Any nou, nova etapa
Com passa sempre, al començar un nou any, un es fa molts bons propòsits de què és el que ha de fer o deixar de fer. La llista és llarga, la voluntat bona i l’experiència demostra que al cap de poc temps molts d’aquests bons propòsits són oblidats, arxivats en l’àmbit de la mala consciència, d’on surten de tant en tant, per recordar-te que hi són, que no els vas fer i que te n’has oblidat.
Doncs bé, d’entre aquests propòsits que vaig fer-me per aquest 2011, van ser el de continuar mantenint viu el bloc, que en els darrers temps, a causa de la convocatòria d’eleccions i la feina que això ens va comportar, vaig deixar oblidat.
Després, les setmanes següents han estat intenses i mogudes a nivell personal. He deixat la meva feina al partit per passar a desenvolupar una nova tasca com a Director General de Coordinació Interdepartamental al Departament de Presidència. Em fa il·lusió aquesta tasca i, perquè negar-ho, molt de respecte.
Tot i així, confio donar compliment al propòsit de començament d’any, pel que fa al bloc. Confio que no sigui un d’aquells propòsits que, de tant en tant, et repiquen la consciència.
I pel que fa a l’equip econòmic del nou govern, només puc dir que els nomenaments de l’Andreu Mas – Colell i de Francesc Xavier Mena són dues excel·lents notícies. Ben seguir que aviat en notarem la seva empenta i la seva empremta. Només cal desitjar-los tota la sort i l’eficiència del món.
El model d’immersió lingüística no s’ha de canviar
El discurs d’investidura de l’Artur Mas va deixar ben clar quines serien les prioritats del proper govern de Catalunya.
La principal, aixecar Catalunya per sortir de la crisi econòmica i reduir l’atur fins equiparar-nos a la taxa mitjana de la Unió Europea, el que significa reduir l’atur a la meitat.
La segona prioritat és l’educació, i més concretament reduir l’elevada taxa de fracàs escolar que tenim a Catalunya.
Les dues “e”, economia i educació, són doncs les principals prioritats del govern de Catalunya president per Artur Mas.
Dos dies després d’aquest discurs, el Tribunal Suprem intenta tirar un torpede contra la línia de flotació de la segona “e”, la de l’educació, amb una sentència que pretén qüestionar el model educatiu de Catalunya basat en la immersió lingüística. Una vegada més per la via dels tribunals, les minories a Catalunya volen escapçar el que ha decidit la voluntat majoritària del poble de Catalunya.
Cal dir-ho de manera ben clara, el sistema d’immersió lingüística ha estat un model d’èxit i ha estat garantia de cohesió social a Catalunya. En paraules del president Pujol, és garantia de progrés i d’ascensor social.
El model lingüístic actual, vigent des de l’any 1983, permet als nois i noies catalans ser competents en la llengua pròpia de Catalunya sigui quin sigui l’idioma familiar, i a més, assegura la competència en la llengua castellana.
A més i en qualsevol cas, l’ensenyament en llengua castellana es pot demanar de manera individual a les escoles catalanes. Sempre ha estat així.
Algú s’ha plantejat que suposaria el trencament del model lingüístic? Un trencament del model lingüístic actual a l’escola catalana provocaria:
- Segregació social i lingüística: greu perill de fractura social al segregar els alumnes catalans en funció de criteris lingüístics.
- Incompetència lingüística en llengua catalana.
El model d’escola catalana –únic i no segregat en dues comunitats- ha estat avalat per High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que posa Catalunya i el seu model educatiu com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a la resta de territoris europeus amb llengües que han patit situacions semblants a la nostra.
La nota de selectivitat de castellà dels alumnes de Catalunya és la mateixa que treuen els alumnes de l’Estat. Llavors on veuen el problema?
Cal tenir present, a més, que a bona part de l’Estat espanyol i d’Europa es fa immersió lingüística per als alumnes que tenen altres llengües maternes diferent de la pròpia de la comunitat o del país.
En darrer terme, si tan respectuosos volen ser amb la jurisprudència constitucional, els hi recordo que el Tribunal Constitucional, a més d’avalar la immersió lingüística a la Sentència 337/1994, es torna a avalar la immersió lingüística a la Sentència de l’Estatut (STC 31/2010). El Tribunal ho diu amb aquestes paraules:
“(…) Es doctrina de este Tribunal que ‹‹no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta consecuencia se deriva del art. 3 CE y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía›› (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9). En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza (…)”.
“(…) también desde la perspectiva del art. 27 CE ha de llegarse a la conclusión de que ni del contenido del derecho constitucional a la educación reconocido en dicho precepto ni tampoco, en particular, de sus apartados 2, 5 y 7, se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados. El derecho de todos a la educación, no cabe olvidarlo, se ejerce en el marco de un sistema educativo en el que los poderes públicos –esto es, el Estado a través de la legislación básica y las Comunidades Autónomas en el marco de sus competencias en esta materia- determinan los currículos de los distintos niveles, etapas, ciclos y grados de enseñanza, las enseñanzas mínimas y las concretas áreas o materias objeto de aprendizaje, organizando asimismo su desarrollo en los distintos Centros docentes; por lo que la educación constituye, en términos generales, una actividad reglada….”.
Diu també la jurisprudencia constitucional: "... el equilibrio inexcusable entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio".
Per tant, tal i com va manifestar un jurista destacat, el professor Joan Vintró, la sentència té "pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüístic de l'Estatut que no és sinó l’establert des de fa anys a Catalunya. Plena confirmació així mateix del català utilitzat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".
Per tant, en relació a aquesta sentència, el que cal fer és continuar amb l’aplicació del model d’escola catalana que s’ha vingut aplicant des de l’any 1980. Res no ha de canviar. El model dels darrers 27 anys és el model adequat per al nostre país.
Les desordenades mesures econòmiques del govern Zapatero
La manera de prendre decisions en matèria de política econòmica del govern Zapatero és, com a mínim, peculiar. Mentre al Parlament espanyola s’estan discutint lleis com la de pressupostos i la de l’economia sostenible, el president ha anunciat un nou paquet de mesures enmig d’una sessió de control al govern, posteriorment completat als passadissos del Congrés. És a dir, res del que es tramita en aquestes moments a les Corts és vàlid per encabir-hi les mesures i ha calgut fer, de nou, un Reial Decret Llei, i ja van 7 o 8 aquest any.
Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.
Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.
Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.
També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.
Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.
Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.
Després del 28N: la prioritat, sortir de la crisi
La victòria d’Artur Mas i de Convergència i Unió en les eleccions del passat 28 de novembre ha estat clara i rotunda.
La ciutadania de Catalunya ha demostrat tenir ganes de canvi respecte la situació actual. Cal doncs no decebre aquestes esperances i govern el país amb l’objectiu d’aixecar Catalunya i tornar a crear ocupació.
Aquesta ha de ser la principalíssima prioritat del nou govern: sortir de la crisi i crear ocupació.
Aquesta, sens dubte, serà la principal dedicació del nou President de la Generalitat. De feina n’hi ha, i molta.
La formació per a l’ocupació un repte inajornable
La duresa de la crisi que estan patint l’economia catalana i l’espanyola no és fruit només de la crisi financera internacional. Hi ha causes internes que encara cuegen: l’excés d’endeutament o el sobrepes de la construcció en són clars exemples.
La solució diuen que passa per canviar el model productiu, i és cert, però aquest canvi de model no es fa només per una simple decisió política. No es pot agafar als centenars de milers d’aturats del sector de la construcció, donar-los-hi una bata blanca i fer-los treballar en un centre tecnològic. Això no funciona d’aquesta manera.
Per passar d’una economia centrada en una mà d’obra poc qualificada a un model productiu basat en el coneixement, la capacitat tecnològica i l’elevat valor afegit, fa falta l’existència d’un factor clau: la formació.
Això és molt important per al futur de Catalunya. A grans trets, a Catalunya el pes relatiu de la població amb estudis primaris o sense cap formació és superior al 50%, quan en d’altres països europeus aquesta proporció és fins a 20 punts inferior.
Aquest diferencial, lògicament condiciona les nostres opcions per a impulsar produccions d’alt valor afegit. Però si el fracàs escolar continua trobant-se per sobre del 30%, el doble de la mitjana europea, es fa difícil que aquest diferencial es redueixi a mig termini: I aquesta és una situació que no ens podem permetre.
Hem de formar millor la societat. L’educació avui és l’ocupació de demà. A millor formació més possibilitats de tenir feina i de tenir una bona feina.
Això però no és cosa de dies, ni de mesos, és una feina d’anys. Per tant, cal posar-s’hi de pressa.
I per aquells treballadors aturats, cal que se’ls hi ofereixin possibilitats de reciclatge. Un reciclatge útil per aquelles possibilitats que hi haurà de trobar feina, que serà bàsicament en el sector dels serveis.
Superar la crisi? Calen mesures però també actituds
En una conferència al Cercle Financer, l’Artur Mas va dir que no podríem dir que hem sortit de la crisi mentre Catalunya presenti una taxa d’atur que dupliqui l’europea. També va dir que la prioritat del govern de la Generalitat hauria de ser treballar per a què en els propers quatre anys (que és el que dura una legislatura) es pugui donar compliment a aquest objectiu. Res més, però res menys.
És a dir, evidentment que no està garantit que en quatre anys es pugui aconseguir reduir l’atur de l’actual 18% fins a un 8-9%; evidentment que és un objectiu ambiciós i difícil. Però és un objectiu. I com a tal totes les polítiques econòmiques seran coherents amb aquest objectiu.
Al plantejar aquesta proposta, l’Artur Mas, com ha dit alguna altra vegada, “té els peus a terra, sí, però la vista ben amunt” . En altres paraules, ambició des del realisme.
Lògicament no han tardat a sortir les crítiques dient que és impossible, que no es pot fer, que no diu com s’aconseguirà,...
A tots els que fan aquestes crítiques els hi recomanaria que contrastessin aquesta actitud amb la del President Montilla, el mateix dilluns a l’entrevista amb en Xavier Bosch, quan va afirmar que li hauria agradat arribar a la convocatòria d’eleccions amb uns indicadors més clars de sortida de la crisi. És a dir, un desig i res més.
Davant de les seves actituds, quina és la més vàlida: una que s’imposa uns objectius ambiciosos i pensa treballar per aconseguir-los, s’hi arribi o no, o una altra que espera, de manera més o menys passiva, a que canviïn les circumstàncies?
Prefereixo la primera actitud, francament, un govern que actuï. En aquestes eleccions, què s’espera dels polítics? Una subhasta de promeses? No, sincerament crec en que no.
La ciutadania ja sap la situació que ens trobem. Ho coneix prou bé. El que cal és un govern fort i amb lideratge capaç de tirar endavant un projecte de recuperació econòmica per al nostre país. I en aquest sentit, l’actitud de Mas sembla més adient que l’actitud de Montilla.
A més, el tripartit pensa que en matèria d’ocupació ha complert satisfactòriament els objectius del seu Pla de Govern, quan entre 2006 i 2010 la taxa d’atur pràcticament s’ha duplicat. Això se’n diu estar al corrent del que passa al país!!!!
I per acabar-ho d’arreglar, l’actual Ministre Corbacho, el número tres de la candidatura del PSC, no deu estar massa content amb les declaracions del president del Govern, Rodríguez Zapatero, quan va dir que el nou Ministre de Treball haurà de modificar en profunditat l’actual funcionament del Ministeri de Treball pensant sobretot en les persones aturades.
Fa falta afegir res més?
Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap
En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què es defineixin relació al marc nacional.
Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.
Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.
En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.
Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.
Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.
També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.
I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.
En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?
Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.
Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.
Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.
Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.
Després de les vacances
Després de més d’un mes de silenci, per les vacances i per l’acumulació de feina que indefugiblement arriba després de les vacances, tornem a reprendre aquesta Lletra de Canvi.
Al llarg de l’estiu han anat apareixent notícies en l’àmbit econòmic que mereixen un comentari, encara que sigui breu.
1.-El decret català de les caixes d’estalvi. No és res més sinó l’adequació de la llei catalana al Reial Decret-Llei que va fer el Govern de l’Estat, amb el suport del Banc d’Espanya, entre d’altres. Un Decret-Llei que afectava negativament les competències de Catalunya. La Generalitat ha actuat a remolc de l’Estat i del Banc d’Espanya. Amb aquesta norma no es recuperen les competències perdudes i és la certificació que el model de caixes tal i com l’enteníem s’ha acabat. No sé com acabarà reconfigurant-se el mapa de les caixes catalanes a mig termini, però res no tornarà a ser igual. De nosaltres dependrà el continuar mantenint a Catalunya aquest teixit financer important.
2.-El cotxe elèctric xinès. Es tracta d’una base sòlida o s’ha intentat vendre fum? Si és una negociació amb bases sòlides el que cal fer és donar al govern català tot el suport i començar a parlar amb la indústria de l’automòbil i de components que hi ha a Catalunya per a obtenir-ne com a país els màxims rendiments en forma de feina, coneixement, inversió i producció.
Si com s’ha dit en lloc d’una promesa certa d’inversió és un contacte per a veure si d’entre 7 o 8 emplaçaments possibles acaba venint a Catalunya, també cal donar-hi tot el suport. Finalment, si tot és un muntatge fruit d’una operació precipitada, potser ens l’haguéssim pogut estalviar. No estem per fer més el ridícul.
3.-L’entrada en campanya del Ministre de Treball criticant CiU a tort i a dret i acusant-la de voler trencar Espanya. Potser valdria la pena que es dediqués a anar per les oficies d’ocupació a intentar reduir aquest 18% d’atur o a donar possibilitats de reciclatge al 50% d’aturats catalans de difícil reinserció, en lloc d’anar atiant la por al trencament de l’Estat.
4.-El concert econòmic és impossible i no es pot aconseguir sense una reforma constitucional. Clar que el concert és difícil, ningú no ho nega, però que sigui difícil no significa que no es pugui fer amb l’actual entramat constitucional de l’Estat. Si tenen règims fiscals singulars a Navarra, País Basc i les Canàries sense que a la Constitució es mencioni res de tot això, no ho pot tenir Catalunya? Serà qüestió que ens ho guanyem.
L’endemà del 10 de juliol
Moltes coses s’han escrit després de la massiva manifestació de dissabte. Val a dir que la majoria d’elles estan escrites des de l’emoció, l’emoció de les persones que hi van participar conscients de ser presents en un acte històric.
La manifestació de dissabte va ser un acte massiu i radical d’afirmació ciutadana. Els partits polítics dissabte van quedar en un segon terme. Va ser la ciutadania la que va tenir tot el protagonisme.
Allà hi érem molts, per deixar constància que, malgrat el que digui el Tribunal Constitucional, malgrat el que pensin a Espanya, Catalunya és una nació i que com a tal, volem decidir plenament.
Va ser un acte d’afirmació en el país, de dignitat i de fe en el futur de Catalunya. Cal doncs ara que des de la política es prengui bona nota de la reacció ciutadana de dissabte i s’actuï en conseqüència.
S’ha dit per part de persones tant qualificades com en Miquel Roca que l’Estatut no cap en l’actual interpretació de la Constitució, que aquesta Sentència és tirar enrera i que el projecte del 78 està esgotat. Comparteixo les seves apreciacions.
Hem acabat una etapa, que ha donat els seus fruits i ara toca començar-ne una altra, no sabem on ens portarà però l’important és que estem decidits a començar-la. Aquí ens hi hem de trobar la gran majoria de ciutadans i així ens en sortirem.
Certament seria desitjable la unitat d’acció i cal treballar en aquest sentit. Però sense xecs en blanc i amb terminis fixats. Entre unitat i acció prefereixo l’acció, perquè no podem estar discutint molt temps sobre la unitat i el que és urgent avui per al nostre país és actuar.
Ara bé la primera cosa que cal fer, la més urgent i prioritària, és treballar eficaçment per superar la crisi econòmica, cosa que l’actual govern tripartit s’ha mostrat incapaç.
Per això és urgent que la ciutadania parli i de les eleccions en surti un nou govern fort i sense les hipoteques d’aquest tripartit.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)