No és això, senyor governador del Banc d’Espanya, no és això
Llegeixo en diversos diaris les declaracions del governador del Banc d’Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez: “El Parlamento ha dotado al Banco de España de suficientes instrumentos para que más allá de lo que piensen las asambleas de esas cajas y los gobiernos autonómicos, esas entidades sean intervenidas y posteriormente liquidadas o vendidas”. I afegia: ”una minoría de los que están retrasando estos procesos, bien por sus propias decisiones, bien por interferencias de los gobiernos de sus comunidades autónomas....” corren el risc de ser intervingudes pel Banc d’Espanya. El governador va exigir “a las comunidades autónomas que cambien su actitud inmediatamente”.
Quant menyspreu vers les comunitats autònomes deixen entreveure aquestes paraules. Llegint aquestes afirmacions no puc sinó lamentar el poc respecte institucional del governador del Banc d’Espanya respecte les competències de Catalunya (i d’altres comunitats autònomes) en matèria de caixes d’estalvi.
Al llarg de tot el procés de reordenació del sector financer estatal, tant el govern central com el Banc d’Espanya van començar a aprovar normes, com ara la regulació del FROB, pensant que tenien el poder absolut i obviant dues dimensions essencials en la política d’avui: l’europea i la de les comunitats autònomes.
Ben aviat van adonar-se que a Europa no se la podia menystenir i van haver de pactar a corre-cuita amb la Comissió Europea per tal que els hi autoritzés el FROB, sotmès, això sí, a uns durs condicionants.
Les declaracions del governador del Banc d’Espanya i la normativa feta a cop de decret-llei per part del govern, obliden que hi ha una altra dimensió que no es pot ni menystenir ni obviar, per molt que a ells els hi agradaria fer-ho.
És el moment doncs, de recordar des de Catalunya al governador del Banc d’Espanya, a la ministra d’Economia i a qui sigui, que la Constitució i l’Estatut estableixen una distribució competencial entre Estat i Catalunya que, entre d’altres coses, en l’article 120.1 del nou Estatut estableix que “correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització”. Més endavant diu que aquesta competència inclou en tot cas “el règim jurídic de la creació, la fusió, la liquidació i el registre” de els caixes d’estalvi. Més clar l’aigua.
El que està establert a la Constitució i a l’Estatut ho ha de respectar i complir tothom, i especialment el govern de l’Estat i el governador del Banc d’Espanya, els hi agradi o no. Per tant, menys amenaces (fins i tot personals als membres dels òrgans de govern de les caixes) i més respecte a les competències de Catalunya.
I al govern de Catalunya li pertoca defensar les nostres competències i atribucions, de manera especial en l’àmbit de les caixes d’estalvi. Tinc la sensació que, una altra vegada, el govern tripartit ha preferit callar i mirar cap a un altre costat. I ja van moltes vegades de fer el mateix. (Per cert, també m'ha sorprès la reacció del conseller Castells davant la decisió de la Caixa de Girona. Lluny de posar-se al seu costat per intentar tirar endavant, ha preferit criticar la decisió).
Si el govern espanyol i el Banc d’Espanya es van veure obligats a pactar amb Europa, també estan obligats a pactar i respectar les competències de Catalunya, i el govern de Catalunya ha d'exigir que les compleixin, encara que sigui a tot un governador del Banc d’Espanya.
El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient
Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.
Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.
Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%. Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.
En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.


