-          Què us sembla? Va preguntar el nen als companys als qui donava els caramels.

-          “Molt malament”.  Això no ho pots fer, van respondre tots a la una els companys.  –“ Com goses? “ Afegien

-          Però, recorda, no et descuidis de portar-nos els caramels, que no hi volem renunciar. És que ens has acostumat tan bé!! I si tu no tens recursos per a tu és el teu problema, no el nostre. Fes-t’ho com puguis.

Oi que sembla una cosa força senyada, cosa de nens? Doncs, no. Així ha estat la reacció de les comunitats autònomes de l’Estat quan Catalunya ha demanat a  l’Estat que el deixi endeutar-se més. És trist tot plegat que, a dia d’avui disparar en bala contra Catalunya, faci guanyar  vots.

Però a més de ser trist, és profundament miop.

No n’hi ha prou amb la reacció forassenyada de la resta de comunitats autònomes.

No n’hi ha prou amb tot això que ara, la ministra d’Economia Elena Salgado afirma que la retallada del 10% és insuficient i insinua que la Generalitat augmenti els impostos que gestiona.

És curiosa la mala memòria de la ministra Salgado. Quan ella era ministra de Sanitat i es discutia al voltant del dèficit sanitari i del seu finançament, ja va recomanar a les comunitats autònomes a fer ús de la seva capacitat per apujar impostos.

I certament, Catalunya ho va fer. Va voler ser un alumne aplicat de la ministra Salgado i es va crear el cèntim sanitari. Cada català a l’omplir el dipòsit de benzina paga 2,4 cèntims per litre destinats a pal•liar el dèficit sanitari.

Ara bé, aquesta actitud responsable del Govern català es va veure premiada amb una millora en el finançament de la seva sanitat? No. I doncs, què vols ara tu ministra? Que fem el mateix que fa 6 anys?

Ja la coneixem massa.

Doncs bé, d’entre aquests propòsits que vaig fer-me per aquest 2011, van ser el de continuar mantenint viu el bloc, que en els darrers temps, a causa de la convocatòria d’eleccions i la feina que això ens va comportar, vaig deixar oblidat.

Després, les setmanes següents han estat intenses i mogudes a nivell personal. He deixat la meva feina al partit per passar a desenvolupar una nova tasca com a Director General de Coordinació Interdepartamental al Departament de Presidència. Em fa il·lusió aquesta tasca i, perquè negar-ho, molt de respecte.

Tot i així, confio donar compliment al propòsit de començament d’any, pel que fa al bloc. Confio que no sigui un d’aquells propòsits que, de tant en tant, et repiquen la consciència.

I pel que fa a l’equip econòmic del nou govern, només puc dir que els nomenaments de l’Andreu Mas – Colell i de Francesc Xavier Mena són dues excel·lents notícies. Ben seguir que aviat en notarem la seva empenta i la seva empremta. Només cal desitjar-los tota la sort i l’eficiència del món.

La principal, aixecar Catalunya per sortir de la crisi econòmica i reduir l’atur fins equiparar-nos a la taxa mitjana de la Unió Europea, el que significa reduir l’atur a la meitat.

La segona prioritat és l’educació, i més concretament reduir l’elevada taxa de fracàs escolar que tenim a Catalunya.

Les dues “e”, economia i educació, són doncs les principals prioritats del govern de Catalunya president per Artur Mas.

Dos dies després d’aquest discurs, el Tribunal Suprem intenta tirar un torpede contra la línia de flotació de la segona “e”, la de l’educació, amb una sentència que pretén qüestionar el model educatiu de Catalunya basat en la immersió lingüística. Una vegada més per la via dels tribunals, les minories a Catalunya volen escapçar el que ha decidit la voluntat majoritària del poble de Catalunya.

Cal dir-ho de manera ben clara, el sistema d’immersió lingüística ha estat un model d’èxit i ha estat garantia de cohesió social a Catalunya. En paraules del president Pujol, és garantia de progrés i d’ascensor social.

El model lingüístic actual, vigent des de l’any 1983,  permet als nois i noies catalans ser competents en la llengua pròpia de Catalunya sigui quin sigui l’idioma familiar, i a més, assegura la competència en la llengua castellana.

A més i en qualsevol cas, l’ensenyament en llengua castellana es pot demanar de manera individual a les escoles catalanes. Sempre ha estat així.

Algú s’ha plantejat que suposaria el trencament del model lingüístic? Un trencament del model lingüístic actual a l’escola catalana provocaria:

-          Segregació social i lingüística: greu perill de fractura social al segregar els alumnes catalans en funció de criteris lingüístics.

-          Incompetència lingüística en llengua catalana.

El model d’escola catalana –únic i no segregat en dues comunitats- ha estat avalat per High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que posa Catalunya i el seu model educatiu com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a la resta de territoris europeus amb llengües que han patit situacions semblants a la nostra.

La nota de selectivitat de castellà dels alumnes de Catalunya és la mateixa que treuen els alumnes de l’Estat. Llavors on veuen el problema?

Cal tenir present, a més, que a bona part de l’Estat espanyol i d’Europa es fa immersió lingüística per als alumnes que tenen altres llengües maternes diferent de la pròpia de la comunitat o del país.

En darrer terme, si tan respectuosos volen ser amb la jurisprudència constitucional, els hi recordo que el Tribunal Constitucional, a més d’avalar la immersió lingüística a la Sentència 337/1994, es torna a avalar la immersió lingüística a la Sentència  de l’Estatut (STC 31/2010). El Tribunal ho diu amb aquestes paraules:

“(…) Es doctrina de este Tribunal que ‹‹no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta consecuencia se deriva del art. 3 CE y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía›› (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9). En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza (…)”.

“(…) también desde la perspectiva del art. 27 CE ha de llegarse a la conclusión de que ni del contenido del derecho constitucional a la educación reconocido en dicho precepto ni tampoco, en particular, de sus apartados 2, 5 y 7, se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados. El derecho de todos a la educación, no cabe olvidarlo, se ejerce en el marco de un sistema educativo en el que los poderes públicos –esto es, el Estado a través de la legislación básica y las Comunidades Autónomas en el marco de sus competencias en esta materia- determinan los currículos de los distintos niveles, etapas, ciclos y grados de enseñanza, las enseñanzas mínimas y las concretas áreas o materias objeto de aprendizaje, organizando asimismo su desarrollo en los distintos Centros docentes; por lo que la educación constituye, en términos generales, una actividad reglada….”.

Diu també la jurisprudencia constitucional: "... el equilibrio inexcusable entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio".

Per tant, tal i com va manifestar un jurista destacat, el  professor Joan Vintró, la sentència té "pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüístic de l'Estatut que no és sinó l’establert des de fa anys a Catalunya. Plena confirmació així mateix del català utilitzat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".

Per tant, en relació a aquesta sentència, el que cal fer és continuar amb l’aplicació del model d’escola catalana que s’ha vingut aplicant des de l’any 1980. Res no ha de canviar. El model dels darrers 27 anys és el model adequat per al nostre país.

Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.

Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.

Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.

També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.

Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.

Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.

La ciutadania de Catalunya ha demostrat tenir ganes de canvi respecte la situació actual. Cal doncs no decebre aquestes esperances i govern el país amb l’objectiu d’aixecar Catalunya i tornar a crear ocupació.

Aquesta ha de ser la principalíssima prioritat del nou govern: sortir de la crisi i crear ocupació.

Aquesta, sens dubte, serà la principal dedicació del nou President de la Generalitat. De feina n’hi ha, i molta.

La solució diuen que passa per canviar el model productiu, i és cert, però aquest canvi de model no es fa només per una simple decisió política. No es pot agafar als centenars de milers d’aturats del sector de la construcció, donar-los-hi una bata blanca i fer-los treballar en un centre tecnològic. Això no funciona d’aquesta manera.

Per passar d’una economia centrada en una mà d’obra poc qualificada a un model productiu basat en el coneixement, la capacitat tecnològica i l’elevat valor afegit, fa falta l’existència d’un factor clau: la formació.

Això és molt important per al futur de Catalunya. A grans trets, a Catalunya el pes relatiu de la població amb estudis primaris o sense cap formació és superior al 50%, quan en d’altres països europeus aquesta proporció és fins a 20 punts inferior.

Aquest diferencial, lògicament condiciona les nostres opcions per a impulsar produccions d’alt valor afegit.  Però si el fracàs escolar continua trobant-se per sobre del 30%, el doble de la mitjana europea, es fa difícil que aquest diferencial es redueixi a mig termini: I aquesta és una situació que no ens podem permetre.

Hem de formar millor la societat. L’educació avui és l’ocupació de demà. A millor formació més possibilitats de tenir feina i de tenir una bona feina.

Això però no és cosa de dies, ni de mesos, és una feina d’anys. Per tant, cal posar-s’hi de pressa.

I per aquells treballadors aturats, cal que se’ls hi ofereixin possibilitats de reciclatge. Un reciclatge útil per aquelles possibilitats que hi haurà de trobar feina, que serà bàsicament en el sector dels serveis.

És cert: no té res a veure, però no amb el sentit que li volia donar el president Montilla sinó tot el contrari.

Vegem-ho:

Al 2003, i després d’una auditoria que va durar un any, es va concloure que el dèficit no financer era d’uns 1.200 M€. Al 2008, va ser de 5.000 milions d’euros; al 2009, de 4.800 M€; i al 2010, no sabem de quan serà però estava previst que fos inicialment de 6.000 M€.

Al 2003, i d’acord amb dades del Banc d’Espanya, l’endeutament de la Generalitat i de les seves empreses se situava a l’entorn de 10.000 M€ (un 9% del PIB català). Ara se situa en els 3.700 M€ (un 19% del PIB) i creixent.

De fet, si només ens fixem en el govern Montilla, l’endeutament es duplica i passa de 18.000 M€ el 2006 als 37.000 M€ actuals.

I aquest dèficit no serà tant pels ingressos, ja que els ingressos de la Generalitat vinculats al finançament han crescut de 12.000 M€ fins a 20.000 M€ el 2010, arribant a un màxim de 22.000 M€ el 2008.

I pel que fa a les factures per pagar, doncs miri, segons dades del departament d’Economia i Finances al 2003 hi havia un total de 2.900 M€ i al 2008 n’hi havia 2.800M€. Tampoc tanta diferència. El que passa que a l’acabar l’any 2009 vam fer un crèdit extraordinari per reduir aquest import fins a 600 M€, finançant-ho per la via de l’endeutament. En resum hem substituït factures per deutes que paguem nosaltres, els nostres fills i els nostres néts.

Doncs, miri quin balanç més galdós president Montilla. Ja ens agradaria que el nou govern trobés la caixa en la mateixa situació en què se la va trobar el 2003.

A més, curiosa manera de fer del president Montilla: mirar contínuament endarrera en lloc de mirar endavant. Potser per això la garantia de progrés ha estat decréixer en lloc de créixer i més atur en lloc de més ocupació. Tota una declaració de principis.

Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.

És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.

Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.

Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?

El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.

A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?

Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.

En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.

En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.

En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.

I, en quart lloc,  també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?

Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.

Què preferirien els senyors del Govern, que es tapés tota aquesta situació i que el proper govern es trobés amb tot l’embolic?

La realitat però, supera qualsevol escenari que ens haguéssim pogut imaginar: L’any del finançament estratosfèric i amb un govern “amic” que sempre compleix allò que promet, el govern de la Generalitat ha d’emetre bons per cobrir, a hores d’ara no sé si són 1.000 milions, 1.500 milions, 2.000 milions a fins a 3.000 milions d’euros amb una emissió de bons a un any de 1.000 euros cadascun al 4,75% d’interès anual. Un preu una mica car si tenim en compte que les lletres a un any del Tresor espanyol es col·loquen a l’1,9%.

Però és que no és tot, hem pogut llegir que la comissió que s’enduran les entitats financers per col·locar aquests bons serà del 3% i com que l’emissió és a un any i no a 5 ni a 10, hem de sumar tot el 3% de la comissió com a cost anual: per tant ja estem al 7,75%. Això és tot? Doncs no ho sé. Si el govern de la Generalitat vol garantir-se que l’emissió es cobrirà potser fa una assegurança d’emissió. I quant costa això? Un 2%, un 3%?. No ho sé, però la broma ens pot arribar a costar més del 10%.

De moment Moody’s, l’agència qualificació ja ha tornat a rebaixar la qualificació del deute de Catalunya des de A2 fins A1 amb perspectiva negativa, la pitjor de totes les comunitats i una de les pitjors de la Unió Europea. L’informe en què rebaixa la qualificació diu textualment “al 2010, la Generalitat de Catalunya té dèficits cada vegada més grans, els ingressos continuen dèbils i la despesa corrent continua creixent”.

La conclusió és clara: Aquesta augment del dèficit continuarà al llarg del 2010 i a principis del 2011. Per tant les perspectives no són optimistes.

I l’informe té raó, només cal mirar l’execució del pressupost de la Generalitat (sense comptar organismes autònoms, ens i empreses públiques ni entitats gestores) a l’acabar el mes de setembre, publicat ahir.

Veiem com els ingressos per impostos directes han disminuït un 26,7%, els ingressos per impostos indirectes cauen un 10,6%, mentre que, per contra, la despesa de personal creix un 10,3% i la despesa en béns corrents i serveis ho fa en un 37,7%. Per no parlar de les despeses financeres que creixen un 30,5%.

La conclusió és clara: Malgrat les anunciades despeses de contenció i de la reducció en un 5% del sou dels funcionaris el passat mes de juny, la despesa continua creixent.

El resultat és que el dèficit no para d’augmentar i la salut de les finances catalanes se’n ressent. D’aquesta manera sortirem de la crisi?