La poca memòria de la Ministra Salgado
No n’hi ha prou amb l’exercici de responsabilitats del nou Govern català d’assumir unes retallades derivades de dèficits i excessos de governs anteriors.
No n’hi ha prou amb la reacció forassenyada de la resta de comunitats autònomes.
No n’hi ha prou amb tot això que ara, la ministra d’Economia Elena Salgado afirma que la retallada del 10% és insuficient i insinua que la Generalitat augmenti els impostos que gestiona.
És curiosa la mala memòria de la ministra Salgado. Quan ella era ministra de Sanitat i es discutia al voltant del dèficit sanitari i del seu finançament, ja va recomanar a les comunitats autònomes a fer ús de la seva capacitat per apujar impostos.
I certament, Catalunya ho va fer. Va voler ser un alumne aplicat de la ministra Salgado i es va crear el cèntim sanitari. Cada català a l’omplir el dipòsit de benzina paga 2,4 cèntims per litre destinats a pal•liar el dèficit sanitari.
Ara bé, aquesta actitud responsable del Govern català es va veure premiada amb una millora en el finançament de la seva sanitat? No. I doncs, què vols ara tu ministra? Que fem el mateix que fa 6 anys?
Ja la coneixem massa.
Les curiositats del conseller Castells
Dilluns passat el conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, va ser entrevistat per en Xavier Bosch al programa Àgora de TV3. Va ser una entrevista llarga que ens va deixar algunes respostes curioses.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar la retallada dels sous als funcionaris i la congelació i/o retard de les inversions a Catalunya, dient que era evident que cal retallar la despesa si vam aprovar uns pressupostos amb un dèficit equivalent al 3,25% del PIB català i el Consejo de Política Fiscal y Financiera només permet un 2,5%. Si és així i ja se sabia aquesta limitació, llavors per què s’aprova un pressupost amb un dèficit tan elevat? No serà perquè en un any electoral s’havia de gastar molt i s’havia de fer veure que l’acord de finançament ens aportava molts diners? Aquesta manca de responsabilitat del govern avui la paguen els funcionaris.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar l’augment del tram català de l’IRPF quan només quinzes dies abans, en declaracions públiques, el mateix conseller afirmava que era impossible que a Catalunya es prengués una decisió d’aquest tipus, que ni tan sols es podria prendre a nivell espanyol. A què es deu aquest canvi sobtat, a raons econòmiques o a la voluntat de continuar ocupant el poder?
Curiosa la manera del conseller Castells de desviar l’atenció de l’augment dels impostos cap als trams més elevats de l’IRPF, que estimen que aportarà 75 milions addicionals d’euros, i no parla de l’augment de l’Impost de transmissions, del de matriculació de vehicles i del d’actes jurídics documentats, que afecten molta més gent i que aportaran més de 100 milions de recaptació. No serà que es prenen mesures electoralistes per desviar l’atenció del que passa realment?
Curiosa la manera del conseller Castells de defensar la solidesa i solvència de les finances de Catalunya i el rigor en l’aplicació de la despesa en el mateix moment en què els mercats financers se li rebaixen les qualificacions i es veuen obligats a endarrerir el pagament dels concerts perquè no té liquiditat i perquè els mercats financers no cobreixen les emissions de deute català.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar el magnífic acord de finançament l’any en què tindrem més dèficit i més endeutament. Tan bo era?
Curiosa la manera de construir un relat econòmic per donar les culpes els altres. Això sí, ens va dir que el pitjor ja ha passat i que ja estem en el camí de la recuperació.
La lleialtat institucional o el món al revés
En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.
La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.
Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:
- De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
- El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
- En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
- També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?
Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.
Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada perdem un llençol.
Els anuncis de l’impost de successions
El dia 27 de gener el Govern de la Generalitat va inserir a tots els diaris de Catalunya un anunci d’una plana en què publicitava una gran reducció de l’impost de successions i feia uns exemples amb diverses situacions on es comparava la quantitat que s’havia de pagar abans de la reforma i la que s’ha de pagar després.
Doncs bé aquests exemples tal i com estan calculats són falsos.
De manera concreta, hi ha dos exemples on surt que abans es pagava molt i que ara, després de la reforma, es pagarà 0€. Fals. Si es fan els comptes ben fets, és a dir, tenint en compte l’aixovar i la gradualitat amb la que s’aplica la reforma de l’impost on diu 0€ hagués hagut de dir 55.725€ en l’exemple del cònjuge i 26.952,5€ en l’exemple de la successió de pares a fills. Hi ha una diferència substancial, no creieu?
Fins i tot en el cas que es calculés amb la tarifa i les reduccions de la base que estaran en vigor a partir del juliol de l’any 2011, les quanties resultants són positives i s’acosten als 2.000€, que és bastant diferent del 0€.
Si la Generalitat vigila la publicitat d’empreses privades per evitar que sigui sexista, enganyosa o d’altres coses (i ben fet que fa), qui vigila la publicitat que fa la pròpia Generalitat? Perquè si una persona que es trobi en una situació idèntica a la dels exemples fa la liquidació de l’impost hi posa 0€, tal i com diu l’exemple, i la presenta a l’Agència Tributària de Catalunya, com actuarà aquesta? Li acceptarà sense més o li farà una paral·lela i li exigirà que ingressi el que pertoca amb sancions i interessos de demora? Molt em temo que actuaria com en el segon cas.
Doncs si és així? Per què la Generalitat fa aquesta publicitat enganyosa?
En darrer terme, només cal recordar el que diu la Llei que regula la publicitat institucional : “els anuncis institucionals han d’ésser clars i complets. La publicitat institucional no ha de portar a conclusions errònies, ni per ambigüitat, per inexactitud de dades o per omissió ni per altres circumstàncies” i que “totes les dades difoses en la publicitat institucional han d’ésser rellevants i comprovables, i no poden donar lloc a error”.
Ho compleix aquest anunci?
Ara toca augmentar l’IVA?
Un dels factors diferencials de la crisi econòmica que pateixen Catalunya i l’Estat respecte la resta d’economies europees, és la important caiguda del consum privat de famílies i empreses. Així mentre que a la zona euro aquesta variable cau un 1% a Espanya i a Catalunya ha caigut a l’entorn del 4,5%.
En canvi, la resta de variables, més o menys, tenen un comportament similar.
Les raons per les que això passa semblen clares: la major incidència de l’atur (una taxa del 17-18% front una del 10%) i un elevat endeutament de les famílies a causa de les hipoteques i del crèdit al consum, explicarien el fet que les famílies hagin reduït el consum.
És en aquest context d’atonia del consum que cal augmentar l’IVA perquè encara es redueixi més el consum? Cal recordar que només a l’any 2010, l’augment de l’IVA a partir de l’1 de juliol suposarà una sortida de 380 milions d’euros de la butxaca dels catalans.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)