Demà a la manifestació, demà passat a continuar treballant per decidir el nostre futur
Quan afirmem amb orgull que Catalunya és una nació amb més de 1.000 anys d’història, estem retent un homenatge implícit a aquells milions de persones que al llarg d’aquests 1.000 anys han defensat la catalanitat i el nostre país. I ho han fet de moltes maneres, però la gran majoria ho ha fet de manera completament anònima, però alhora, ferma i plena de dignitat.
Només d’aquesta manera, és a dir amb la lluita i sacrifici dels nostres avantpassats, avui nosaltres ens podem sentir orgullosos de ser catalans i de pertànyer a aquesta nació, malgrat haver-ne passat de tots colors.
Vist des d’aquesta perspectiva, després de la Sentència del Tribunal Constitucional toca altra vegada no defallir. Ara no és el moment de rendir-nos, però tampoc és el moment de fer accions de cara a la galeria només. Ara és el moment de demostrar fermesa i autoafirmació del que som: una nació i del que volem en el futur: decidir el futur de la nostra nació.
I en la situació en què ens trobem hi ha motius d’esperança: Una senyora catalana d’uns 55 anys nascuda fora de Catalunya que fa servir habitualment el castellà per parlar, l’endemà de conèixer la Sentència em va dir: “Estic molt indignada pel que han fet. A partir d’ara parlaré en català. No ho feia per vergonya però ara la indignació pot més que la vergonya. A partir d’ara, parlaré amb tothom en català”.
Sens dubte, una acte anònim, però és una llavor important per a la continuïtat futura del nostre país. Tots n’hem de prendre exemple.
Demà és necessari que tots anem a la manifestació a expressar el nostre rebuig a uns fets que han menystingut la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya. Demà toca sortir al carrer, fer-nos sentir i com han dit els expresidents en el seu missatge: respectar-nos i fer-nos respectar.
Demà passat toca continuar defensant el país i les seves competències que estan amenaçades, l’aprovació d’un Reial Decret-Llei de reforma de les caixes d’estalvi que, sota l’argument de capitalitzar aquestes entitats (que és cert) ho aprofita per trinxar les competències de Catalunya en aquesta matèria n’és un exemple ben proper.
Demà passat continuarà tocar treballar per garantir el futur de la nostra nació. Però demà tots a la manifestació!
Jo hi aniré. A l’Onze de setembre de 1977 també hi era, els meus pares m’hi van portar i ara ho recordo amb orgull. Per això, a aquesta manifestació també m’emportaré a les meves filles.
Cal una reforma laboral? Sí
Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.
Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.
El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.
Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.
A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.
I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.
Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.
I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.
Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.
Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?
Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.
Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.
Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.
Crisi econòmica, divorcis i tripartit
Una de les conseqüències inesperades de la crisi econòmica ha estat la reducció del nombre de separacions i divorcis: un 7% a Catalunya, però també a l’Estat, als Estats Units i a tot arreu. No és que de cop i volta s’hagin acabat totes les desavinences, no. És que les conseqüències de la crisi: augment de l’atur i grans dificultats per vendre l’habitatge, les dificultats per accedir a un major crèdit per fer front un de sol tota la hipoteca i la pèrdua de poder adquisitiu que provoca tota ruptura, fan que les parelles s’ho repensin abans d’arribar al divorci. Així continuen compartint la casa a costa de destrossar la seva convivència, us en recordeu de “La Guerra dels Rose”? En aquestes circumstàncies, d’acord l’opinió més defensada pels experts, els més perjudicats, si n’hi ha, són els fills de la parella.
Aquesta és la imatge que em va venir al cap després de llegir que en una recent reunió del govern de la Generalitat s’havia proposat un pacte per tal de continuar mantenint el tripartit fins al final de la legislatura, malgrat totes les crisis per les que passa i que ha arribat a les seves penúltimes expressions quan un soci de l’actual govern diu que en el proper govern no hi pot ser un dels que avui és el seu soci. I ho diu després d’haver fet dos tripartits amb ells, o quan un conseller del govern diu que el tripartit és “un artefacte inestable”. Tots uns exemples de convivència.
Així doncs, el tripartit és com una parella que no se suporta, que està en crisi permanent, però que no es divorcia perquè cadascú pel seu compte, s’ho passaria molt malament. I en aquest cas qui són els perjudicats? Doncs, si se’m permet una llicència, en lloc dels fills, la ciutadania de Catalunya.
La lleialtat institucional o el món al revés
En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.
La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.
Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:
- De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
- El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
- En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
- També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?
Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.
Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada perdem un llençol.
Un nou exemple més de l’actitud irresponsable del tripartit: El Pla d’Equipaments Culturals
El Consell Executiu del 16 de març de 2010 va aprovar el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya 2010-2020. D’acord amb les informacions del propi Govern, el pla pretén completar la xarxa d’equipaments culturals bàsics per garantir l’accés de la ciutadania a la cultura.
A continuació estableix que Catalunya necessita 395 equipaments culturals més per disminuir la ràtio de població per equipament i les distàncies per accedir als serveis culturals bàsics. Aquest pla suposarà, d’acord amb una primera estimació del govern, un cost de 1.217 milions d’euros que seran cofinançats entre els municipis i la Generalitat. Fins aquí la notícia. A continuació els comentaris:
1r. Al final costarà el que han previst d’inici?
Em fa por que la primera estimació del cost econòmic d’aquest pla sigui de 1.217 milions d’euros, perquè amb el tripartit les obres sempre acaben costant molts més del que s’havia previst inicialment.
L’exemple de la Línia 9 del Metro és prou significativa. Dels 2.464 milions d’euros previstos inicialment fins als actuals 6.500 milions i creixent. N’hi ha més: el projecte de desdoblament de l’eix transversal que pràcticament no s’ha començat, dos anys després d’haver-se adjudicat el desdoblament i ja s’ha encarit en 70 milions d’euros sobre les previsions inicials o la construcció del nou dic del moll Prat del Port de Barcelona que té un sobrecost també proper els 100 milions d’euros.
2n. Aquest Pla vol ser una realitat o és un anunci més?
Ja estem massa acostumats a anuncis del tripartit. Just 2 mesos abans de les eleccions de novembre de 2006 el departament de Salut va publicar un anunci a tots els diaris en forma de suplement de més de 10 pàgines denominat “1.000 dies invertint en salut” on es feia un llistat de totes les inversions que s’estaven fent i que es farien en els proper anys. El balanç és ben galdós, passats gairebé 4 anys des de l’anunci, més de la meitat de CAP’s encara estan per començar i quasi les tres quartes parts dels hospitals d’obra nova encara o són un projecte o estan en obres.
Amb el Pla d’equipaments culturals pot passar el mateix. Per al 2010 només hi ha recursos per elaborar plans municipals o fer projectes. Res més. Acabaran sent una realitat els 395 nous equipaments o es quedaran en un anunci més?
3r. Un Pla fruit del sectarisme del tripartit contra tot allò que no és públic.
El Pla aprovat pel Govern només s’adreça a equipaments públics, així si un municipi té un teatre privat i no en té de públic el Pla considera aquest municipi deficitari en aquesta infraestructura.
Així sense més. Només perquè la infraestructura és privada. I què passa si malgrat ser privada, sempre ha col·laborat amb el municipi on s’ubica i ningú del municipi amb inquietuds culturals ha vist rebutjades per part de l’equipament les seves iniciatives? És només la titularitat d’una infraestructura la que determina si un municipi és deficitari o no en equipaments culturals? I si l’ajuntament i l’equipament cultural privat, que pot ser d’una entitat sense afany de lucre o d’una associació o de l’església, sempre han col·laborat? Ara el municipi només podrà rebre diners si construeix un equipament públic?
Aquest és un prejudici ideològic del tripartit molt arrelat. Desconfien de tot allò que no poden controlar. Els hi fa por la col·laboració. Volen el control directe a costa, si cal, de destruir el que fa anys i anys que hi era i prestava un servei públic.
Aquesta actitud no és nova. Passa en altres àmbits. Així, prefereixen mantenir 1.600 places residencials buides pel fet de ser privades, quan s’està demostrant clarament la incompetència del Departament per poder fer les places residencials públiques que es necessiten. Un altre exemple: la crítica constant a l’escola concertada, quan sense elles hi hauria un gran dèficit de places escolars o l’incompliment de la creació de places públiques d’escola bressol i la negativa de col·laborar amb les ja creades pel sector privat.
Una darrera pregunta al Govern: com gosen prescindir dels equipaments culturals que hi són, en un moment de dificultats per les finances públiques, les dels ajuntaments i les de la Generalitat? No seria més raonable si l’equipament ja hi és, buscar fórmules de col·laboració que no construir-ne un altre de nou? És aquesta la manera més eficient de gastar els diners públics?
I tot s’acaba amb una nova foto?
Avui s’ha celebrat la reunió entre el Consell d’Institucions de l’Acord Estratègic (Foment, Pimec, FEPIME, UGT i CC.OO), el Govern de Catalunya i els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya.
Aquesta reunió, alguns n’hi diuen cimera, és l’únic resultat concret tangible del debat monogràfic sobre la crisi econòmica que fa fer-se el passat 24 de febrer al Parlament. Una foto més ... i ja està, a una altra cosa.
Però, ha estat útil aquesta reunió? A més de la corresponent foto, una més, sembla que el govern ha consensuat amb els agents un document de mesures. Aquest document però, és molt generalista, no té novetats i no deixa de ser res més que un recull d’actuacions que ja figuren en els altres acords signats entre el govern i els agents socials al llarg dels darrers anys (i que ja s’ha vist quina incidència han tingut).
L’única cosa novedosa és un nou eix d’actuació que se centra en efectuar una sèrie de mesures a adoptar per part del Govern de l’Estat, en el que vol ser la resposta del tripartit al front català a Madrid per treure de la crisi a Catalunya que va plantejar CiU.
Una vegada vist el text proposat pel Govern, el document em sembla fluix i una oportunitat perduda.
La principal mancança, al meu entendre, és que no es fa cap referència a la moderació fiscal i de manera concreta destaca l’absència de qualsevol menció a no augmentar l’IVA el proper mes de juliol.
Aquesta absència no deixa de ser sorprenent quan a nivell individualitzat pràcticament tots els participants a la reunió d’aquest matí s’han oposat a l’augment de l’IVA proposat pel govern socialista.
En efecte, a més de Convergència i Unió, s’hi han manifestat en contra les organitzacions empresarials i els sindicats, s’hi han manifestat en contra dos dels partits que donen suport al tripartit i la resta de partits de l’oposició a Catalunya i, fins i tot, el propi conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, que m'imagino que és un membre influent del Govern de Catalunya, no considera oportú l’augment de l’IVA.
Llavors si tothom s’oposa a aquest augment per què aquesta petició no figura a les conclusions elaborades pel govern de la Generalitat com a mesura a reclamar al Govern central?
De qui és responsabilitat aquesta omissió?
Al meu entendre, la responsabilitat de l’omissió recau en aquella força política que no podria complir amb aquest acord si s’hagués aprovat: el PSC. O és que algú es pensa que el PSC votaria en contra l’augment de l’IVA plantejat pel govern socialista de l’Estat? No, no pot fer-ho, per això no podia figurar en el document del govern.
Així arribem al cap del carrer. Amb el PSC i la seva supeditació al socialisme espanyol no hi ha front català possible i aquesta mesura, què tothom coincideix que és necessària, no hi podrà figurar mai. Llavors, calia la reunió?
Un altre exemple. El document s’ha estat treballant per part del govern i dels agents al llarg dels darrers dies i lògicament hi ha hagut varis esborranys.
Llegir els diferents esborranys és veure clarament com es van descafeïnant els acords. Així en els primers hi figurava la creació efectiva del Consorci de Catalunya i en el document final no s’hi fa cap menció. I pel que fa a les mesures a adoptar de reforma del mercat de treball s‘ha passat d’un llistat detallat d’actuacions a una declaració genèrica. Cada vegada més declaratiu i amb menys compromisos.
Calia tant parafernàlia per aquests resultats?
El creixement del PIB català el 2009: un motiu més de preocupació
A finals de la setmana passada es va fer públic l’estudi que FUNCAS, la fundació vinculada a les caixes d’estalvi de l’Estat, va fer sobre l’evolució del creixement econòmic de les diferents comunitats autònomes de l’Estat. Aquesta és una dada que fa anys que venen oferint i gaudeix del reconeixement del món econòmic.
Per a l’any 2009, els resultats de Catalunya no són bons. La variació real del PIB a l’any 2009 per a Catalunya va ser del -4,69%, la segona caiguda més intensa de totes les CCAA només darrera la d’Aragó amb un -4,87% i molt per sobre de la caiguda mitjana de l’Estat que se situa en el -3,83%.
Val a dir que a la resta de les comunitats autònomes més desenvolupades com el País Basc o Madrid, la caiguda del PIB va ser molt menor, del -3,3%.
L’evolució del PIB és un indicador que per ell mateix explica la intensitat de la crisis econòmica que està patint Catalunya. Ara bé a l’estudi hi ha d’altres dades i indicadors que ens haurien de fer reflexionar.
De manera concreta FUNCAS fa públic el rànquing de les comunitats autònomes en els anys 2000 i 2009 pel que fa a Producte Interior Brut per habitant.
D’acord amb aquestes dades a l’any 2000 Catalunya tenia un PIB per habitant superior en un 22,6% a la mitjana de l’Estat, mentre que a l’any 2009 el PIB per càpita català és un 17,1% superior. És a dir en aquest període Catalunya, en termes per càpita, ha perdut 5,5 punts.
Algú podrà dir: no cal patir, aquesta és una evolució lògica. Totes les comunitats tendeixen a convergir; així les més desenvolupades creixen menys mentre que les més endarrerides creixen de manera més intensa. Cert. Aquesta és l’evolució lògica en àrees econòmicament integrades.
Però què passa si enlloc de mirar l’evolució de Catalunya, observem l’evolució del País Basc o de Madrid?
A Madrid el PIB per càpita ha passat de ser un 36,8% superior a la mitjana estatal l’any 2000 a ser el 37,7% superior el 2009.
Al País Basc s’ha passat d’un PIB per càpita superior en un 27,78% a la mitjana estatal al 37% superior a l’any 2009. I a Navarra el percentatge s’ha mantingut estable en el temps. Així doncs l’únic comportament discrepant que trobem en l’estudi de FUNCAS no és el de Madrid o el País Basc, sinó el de Catalunya. Tot un símptoma.
I això és el preocupant perquè demostra que en els darrers anys qui no ha fet bé els deures ha estat Catalunya i no les altres comunitats.
Ara toca augmentar l’IVA?
Un dels factors diferencials de la crisi econòmica que pateixen Catalunya i l’Estat respecte la resta d’economies europees, és la important caiguda del consum privat de famílies i empreses. Així mentre que a la zona euro aquesta variable cau un 1% a Espanya i a Catalunya ha caigut a l’entorn del 4,5%.
En canvi, la resta de variables, més o menys, tenen un comportament similar.
Les raons per les que això passa semblen clares: la major incidència de l’atur (una taxa del 17-18% front una del 10%) i un elevat endeutament de les famílies a causa de les hipoteques i del crèdit al consum, explicarien el fet que les famílies hagin reduït el consum.
És en aquest context d’atonia del consum que cal augmentar l’IVA perquè encara es redueixi més el consum? Cal recordar que només a l’any 2010, l’augment de l’IVA a partir de l’1 de juliol suposarà una sortida de 380 milions d’euros de la butxaca dels catalans.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)