Per quan la tan anunciada reforma laboral?

Si hi ha alguna frase que no ens cansem de sentir quan es parla de la crisi actual que pateix el nostre país és aquella que fa referència a la principal conseqüència d’aquesta crisi, és a dir, l’augment de l’atur.

Moltes vegades s’ha dit, la crisi és econòmica i financera, sí, però les conseqüències de la mateixa són socials, en forma de creixement important de l’atur. I és absolutament cert, l’atur és la conseqüència més negativa de la crisi. A més cal tenir present que el creixement de l’atur a Catalunya ha estat d’una intensitat com mai no s’havia produït. Unes dades: segons l’EPA, en el segon trimestre de 2007 a Catalunya hi havia 227.700 persones aturades, un 6,1% de la població activa. A l’acabar l’any 2009 (darrera dada disponible de l’EPA) hi havia 643.100 persones aturades i la taxa d’atur era del 17%. És a dir, en 2 anys i mig, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur, s’han multiplicat per 2,8. Enlloc s’ha produït un creixement tan important com el que s’ha produït a Catalunya i a l’Estat.

Sembla, a més, que haguem entrat en un cercle viciós: la crisi porta més atur i l’atur agreuja encara més la crisi econòmica. I davant d’aquest cercle viciós, la recomanació unànime de tothom, de dins i de fora de casa, ha estat la d’impulsar la reforma laboral per adequar el marc vigent a l’Estat a les necessitats actuals de l’economia.

És de justícia reconèixer-ho: ni els treballadors ni el mercat de treball han causat aquesta crisi, però per sortir de la mateixa caldrà actuar sobre el mercat de treball. I fer-ho de pressa.

El govern i els agents socials fa quasi dos anys que negocien un acord social sobre la reforma del mercat de treball, fa molts mesos que es mareja la perdiu, avui sembla que hi ha acord, ara no n’hi ha... Només es parla d’una qüestió: el cost d’acomiadament, però la reforma no és només això és moltes altres coses més, i així, anant-se passant la pilota els uns amb els altres, no s’acaba fent res.

Recentment el govern ha plantejat un Document de Treball sobre el Diàleg Social sobre actuacions en el mercat de treball, on planteja per al seu debat una sèrie d’iniciatives. Entre elles hi ha tres mesures que fa temps que des de CiU es vénen reclamant: d’una banda la de possibilitar l’existència d’agències privades de col·locació que col·laborin amb els serveis públics per facilitar la contractació; la segona, la generalització per a tots els nous contractes indefinits, dels contractes de foment de la contractació indefinida, existent des de l’any 1997 per a determinats col·lectius, els quals tenen una indemnització per acomiadament improcedent una mica inferior, i en tercer lloc permetre, amb caràcter transitori i excepcional l’exempció d’una part dels costos de l’acomiadament col·lectiu i objectiu per a les empreses, per la via de la creació d’un fons per a provisions socials, per tal de garantir que si una empresa es veu obligada a acomiadar personal, les obligacions a les que ha de fer front no li impedeixin de continuar en actiu.

Han hagut de passar gairebé 2 anys perquè el govern assumeixi aquestes mesures? I per què no les aplica? El problema de l’atur obliga al govern (i també als agents socials) a ser valents i actuar ràpidament perquè el simple pas del temps no solucionarà el problema.

Potser seria el moment de ser entre tots més ambiciosos i plantejar mesures que se sortissin dels límits tradicionals on es centra el debat de la reforma laboral, però per això fa falta lideratge, lideratge que el govern espanyol avui per avui no té.

En tot cas, i només com a recordatori, cal tenir present que la darrera iniciativa que ha pres el govern socialista en matèria d’atur ha estat la de reduir de 35 a 20 els dies (“peonades”) que cal treballar per tenir dret a cobrar 6 mesos de PER a Andalusia i a Extremadura. Valdria més la pena que pensés en mesures que afavorissin la contractació de gent per part de les empreses més que no pas en continuar subsidiant determinat tipus d’atur. Perquè, suposo que la resta d’aturats també deuen ser importants, no?

És el moment d’actuar sobre el mercat de treball. No podem perdre més temps.