Jordi Baiget
8oct/100

Superar la crisi? Calen mesures però també actituds

En una conferència al Cercle Financer, l’Artur Mas va dir que no podríem dir que hem sortit de la crisi mentre Catalunya presenti una taxa d’atur que dupliqui l’europea. També va dir que la prioritat del govern de la Generalitat hauria de ser treballar per a què en els propers quatre anys (que és el que dura una legislatura) es pugui donar compliment a aquest objectiu. Res més, però res menys.

És a dir, evidentment que no està garantit que  en quatre anys es pugui aconseguir reduir l’atur de l’actual 18% fins a un 8-9%; evidentment que és un objectiu ambiciós i difícil. Però és un objectiu. I com a tal totes les polítiques econòmiques seran coherents amb aquest objectiu.

Al plantejar aquesta proposta, l’Artur Mas, com ha dit alguna altra vegada, “té els  peus a terra, sí, però la vista ben amunt” . En altres paraules, ambició des del realisme.

Lògicament no han tardat a sortir les crítiques dient que és impossible, que no es pot fer, que no diu com s’aconseguirà,...

A tots els que fan aquestes crítiques els hi recomanaria que contrastessin aquesta actitud amb la del President Montilla, el mateix dilluns a l’entrevista amb en Xavier Bosch, quan va afirmar que li hauria agradat arribar a la convocatòria d’eleccions amb uns indicadors més clars de sortida de la crisi. És a dir, un desig i res més.

Davant de les seves actituds, quina és la més vàlida: una que s’imposa uns objectius ambiciosos i pensa treballar per aconseguir-los, s’hi arribi o no, o una altra que espera, de manera més o menys passiva, a que canviïn les circumstàncies?

Prefereixo la primera actitud, francament, un govern que actuï. En aquestes eleccions, què s’espera dels polítics? Una subhasta de promeses? No, sincerament crec en que no.

La ciutadania ja sap la situació que ens trobem. Ho  coneix prou bé. El que cal és un govern fort i amb lideratge capaç de tirar endavant un projecte de recuperació econòmica per al nostre país. I en aquest sentit, l’actitud de Mas sembla més adient que l’actitud de Montilla.

A més, el tripartit pensa que en matèria d’ocupació ha complert satisfactòriament els objectius del seu Pla de Govern, quan entre 2006 i 2010 la taxa d’atur pràcticament s’ha duplicat. Això se’n diu estar al corrent del que passa al país!!!!

I per acabar-ho d’arreglar, l’actual Ministre Corbacho, el número tres de la candidatura del PSC, no deu estar massa content amb les declaracions del president del Govern, Rodríguez Zapatero, quan va dir que el nou Ministre de Treball haurà de modificar en profunditat l’actual funcionament del Ministeri de Treball pensant sobretot en les persones aturades.

Fa falta afegir res més?

30set/102

I el tripartit ens vol fer creure que ha aprovat en matèria laboral?

Recordeu per un moment aquesta imatge: dimarts, 21 de setembre de 2010, cap a les dues del migdia, roda de premsa del govern per informar dels acords adoptats en la sessió del Consell Executiu tinguda uns minuts abans.

Compareix el conseller Nadal fent balanç del grau de compliment dels objectius mercats en el Pla de Govern 2007-2010.

El conseller no pot amagar la satisfacció de la feina feta, amb el llarg llistat d’actuacions que va recitant a mode de lletania.

Valoració final: satisfacció. El govern ha assolit més del 90% dels objectius marcats a dos mesos d’acabar la legislatura.

La veritat és que a mi em va sorprendre aquesta valoració excessivament optimista, més que res quan deixen un país amb un 17% de taxa d’atur, un 20% de població en risc de pobresa, un 30% de joves amb fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil.

Aquesta divergència entre “realitat” i autoavaluació de l’obra de govern feta pel tripartit, ens fa mirar què diu en el balanç en matèria d’ocupació.

És a la pàgina 218 del Llibre Compliment del Pla de Govern. És el resum del compliment de l’objectiu 3.2.1. “Assolir una ocupació de qualitat, millorant l’estabilitat, la seguretat i la salut laboral, la igualtat d’oportunitats en el treball i consolidant un marc propi de relacions laborals”.

Hi ha unes quantes pàgines plenes d’actuacions, uns indicadors (cap de la taxa d’atur, per cert) i conclou “Per tot això, i malgrat l’encara elevat nombre d’aturats al nostre país, podem donar aquest objectiu per pràcticament assolit”.

Fantàstic.

Per cert què deia el Pla de Govern 2007-2010?

Si anem a la pàgina 107 d’aquest Pla trobem un quadre il·lustratiu:

La previsió del Pla de Govern no té res a veure amb la realitat i tenen la “barra” de dir que han assolit l’objectiu que s’havien proposat?

Quin govern més exigent que tenim!!!! Si no fos perquè l’àmbit del que parlem és molt seriós n’hi hauria per fer-hi broma.

I aquests senyors han de continuar governant el país?

21set/100

Els socialistes defensors de les polítiques de progrés social? Permetin-me que ho dubti

Dissabte passat vaig veure a TV3 unes declaracions del president Montilla al Consell Nacional del PSC, en què feia referència al paper de garant de les polítiques socials que havia fet el tripartit.

Més o menys venia a dir: amb Artur Mas com a conseller en cap Catalunya va veure com les polítiques socials anaven enrera mentre que amb els governs tripartits, sota el lideratge dels socialistes, les polítiques socials han estat una prioritat i han avançat molt.

No dubto que la intenció d’aquesta frase vulgui ser la de quedar bé, la de fer veure que el PSC és el partit de les polítiques socials i la de fer por respecte les intencions de Convergència i Unió, però en el fons, el que és aquesta frase, és incerta.

És incerta perquè, com es pot afirmar que s’és el partit de les polítiques socials quan en la legislatura de Montilla la taxa d’atur catalana ha passat del 6,7% de la població activa al 17,9%? Com es pot afirmar que Montilla és el president del progrés social si durant el seu mandat a Catalunya s’han destruït més de 400 mil llocs de treball?

A més no té ni l’excusa de dir que la crisi aquí ha estat més forta que en altres països perquè no és cert. La caiguda del PIB ha estat més intensa a la zona euro que no pas a Catalunya. El que no entenc és com sabent això, encara gosa fer frases com la que fa.

Però és que a més d’atur hi ha altres dades que desmenteixen l’afirmació de Montilla.

Un primer exemple. No és que m’agradi massa perquè això de comparar la prioritat de l’accent social en funció del pes de les polítiques socials sobre el pressupost per a mi és discutible, però ja que als socialistes els hi agrada tant, doncs fem aquesta comparació.

Al 2003, el pes de les polítiques social en el pressupost de la Generalitat era del 55,5%. És a dir de cada 100 euros que es gastaven 55,5 euros es destinaven a polítiques socials. En canvi amb el tripartit el pressupost del 2009 aquesta xifra va ser del 51,6%, és a dir quasi quatre punts per sota. Ara per al 2010 ens diuen que pujarà fins el 54%. Veurem, però en el millor dels casos encara està 1,5 punts per sota del que hi va destinar el govern de CiU Artur Mas com a conseller en cap.

Un segon exemple. Quan després d’una negociació amb el govern espanyol, al final es va arribar a un acord de finançament a l’any 2001, un finançament que es va dir que era una important millora respecte el model vigent en aquell moment, les primeres mesures que va adoptar el govern de CiU, amb Artur Mas com a conseller en cap, van ser, d’una banda universalitzar els ajuts a les famílies amb fills menors i de l’altra, crear un ajut complementari per a les persones vídues.

Comparem el que es va fer llavors amb el que ha fet ara el govern tripartit després d’haver aconseguit un finançament “estratosfèric”. Doncs ha congelat els ajuts per a famílies amb fills i els ajuts per a persones vídues. Just el contrari.

Aquests són els exemples de polítiques socials i de progrés? Més aviat semblen portar a la conclusió contrària.

Potser cal recordar-li al president Montilla el seu lema de l’anterior campanya electoral “Paraules no, fets” i demanar-li que se l’apliquin perquè en el camp de les polítiques socials, les paraules són pels socialistes i els fets per a Convergència i Unió. Cal tenir-ho ben present.

15jul/102

El tennis i l’Estatut

Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.

Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.

Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.

A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.

Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar  ni per un moment en el cop que havia  rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.

En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.

Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.

15jul/100

L’endemà del 10 de juliol

Moltes coses s’han escrit després de la massiva manifestació de dissabte. Val a dir que la majoria d’elles estan escrites des de l’emoció, l’emoció de les persones que hi van participar conscients de ser presents en un acte històric.

La manifestació de dissabte va ser un acte massiu i radical d’afirmació ciutadana. Els partits polítics dissabte van quedar en un segon terme. Va ser la ciutadania la que va tenir tot el protagonisme.

Allà hi érem molts, per deixar constància que, malgrat el que digui el Tribunal Constitucional, malgrat el que pensin a Espanya, Catalunya és una nació i que com a tal, volem decidir plenament.

Va ser un acte d’afirmació en el país, de dignitat i de fe en el futur de Catalunya. Cal doncs ara que des de la política es prengui bona nota de la reacció ciutadana de dissabte i s’actuï en conseqüència.

S’ha dit per part de persones tant qualificades com en Miquel Roca que l’Estatut no cap en l’actual interpretació de la Constitució, que aquesta Sentència és tirar enrera i que el projecte del 78 està esgotat. Comparteixo les seves apreciacions.

Hem acabat una etapa, que ha donat els seus fruits i ara toca començar-ne una altra, no sabem on ens portarà  però l’important és que estem decidits a començar-la. Aquí ens hi hem de trobar la gran majoria de ciutadans i així ens en sortirem.

Certament seria desitjable la unitat d’acció i cal treballar en aquest sentit. Però sense xecs en blanc i amb terminis fixats. Entre unitat i acció prefereixo l’acció, perquè no podem estar discutint molt temps sobre la unitat i el que és urgent avui per al nostre país és actuar.

Ara bé la primera cosa que cal fer, la més urgent i prioritària, és treballar eficaçment per superar la crisi econòmica, cosa que l’actual govern tripartit s’ha mostrat incapaç.

Per això és urgent que la ciutadania parli i de les eleccions en surti un nou govern fort i sense les hipoteques d’aquest tripartit.

29jun/101

Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts

Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.

Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.

A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!

En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.

Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.

Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.

Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.

L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació  i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.

- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.

I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.

A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.

La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha  trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.

Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.

26mai/100

Visca la coherència

Visca la coherència del (des)govern del meu país, la sortida de la crisi és l’última cosa que els importa

Curiós el govern tripartit que tenim al capdavant de  la Generalitat. Ara resulta que el posicionament d’aquest govern davant del Decret-Llei d’austeritat pressupostària que ha aprovat el govern socialista de Madrid que, recordem-ho,  és el que rebaixa els sous als funcionaris, el que congela les pensions i el que elimina altres prestacions socials, serà qualsevol cosa menys unitari. Així tenim que el PSC hi està d’acord i hi votarà a favor, mentre que ERC i ICV hi votaran en contra. I no serà gens estrany veure’ls a manifestacions i darrera pancartes contra aquestes mesures. Fins aquí cap novetat.

En canvi, en el moment d’aplicar aquestes mesures a Catalunya, veurem com tots (PSC, ERC i ICV), sense excepció i com un sol home, hi votaran a favor. Això sí que sorprèn una mica perquè com es pot aprovar a Catalunya una cosa que has rebutjat a Madrid? Ja tenim doncs, el primer exercici d’incoherència del tripartit.

Tant ERC com ICV diran que a Catalunya la retallada és diferent: “Hem posat línies vermelles i no s’afecta la política social” afirmaran, oblidant-se que les retallades socials a Catalunya ja fa temps que hi són en els pressupostos i la gestió diària de la Generalitat: suspens en l’aplicació de la llei de la dependència, congelació del complement per a vídues, congelació ajuts a les famílies per fills de 0 a 3 anys, ... Ells se sentiran satisfets amb aquestes afirmacions, però el cert és que, personalment, tots aquests arguments em sonen a excusa.

La veritat, l’únic que els importa és continuar al poder i per a fer-ho s’empassen tota la incoherència que els hi calgui, encara que sigui molt amarga; de manera que si al final tenim un govern tripartit a Catalunya que fa el mateix que el govern socialista de Zapatero a Madrid, amb l’afegit que, els  partits del govern que aquí s’ho empassen, allí es posen darrera les pancartes, no passa res, és una mostra més de la diversitat que composa l’actual govern català i qui dia passa any empeny. A més, alguns cínicament podran afirmar que  aquest no ha estat l’exemple més greu d’incoherència perquè fins i tot hem arribat a veure com membres del govern es manifestaven contra decisions del propi govern, cosa que també és certa.

Mireu si en som d’originals els catalans: tenim un govern que ho abasta tot, fa de govern i d’oposició, fa de jutge, fa de fiscal  i fa d’advocat i és capaç de fer tots els papers de l’auca.

Ara bé, de resoldre els principals problemes dels catalans: sortir de la crisi, reduir l’atur i ajudar les empreses, no se’n recorden, prefereixen fer grans representacions sense resultats i crear comissions d’investigació “serioses i sense cap contingut polític per analitzar uns fets gravíssims” (per descomptat), encara que hagin estat desmentits amb rotunditat per l’afectat, tant li fa. Això sí que ho saben fer, crear comissions d’investigació per investigar l’oposició, això els uneix a tots: PSC, ICV, ERC i PP. Governar pensant en com resoldre la crisi el més ràpidament possible, no cal, per què si ells no la pateixen? La responsabilitat, el  bon govern i el lideratge, això,...això ho deixen per uns altres.