L’agricultura, un sector estratègic de la nostra economia? Clar que sí
El Parlament de Catalunya va fer ahir un debat monogràfic de política agrària. Un debat que va tenir força repercussió, tant pel que fa a dins del propi sector com a fora d’ell. Finalment, el debat va acabar bé, amb la major part de propostes de futur pactades i amb un full de ruta, dissenyat per als propers anys.
Alguns es poden preguntar si aquest debat era necessari. En la meva opinió, ho era, i molt.
En primer lloc perquè va servir per donar visibilitat a un sector, massa vegades oblidat. Sóc conscient que tota l’economia del país està passant per una de les pitjors crisis de la seva història recent, però el sector agrari es troba immers en una crisi perpètua. I mentre veiem com tothom es mobilitza per salvar determinats sectors, el fet que els pagesos, ramaders i pescadors estiguin desapareixent ràpidament o el fet que els preus que reben els pagesos i ramaders siguin molt reduïts, inferiors fins i tot als costos de producció, no sembla ni preocupar ni interessar a les institucions catalanes. A més quan el govern s’imagina el futur productiu de Catalunya, en l’Acord de Competitivitat, resulta que d’agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca no hi ha ni una sola paraula. El sector invisible fins i tot per al Govern.
En segon lloc perquè és necessari considerar el sector agrari (agricultura, ramaderia, silvicultura, pesca i activitats annexes) com un sector estratègic per al futur del nostre país i com a tal ha de ser tractat pel govern de Catalunya. No és només un sector econòmic més (si fos només això seria un sector relativament petit a l’aportar només un 2% de tot el PIB català).
I per què ha de ser considerat com estratègic? Doncs perquè:
- Malgrat aportar el 2% del PIB català i ocupar amb prou feines el 5% de la població afecta més de les tres quartes parts del territori català; fet que li confereix una gran importància pel que fa a l’equilibri territorial, el manteniment i millora del medi natural i l’equilibri ecològic. Els pagesos i ramaders en aquest sentit són els primers i principals agents de conservació i protecció del medi que tenim a Catalunya. Conforma, a més, una manera d’entendre el país.
- No podem oblidar que la seva principal missió és la de produir aliments per a la ciutadania, el que li confereix un caràcter estratègic, doncs produeix béns de primera necessitat i cal garantir la seguretat alimentària.
En tercer lloc perquè cal destacar la interrelació que hi ha entre el món agrari i una visió equilibrada de país. Defensar l’agricultura és defensar la cohesió del nostre país. Un país que va més enllà de la franja costanera central i l’àrea metropolitana de Barcelona, un país on tot el territori compta. I malauradament, massa vegades hem vist com el govern tripartit sembla haver oblidat aquesta visió. Hi ha exemples que poden semblar parcials, però que il·lustren aquest substrat ideològic del tripartit com ara la mesura adoptada pel Servei Català de Trànsit segons la qual els tractors no podien circular per les carreteres catalanes els dies festius i les vigílies de festius. Per què?, per què entorpien la circulació dels que el cap de setmana van a la segona residència al camp o a la muntanya? Posteriorment, aquesta mesura va ser derogada, però el preocupant és que s’arribés a publicar al DOGC, fet que demostra que ningú del Govern de la Generalitat ho va trobar forassenyat. O un segon exemple, la prohibició de recol·lectar (jo en diria “cosetxar” però no és normatiu) a les hores centrals del dia (que és quan el blat o l’ordi estan més secs i va més bé per recol·lectar) perquè el govern entenia que eren les màquines recol·lectores les causants dels incendis que hi van haver en camps al mes de juliol. Dictar una ordre com aquesta és desconèixer de ple la realitat del camp perquè es mira el mateix des d’una visió molt urbana.
El cas més punyent d’aquesta visió és però el posicionament del govern davant del conflicte per les zones ZEPA i el Canal Segarra-Garrigues, on per posar un exemple el tripartit volia protegir l’alosa becuda i al final ha hagut de reconèixer que aquesta au a Catalunya es va extingir el segle passat. A causa d’actuacions com aquesta, els pagesos en són els més perjudicats, les terres més bones no es podran regar, caldrà augmentar els recursos per destinar-los a desenvolupar econòmicament les zones que no es poden regar i els que sí que podran regar hauran de pagar l’aigua més cara.
En quart lloc perquè aquest debat va servir per visualitzar que la política agrària dels governs tripartits és molt millorable. Front a la davallada de preus dels productes, a l’encariment dels costos de producció, a la pràctica desaparició dels mecanismes de gestió i sosteniment dels mercats de la Política Agrària Comuna (PAC) i a la constatació d’un conjunt de pràctiques contràries a les normatives de competència, comerç i drets dels consumidors, com són l’abús de posició de domini per part de l’oligopoli de la distribució minorista, o la manca de respecte a les normes d’etiquetatge, cal l’articulació d’una veritable política agrària catalana (la Generalitat de Catalunya n’és la que n’ostenta la competència exclusiva). En realitat el departament i el Govern se’n desentenen com ja va succeir la legislatura passada. No hi ha política agrària.
I en cinquè lloc, i la raó més important per a mi, és que el sector agrari català té futur. Certament fa uns anys el sector agrari català passa per una situació delicada:
- La renda agrària a preus constants s’ha reduït un 32% entre 2003 i 2009 (un 40% entre 2001 i 2009).
- La renda agrària catalana és un 5% a la renda agrària mitjana de l’Estat.
- Al 2003, els consums intermedis (costos de producció) equivalien al 50% del valor de la producció i al 2008 ja superaven el 2/3, el que demostra l’encariment dels costos de producció.
- D’acord amb les dades de l’Observatori de Preus, en la majoria de productes agrícoles, ramaders i forestals en els darrers anys, el preus percebuts pel pagès s’han reduït.
- Caiguda de la població ocupada el sector. Al 2005 hi havia 80.300 ocupats al sector primari i ara n’hi ha 58.400, és a dir una caiguda del 27,3%. El nombre d’explotacions també s’ha reduït quasi un 20% respecte l’any 2000.
- El camp català cada vegada està més envellit, els titulars de les explotacions de menys de 50 anys només suposen el 27%. Dels 50 any fins l’edat de jubilació el 40% i amb més de 65 anys el 32%.
Aquesta és la realitat, una realitat que cal afrontar i posar-hi solucions, perquè tenim eines i les hem d’aprofitar si realment pensem que aquest sector és estratègic.
No podem concebre l’agricultura solament com una tradició, l’agricultura no representa el passat, l’agricultura es troba en el centre dels reptes que tots plegat hem de superar: l’alimentari, el mediambiental i l’energètic. En tots ells hi és present el món agrari i té moltes coses a dir-hi.
No estic d’acord amb aquells que diuen que en política agrària el millor que es pot fer es subsidiar-ne l’abandonament i fer que els pagesos s’ocupin del paisatge. Certament hi ha sectors que per les seves característiques han de ser ajudats i això no es discuteix. Ara bé, al costat d’aquesta activitat n’hi ha una altra, dinàmica i competitiva, que cal potenciar. Com a norma general els pagesos han de poder viure de la seva feina i no dels subsidis. Cada vegada hi ha d’haver més pagesos i ramaders que siguin capaços de viure de les seves produccions i dels seus serveis com passa a la resta de sectors econòmics.
L’agricultura ha de ser sostenible però rendible. Si no hi ha rendibilitat no hi ha política de desenvolupament rural ni desenvolupament sostenible possible.
Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (1)
Sovint se’ns diu que una condició necessària per a la represa econòmica és la generació de confiança. I és cert. Si hi ha confiança hi ha expectatives i si hi ha expectatives es dinamitza el consum i la inversió.
També molt sovint se’ns diu que una part important de la confiança econòmica ha de provenir de la confiança que es genera des del món de la política i de les institucions. I també tenen raó.
En el debat monogràfic sobre la crisi econòmica que es va produir al llarg de tot el dia d’ahir es va parlar també de generar confiança per sortir de la crisi econòmica.
En el debat d’ahir es van poder contraposar dues visions alternatives: la del govern tripartit, a través de la intervenció del seu President, i la del president de CiU, Artur Mas, com a cap de la força majoritària de l’oposició.
Per part de l’Artur Mas vam poder veure una proposta tangible, en forma d’un pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals, un full de ruta que inclou una aposta per la moderació fiscal, concretada en la supressió de l’augment de l’IVA previst per al mes de juliol, la multiplicació del sistema de crèdits i avals públics per fer arribar la liquiditat a empreses i famílies (per què per a fer arribar la liquiditat a bancs i caixes sempre hi ha recursos i en canvi per a l’activitat productiva en falten?), l’adopció d’una llei contra la morositat que permeti que les administracions paguin quan toca, un pla d’austeritat i d’aprimanent de l’administració i abordar de manera inexcusable les grans reformes estructurals, començant per les del mercat de treball.
Si podrà estar o no d’acord amb aquestes mesures, però el full de ruta hi és i la determinació de portar-lo a la pràctica també.
Per part del president de la Generalitat la seva mesura estrella ha estat el plantejar la convocatòria del Consell d’institucions de l’Acord Estratègic i convidar a participar-hi en ell a les forces polítiques. És a dir, ni full de ruta, ni pla d’acció, ni res,.. .una foto més.
Per què ara aquesta proposta? Com és que ara sí que accepta la presència de Convergència i Unió en els òrgans de seguiment de l’Acord Estratègic quan, malgrat que CiU ho venia plantejant des de l’any 2004, des de fa 6 anys i sempre s’havia rebutjat aquesta proposta?
Què ha canviat ara? Després de veure els antecedents, aquesta proposta sembla feta més per intentar superar el tràngol d’aquest ple intentant mostrar un tarannà dialogant més que no pas una oferta sincera.
Cal tenir present que el Consell d’Institucions, segons la informació que consta en el web del departament d’Economia i Finances només s’ha reunit 3 vegades i la darrera el 23 de febrer de 2009, és a dir fa just un any, i només per ratificar el total encert i validesa del diagnòstic en què es basa l’Acord. I res més, malgrat la que ha caigut aquest any. Aquests són els antecedents de la proposta estrella del tripartit.
I el debat com va acabar? Doncs amb un Artur Mas dient que CiU acudiria a la reunió proposada pel tripartit i amb la negativa del tripartit per assumir el pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals que va presentar l’Artur Mas. Clar com l’aigua.

