Jordi Baiget
17jun/102

El “regal” dels governs socialistes: els efectes de l’augment dels impostos

La fórmula dels governs socialistes, tant l’espanyol com el català, a l’hora d’intentar reduir el dèficit públic és sempre la mateixa: augmentar els impostos. I al final aquest augment l’acaben pagant, els de sempre, les classes mitjanes del país.

En la meva opinió, ara no és el moment d’augmentar els impostos. Fer-ho perjudica la recuperació. El que cal si es vol reduir el dèficit públic és fer mesures d’austeritat (cosa que no fan mai els socialistes a no ser que els hi obliguin) o bé aplicar polítiques que permetin la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, perquè crear 100.000 llocs de treball aporta tant estalvi i tant ingressos com augmentar dos punts l’IVA, o bé lluitar de manera decidida contra l’economia submergida i el frau fiscal. Res d’això s’està fent i qui acaba pagant els plats trencats sempre són els mateixos.

De fet la Comissió Europea aconsella que l’esforç extraordinari que haurà de fer l’Estat per reduir el dèficit es faci per la via de la contenció de la depesa més que no pas per la via de l’augment dels impostos.

L’informe assenyala “L’experiència demostra que les retallades de la despesa són més efectives a curt termini que els increments de la recaptació, especialment per aquells països que necessiten recuperar la competitivitat”. Més clar l’aigua.

A més, com que els socialistes renuncien a fer les reformes estructurals que permetin accelerar la recuperació, al final seran les classes mitjanes les més perjudicades per les seves decisions.

Un exemple que pot ser ben real d’aquest perjudici.

Imaginem una família integrada per una parella amb 2 fills majors de 3 anys.

Un membre de la parella és funcionari amb un sou brut anual de 29.809,22 € i l’altre té un sou brut de 29.670,90 €. Això dóna un salari mensual net de 1.673,38 € i 1.1663,64 €, respectivament.

D’aquesta renda, una part s’estalvia (suposem un 15% que és el nivell mitjà d’estalvi a Catalunya) i una altra part es destina a fer front al pagament d’una hipoteca de 170.000€ a 30 anys amb un tipus d’interès de mercat el que suposa un pagament mensual de 800 €.

-          A començaments d’any aquesta parella va perdre 800 € com a conseqüència de l’eliminació de la deducció de 400 €.

-          A partir del juny el membre de la parella funcionari, perdrà 64 €/mes el que suposa una pèrdua, de juny a desembre, de quasi 600 €, comptant la paga extra.

-          L’augment de l’IVA suposarà per a la família un menor consum de 34 € al mes a partir del mes de juliol, fet que suposa una menor capacitat de despesa de 200 € aproximadament (això suposant que la inflació no augmenti).

En conclusió: com a conseqüència de les mesures adoptades pels governs socialistes, aquesta família al 2010 haurà perdut 1.600€. De tenir-los a no tenir-los hi ha diferència. Pel cap baix dues quotes mensuals de la hipoteca.

Tot això sense tenir en compte l’important augment del rebut de la llum i d’altres impostos indirectes (transmissions, actes jurídics i matriculació) que afectaran les famílies en el cas que es comprin un habitatge, un vehicle o formalitzin algun document notarial.

També cal tenir present que aquests efectes negatius que al 2010 només tindran efectes durant uns mesos, a l’any 2011 s’aplicaran durant tot l’any, de manera que les pèrdues per a les famílies encara seran superiors.

I en darrer terme caldrà veure en el futur com evolucionarà el tipus d’interès, doncs les dificultat per trobar finançament als mercats internacionals poden fer augmentar els tipus d’interès, el que es traduirà en un augment de les quotes hipotecàries. Aquest és el “regal” que fan els governs socialistes, un “regal” enverinat i que en moments de crisi no s’hagués hagut de produir.

28mai/102

Davant de l’abstenció de CiU

Per què? Calia? Aquestes eren  les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid.  I certament aquestes eren preguntes  que tenien tota la lògica del món.

 Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.

 A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.

 Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.

 És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.

 En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran  va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions  absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?)  (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li  res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).

 Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.

 Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20%  inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.

29abr/100

L’exemple grec i les barbes de Zapatero

En els diaris d’avui coincideixen dues notícies que estan directament relacionades. Una fa referència a Grècia. La manca de credibilitat del Govern grec per fer front a un programa de reducció del dèficit i de l’endeutament públics ha provocat una reducció de la qualificació del seu deute i un encariment molt notable del seu finançament.

Un exemple: perquè els inversors comprin bons a 10 anys grecs, aquests han d’oferir un tipus d’interès proper al 10%, mentre que pels bons alemanys es paga a un 2,9%. El diferencial respon a la major desconfiança dels mercats respecte l’evolució futura de Grècia. Cal recordar que Grècia té un dèficit del 13,6% del PIB a l’any 2009.

La segona notícia fa referència als resultats de l’activitat financera de l’Estat espanyol corresponents al primer trimestre de l’any 2010. El balanç no és bo: el dèficit de caixa no financer de l’Estat puja a 15.546 milions d’euros, mentre que en el mateix període de l’any anterior aquest dèficit era de 11.345 milions. En termes del PIB el dèficit ha passat de representar un 1,08% a ser de l’1,48%.

Altres magnituds significatives de l’activitat econòmica i financera de l’Estat, com ara el saldo primari (excloent els interessos del deute) o la necessitat de finançament, són igualment negatives i són pitjors que l’any anterior.

Aquest dèficit és el resultat de l’evolució d’uns ingressos que creixen un 4,8% i d’unes despeses que ho fan en un 13,4% (és a dir, a un ritme 3 vegades superior).

Per capítols, la despesa de personal creix un 6,8% i la despesa corrent en béns i serveis ho fa en un 5,8%. Per contra, les inversions creixen un 3,5% i les transferències de capital cauen un 9,5%. És a dir, la inversió és la partida més castigada en detriment de despesa corrent.

Veient aquesta segona notícia, quan els mercats castiguen Grècia per la manca de credibilitat del seu pla de reducció del dèficit, m’imagino el que deuen pensar sobre la credibilitat de les previsions del Govern espanyol que indiquen que l’any 2013 el dèficit de l’Estat serà del 3% del PIB, si partim d’un dèficit que al 2009 va ser de l’11,2% del PIB i que en el que portem del 2010 continua creixent.

De moment, els bons de 10 anys espanyols ja han de pagar un 4% d’interès. Confiem que el que ha passat a Grècia no s’acabi encomanant a d’altres països, però per evitar-ho cal que els governants, en aquest cas Zapatero i el partit socialista, facin una política d’austeritat creïble, en cas contrari encara patirem. Ja ho sabem com diuen els castellans “cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar”.

PD: Quan això estava escrit ha arribat la notícia que Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol a llarg termini des de AA+ fins a AA amb perspectiva negativa. (De moment, ja hem començat a afaitar-nos el bigoti).

9abr/102

Montilla bon gestor? El dèficit de la Generalitat al 2009 creix un 68% tot i el nou finançament

Des del govern ens volen fer creure que són uns gestors excel·lents i que practiquen l’austeritat, però la realitat, a través de les seves pròpies dades, els desmenteix de manera rotunda els fa veure com el que són: uns gestors molt dolents.

Avui, més de tres mesos després d’haver-se acabat l’any, el departament d’Economia i Finances ha fet públic a través de la seva pàgina web http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/pressupost/execucio/exercicis_mensual/historic_2009/index.htm, l’estat d’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009.

El balanç és molt negatiu. Tot i els majors recursos del sistema de finançament, el dèficit no financer creix un 68% respecte l’any anterior i supera en 2,7 vegades el que preveia el propi govern a l’aprovar el pressupost. Només cal mirar les dades:

El dèficit de caixa no financer de la Generalitat a l’any 2009 (sense tenir en compte els ajustos SEC i algunes despeses no consolidades en aquest resultat) puja a 5.256 milions d’euros quan estava previst inicialment en 1.945,4 milions. És a dir, el dèficit real ha multiplicat per 2,7 vegades el dèficit previst inicialment.

En relació a l’any 2008 el dèficit no financer de la Generalitat ha augmentat un 68% com es desprèn de la taula següent: 

Val a dir que aquest resultat s’ha obtingut després d’haver incorporat al pressupost les transferències en virtut del nou sistema de finançament, que segons la liquidació presentada pel departament pugen a 3.181,3 milions d’euros. És a dir, amb el finançament incorporat el dèficit creix un 68,1% respecte l’any passat.

Ara bé, malgrat els majors ingressos aconseguits pel finançament, aquesta liquidació demostra que no hi ha hagut una veritable contenció de la despesa, ja que aquesta ha crescut en quasi 5.000 milions per sobre del previst inicialment.

El dèficit, doncs, no és fruit de la mala evolució dels ingressos sinó, fonamentalment, de la no austeritat en la despesa, que condueix a un augment molt important del dèficit per sobre de l’inicialment previst.

Tenen les butxaques foradades. En un temps de crisi i d’incertesa, l’únic que no s’estreny el cinturó és el govern tripartit. I al final això ho pagarem entre tots.