, la fusió, la liquidació i el registre” de els caixes d’estalvi. Més clar l’aigua.
El que està establert a la Constitució i a l’Estatut ho ha de respectar i complir tothom, i especialment el govern de l’Estat i el governador del Banc d’Espanya, els hi agradi o no. Per tant, menys amenaces (fins i tot personals als membres dels òrgans de govern de les caixes) i més respecte a les competències de Catalunya.
I al govern de Catalunya li pertoca defensar les nostres competències i atribucions, de manera especial en l’àmbit de les caixes d’estalvi. Tinc la sensació que, una altra vegada, el govern tripartit ha preferit callar i mirar cap a un altre costat. I ja van moltes vegades de fer el mateix. (Per cert, també m'ha sorprès la reacció del conseller Castells davant la decisió de la Caixa de Girona. Lluny de posar-se al seu costat per intentar tirar endavant, ha preferit criticar la decisió).
Si el govern espanyol i el Banc d’Espanya es van veure obligats a pactar amb Europa, també estan obligats a pactar i respectar les competències de Catalunya, i el govern de Catalunya ha d'exigir que les compleixin, encara que sigui a tot un governador del Banc d’Espanya.
Balanç econòmic del govern Montilla (1): Endeutament de la Generalitat
Aquest any serà any electoral. La ciutadania de Catalunya serà convocada a les urnes per decidir la composició del Parlament de Catalunya per als propers 4 anys. És el moment doncs, de començar a fer balanç dels resultats econòmics del govern Montilla, un govern que segons el lema electoral del PSC havia de primar més els fets que les paralules.
Analitzem doncs els fets.
L'endeutament de la Generalitat de Catalunya és el resultat de l'acumulació dels dèficits que genera tant la Generalitat com les empreses i altres entitats que d'ella en depenen, circumstància que està relacionada amb l'evolució dels ingressos (és a dir dels impostos pagats, dels ingressos del model de finançament i de les transferències que es reben de l'Estat i d'Europa) i l'evolució de les despeses, que depenen d'una bona o una no tan bona gestió.
Doncs bé, d'acord amb les dades contingudes en el quadre següent, basades en la informació que fa pública el Banc d'Espanya, l'evolució de l'endeutament de la Generalitat i el de les seves empreses, ha estat el següent:
Endeutament de Catalunya 2003-2009
| (en valors absoluts) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 10.918 | 12.259 | 13.792 | 14.043 | 14.863 | 18.230 | 24.050 |
| Empreses públiques | 2.613 | 2.813 | 3.415 | 4.104 | 4.611 | 5.784 | 7.117 |
| TOTAL | 13.531 | 15.072 | 17.207 | 18.147 | 19.474 | 24.014 | 31.171 |
| (en % del PIB) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 7,4 | 7,8 | 8,1 | 7,6 | 7,6 | 8,9 | 12,1 |
| Empreses públiques | 1,8 | 1,8 | 2,0 | 2,2 | 2,3 | 2,8 | 3,6 |
| TOTAL | 9,2 | 9,6 | 10,1 | 9,8 | 9,9 | 11,7 | 15,7 |
(*): 3r. Trimestre
Font: Banc d’Espanya
És a dir entre 2003 i 2009, l’endeutament s’ha més que duplicat en valors absoluts i s'ha quasi duplicat si ho mirem en percentatge del PIB.
Cal fer notar que aquest augment s’ha produït, no només als anys 2008 i 2009 on la crisi econòmica ja s’havia fet palesa i té fins i tot certa lògica que l'endeutament augmenti, sinó que va créixer l'any 2004, el 2005, el 2006 i el 2007, anys de fort creixement econòmic i d’augment molt important dels ingressos de la Generalitat.
Per tant, de bons gestors res de res. En aquests anys de Govern tripartit s’ha estirat més el braç que la màniga i ara, la catalana, és una de les administracions més endeutades. A més, les perspectives per a l’any 2010 són força negatives ja que en els pressupostos per aquest any el tripartit ja preveu que l’endeutament de la Generalitat creixerà més de 7.000 milions d’euros i arribarem quasibé als 40.000 milions d'euros (més de 6,5 bilions de les antigues pessetes).
Quin és el límit? No s’hi val dir que països com Holanda, Itàlia o França tenen un endeutament superior, perquè això és voler comparar peres amb pomes. No és el mateix i, a més, en aquests països, a l’igual que a l‘Estat, en els anys de creixement econòmic l’endeutament va reduir-se, i molt. En canvi a Catalunya amb el govern tripartit, no ha parat d’augmentar, amb independència si l'any era bo o dolent. I ho tornarà a fer el 2010 “després d’haver signat el millor finançament de la història i d’aplicar polítiques d’austeritat”, tal i com ells diuen.
Cal recordar que tot l’endeutament que es produeix avui s’ha de retornar demà i demà passat, i si no ho fem nosaltres ho hauran de fer els que vinguin al nostre darrera, el que és un gran hipoteca futura i una mostra més de la irresponsabilitat dels que ens governen avui.
En resum: En matèria d’endeutament, el govern Montilla ha suspès.
PS: Avui, dia de Sant Josep, el govern de la Generalitat encara no ha publicat l’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009, el que ens impedeix conèixer com ha acabat l’any. Si en els mesos anteriors al cap de 2-3 setmanes el penja, per què ara tarda tant? Què vol amagar?
I tot s’acaba amb una nova foto?
Avui s’ha celebrat la reunió entre el Consell d’Institucions de l’Acord Estratègic (Foment, Pimec, FEPIME, UGT i CC.OO), el Govern de Catalunya i els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya.
Aquesta reunió, alguns n’hi diuen cimera, és l’únic resultat concret tangible del debat monogràfic sobre la crisi econòmica que fa fer-se el passat 24 de febrer al Parlament. Una foto més ... i ja està, a una altra cosa.
Però, ha estat útil aquesta reunió? A més de la corresponent foto, una més, sembla que el govern ha consensuat amb els agents un document de mesures. Aquest document però, és molt generalista, no té novetats i no deixa de ser res més que un recull d’actuacions que ja figuren en els altres acords signats entre el govern i els agents socials al llarg dels darrers anys (i que ja s’ha vist quina incidència han tingut).
L’única cosa novedosa és un nou eix d’actuació que se centra en efectuar una sèrie de mesures a adoptar per part del Govern de l’Estat, en el que vol ser la resposta del tripartit al front català a Madrid per treure de la crisi a Catalunya que va plantejar CiU.
Una vegada vist el text proposat pel Govern, el document em sembla fluix i una oportunitat perduda.
La principal mancança, al meu entendre, és que no es fa cap referència a la moderació fiscal i de manera concreta destaca l’absència de qualsevol menció a no augmentar l’IVA el proper mes de juliol.
Aquesta absència no deixa de ser sorprenent quan a nivell individualitzat pràcticament tots els participants a la reunió d’aquest matí s’han oposat a l’augment de l’IVA proposat pel govern socialista.
En efecte, a més de Convergència i Unió, s’hi han manifestat en contra les organitzacions empresarials i els sindicats, s’hi han manifestat en contra dos dels partits que donen suport al tripartit i la resta de partits de l’oposició a Catalunya i, fins i tot, el propi conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, que m'imagino que és un membre influent del Govern de Catalunya, no considera oportú l’augment de l’IVA.
Llavors si tothom s’oposa a aquest augment per què aquesta petició no figura a les conclusions elaborades pel govern de la Generalitat com a mesura a reclamar al Govern central?
De qui és responsabilitat aquesta omissió?
Al meu entendre, la responsabilitat de l’omissió recau en aquella força política que no podria complir amb aquest acord si s’hagués aprovat: el PSC. O és que algú es pensa que el PSC votaria en contra l’augment de l’IVA plantejat pel govern socialista de l’Estat? No, no pot fer-ho, per això no podia figurar en el document del govern.
Així arribem al cap del carrer. Amb el PSC i la seva supeditació al socialisme espanyol no hi ha front català possible i aquesta mesura, què tothom coincideix que és necessària, no hi podrà figurar mai. Llavors, calia la reunió?
Un altre exemple. El document s’ha estat treballant per part del govern i dels agents al llarg dels darrers dies i lògicament hi ha hagut varis esborranys.
Llegir els diferents esborranys és veure clarament com es van descafeïnant els acords. Així en els primers hi figurava la creació efectiva del Consorci de Catalunya i en el document final no s’hi fa cap menció. I pel que fa a les mesures a adoptar de reforma del mercat de treball s‘ha passat d’un llistat detallat d’actuacions a una declaració genèrica. Cada vegada més declaratiu i amb menys compromisos.
Calia tant parafernàlia per aquests resultats?
Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (i 2)
Un dels àmbits del Ple monogràfic sobre la crisi que van generar un major debat entre el President Montilla i l’Artur Mas va ser el referit a l’augment de l’IVA que s’ha de produir el proper mes de juliol.
En aquest aspecte, les posicions són ben clares. D’una banda la del President de la Generalitat que defensa la proposta d’increment de l’IVA adoptada pel Govern espanyol com a mesura per intentar sanejar els comptes públics i tenir més recursos per continuar amb les polítiques de subsidiació de l’atur. De l’altra banda, l’opinió de Convergència i Unió, favorable a suprimir l’augment previst de l’IVA per tal de no perjudicar en excés la recuperació econòmica que pugui estar produint-se a partir del segon semestre de l’any 2010, en el convenciment que a la llarga aquest major dinamisme econòmic comportarà una major recaptació tributària i un major estalvi en prestacions.
A títol d’exemple: crear 100.000 llocs de treball suposa un estalvi en forma de prestacions d’atur de 1300 milions d’euros i uns majors ingressos en forma d’impostos (IRPF, IVA, IIEE,...) de 850 milions d’euros. És a dir, més de 2.000 milions d’euros, més recursos que els que preveu recaptar el Govern Zapatero augmentant l’IVA (1.900M€). L’aposta per augmentar els impostos en temps de crisi és una opció que implica renunciar a impulsar la recuperació a curt termini.
A llarg de les rèpliques i contrarèpliques del debat, el President Montilla va arribar a acusar a l’Artur Mas de proposar la supressió de l’augment de l’IVA amb una visió conjuntural i tàctica. Res més lluny de la realitat.
La proposta que CiU fa de suprimir l’augment de l’IVA està en consonància amb el que diu el darrer informe de l’OCDE que recomana que l’enduriment programat de la fiscalitat hauria de posposar-se fins el 2011 per a permetre a l’economia que es recuperi amb més fermesa. O està en línia amb les opinions del Consell Europeu quan recomana no retirar les mesures de reducció d’impostos fins que estigui plenament garantida la recuperació econòmica, de manera especial en allò que afecta les reduccions temporals del tipus normal de l’IVA.
També està en línia amb el Col·legi d’Economistes de Catalunya quan afirma que “en una situació com l’actual no és recomanable pujar més els impostos, especialment l’IVA”. I afegeix “val a dir que el més greu no és la pujada fiscal en si mateixa, si no fer-la sense prendre cap altre tipus de mesures contra la crisi”.
O quan la Comissió Europea, en la presentació de les seves previsions econòmiques per a l’any 2010, preveu repercussions negatives en el creixement del PIB derivades del menor consum que comportarà l’augment de l’IVA, de manera que, al final Espanya serà l’únic gran estat de la Unió Europea amb creixement negatiu el 2010.
Per tant, la proposta de CiU de suprimir l’augment de l’IVA no té res de tàctic ni conjuntural com volia fer creure el President Montilla sinó que és una proposta ben raonada i basada en les recomanacions d’institucions i organismes més rellevants en l’àmbit econòmic.
En darrer terme, cal tenir present que si la intenció dels socialistes a l’hora d’augmentar l’IVA és augmentar la recaptació, aquesta intenció pot veure’s frustrada perquè per garantir creixement econòmic cal que el sector privat es revitalitzi i l’augment de l’IVA perjudica l’activitat del sector privat, just el contrari. Sense parlar dels efectes que pot tenir d’impuls a l’economia submergida.
La conclusió d’aquest debat va ser que el Govern tripartit es va oposar a la proposta de moderació fiscal que va plantejar Convergència i Unió, centrada en aturar l’augment de l’IVA previst per a partir del mes de juliol de 2010.
Benvinguts al meu nou bloc!
I si fessis un bloc?, van dir-me alguns amics. “Si home és fàcil. T’hi acostumes de pressa. És una rutina. Tots en tenim i el resultat és fantàstic”... converses d’aquestes n’he tingut unes quantes.
He de confessar-vos que això de fer un bloc és una cosa que em fa il·lusió però també respecte. Il·lusió perquè és una forma d’estar en contacte permanent amb molta gent i d’aquesta manera enriquir-te amb noves idees o pensaments. I respecte perquè és un compromís i si t’hi poses t’hi has de posar fins al final.
A la vida tot té el seu calendari. I ara ha arribat el dia de començar un bloc: es dirà “Lletra de canvi”, perquè malgrat les noves tecnologies i malgrat totes les noves maneres de comunicar-te, necessites “la lletra” (el llenguatge) i “el canvi” perquè ha de ser vist com un element d’interacció entre totes les persones que vulguin participar-hi.
A més també es dirà “Lletra de canvi” perquè vol ser un bloc destinat essencialment a parlar de l’economia catalana: com es troba o quines són les seves potencialitats.
Ben segur que a Internet un dels àmbits en què es pot trobar més informació és el de l’economia. N’hi ha molta, de vegades tanta que té n’atipes i tens perill que se t’acabi indigestant.
Però no cal patir, això està bé. A més informació més transparència i a més transparència majors seran les oportunitats de fer reflexió.
És frustrant quan veus que moltes vegades la informació es queda en un titular de diari o en 10 segons de tall a la televisió. I quan les opinions es limiten al blanc o al negre sense tenir en compte la resta de matisos i raonaments. Per això també aquest “lletra de canvi”.
Per tant un bloc d’economia i sobre la situació econòmica del nostre país des d’un punt de vista d’una persona que està compromesa políticament i no se n’amaga. Sóc militant de CDC, i en aquest moment sóc membre del seu Comitè Executiu Nacional, i crec que la fortalesa econòmica és un element fonamental pel redreçament nacional del nostre país.
Per això, considero que la capacitat d’iniciativa, l’assumpció de riscos i responsabilitats, la justícia social i la igualtat d’oportunitats han de ser valors a tenir ben presents i potenciar a l’hora de dibuixar el futur del nostre país.
Salutacions.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)