Jordi Baiget
30jul/101

De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi

Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?

I ara què?

Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?

Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.

Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.

I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:

-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.

-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).

-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.

-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.

Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:

Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.

Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.

Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.

Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.

21jul/100

El conseller Castells té la pell molt fina

L’altre dia en el Ple del Parlament el conseller Castells va tenir una picabaralla amb el diputat de CiU, Francesc Homs, en una interpel·lació que Convergència i Unió va presentar sobre el finançament de la Generalitat, els seus resultats i la situació de la caixa de la Generalitat.

El conseller visiblement nerviós va acusar a CiU de “deixar anar la insídia” i demanava “serietat, responsabilitat, lleialtat i no fer trampes”. En el debat posterior, la rèplica del conseller va anar-se escalfant fins arribar a fer unes manifestacions ofensives, que després va haver de retirar.

L’origen del malestar del conseller va ser l’acusació de CiU de tenir un govern endeutat i de patir dificultats en les finances que retarden el pagament a proveïdors.

Pel que fa a la primera acusació. El seguiment que fa CiU de les finances públiques és a través de les dades que publica el propi departament i amb la mateixa metodologia que utilitza el Ministeri d’Economia i Hisenda de l’Estat. Cada mes publica el dèficit de caixa no financer de l’Estat i el compara amb el mateix període de l’any anterior. I l’abast de l’Estat és l’Administració General de l’Estat sense tenir en compte les entitats gestores de la Seguretat Social i les empreses públiques.

Doncs aquesta és la metodologia que fa servir Convergència i Unió. I d’aquesta manera s’observa com, entre gener i maig, el dèficit de caixa de la Generalitat ha crescut un 18% respecte el mateix període de l’any passat. Pot agradar més o menys però aquesta és la dada.

Pel que fa a la segona afirmació que feia el diputat Francesc Homs sobre les dificultats de tresoreria, que el conseller va negar de manera airada, el diputat convergent es va limitar a llegir un correu d’una direcció general de la Generalitat respecte de la Generalitat on es deia “La directora general ens ha informat que la situació de tresoreria de la Generalitat és complicada i que per aquests mesos de juliol i agost no es podran atendre pagaments de cap tipus, excepte les nòmines del personal; per tant, no hi haurà liquidació d’incentius ni pagaments a proveïdors. Aquestes són les indicacions, i, de fet, des d’Economia només ens faran arribar els recursos necessaris per pagar el personal i res més. La situació és complicada; per tant, feu-ho saber a qui considereu que pot estar esperant cobrar de manera immediata”.

El conseller va replicar que no hi havia cap problema i que la Generalitat pagava en un termini molt curt de temps.

No sé com deuen computar el temps, però la veritat és que cada dia es reben més informacions dient que la Generalitat retarda els pagaments. Un altre exemple.

Hi ha centres que han de rebre una subvenció per fer accions formatives. Per poder-la cobrar, la Generalitat obliga a iniciar i completar més de la meitat de les accions, el que comporta haver d’avançar aquests recursos. Fins aquí res a dir.

El problema ve quan, una vegada complerts els requisits s’adrecen al corresponent departament a cobrar i la resposta és que com que hi ha moltes dificultats de tresoreria no es pot pagar i com a molt d’hora, no cobraran fins d’aquí 2 a 3 mesos.

Ja tens que les empreses han d’anar als bancs a buscar finançament i com que ara no hi ha “cap dificultat”... Però el més greu de tot, és que quan compareixen al Parlament els consellers implicats afirmen que no hi ha problemes i que tothom ha cobrat.

I qui era el que demanava serietat, responsabilitat i no fer trampes? Una altra vegada, el món al revés.

15jul/102

El tennis i l’Estatut

Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.

Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.

Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.

A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.

Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar  ni per un moment en el cop que havia  rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.

En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.

Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.

7jul/100

El naixement en silenci i sense fer soroll d’una Llei molt important: la de la lluita contra la morositat

Ahir els grans titulars dels diaris i televisions se’ls enduia la compareixença dels senyors Millet i Montull davant la Comissió d’Investigació del Parlament. El poc espai que quedava, es destinava a parlar de les discrepàncies originades a l’entorn de la capçalera de la manifestació del dia 10 de juliol, i després a parlar del Mundial de Futbol. No hi havia espai per a res més.

Per això ahir va passar totalment inadvertida la publicació d’un text important. Pràcticament cap diari no se’n va fer ressò, no va aparèixer en cap titular dels informatius de la televisió, però aquest text tindrà en els propers anys una influència decisiva en el funcionament diari de l’activitat econòmica.

Ahir el “Boletín Oficial del Estado” (BOE) va publicar la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de la modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Sota aquest nom tant llarg s’hi amaga la nova regulació dels terminis de pagament entre empreses i entre les administracions públiques i el seus proveïdors que ha d’equiparar els nostres terminis de pagament als terminis de pagament mitjans europeus.

Així a partir de l’any 2013, el sector públic haurà de pagar en un termini màxim de 30 dies, mentre que entre empreses aquest termini se situarà en els 60 dies.

A més, s’estableixen un seguit de clàusules favorables i garanties efectives per a les petites i mitjanes empreses per tal d’evitar possibles pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors que pugin comportar, a la pràctica, augments injustificats dels terminis de pagament.

Lògicament, l’aplicació d’aquesta llei es farà de manera progressiva a través d’un ampli període transitori que no s’acaba fins a finals de l’any 2013 per tal de fer més assumible l’adaptació d’empreses i administracions a una legislació nova que comporta l’homologació de les condicions de pagament de les operacions comercials a l’Estat a les vigents a la majoria de països de la Unió Europea.

També cal ser conscients dels esforços que l’aplicació d’aquesta mesura comportarà a les empreses i administracions. No s’han de menystenir. Tanmateix, l’aprovació d’aquesta regulació ha de contribuir a evitar un missatge de confiança de cara a la reactivació econòmica perquè el pagament a uns terminis raonables és una recomanació compartida pels agents econòmics i socials del nostre país i un hàbit europeu basat en les bones pràctiques.

Esperem que aquesta mesura serveixi per augmentar la liquiditat de les empreses. Cal recordar que no estem parlant de gastar més, sinó de pagar quan toca i aquesta mesura no depèn de la voluntat del sistema financer sinó que entre tots complim els terminis que s’han determinat en aquesta llei. Com passa a tota Europa.

Una darrera reflexió. Si aquesta llei que ahir publicava el BOE ha esdevingut una realitat ha estat per la tossuderia de Convergència i Unió. Ningú més ho defensava. Al llarg de la tramitació molts han estat els que volien que ho deixéssim d’impulsar, que no els hi agradava. Però al final s’ha aconseguit, confiem que en benefici de tots.

I tornant al principi, encara que hagi passat desapercebuda, aquesta llei és el resultat d’una de les principals motivacions que impulsen l’activitat parlamentària de Convergència i Unió a Madrid, ajudar la nostra activitat productiva, amb titulars o sense. Aquest és l’ADN de CiU i ho continuarà sent.

23jun/100

Cal una reforma laboral? Sí

Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.

Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.

El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.

Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.

A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.

I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.

Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.

I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.

Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.

Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?

Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.

Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.

Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.

24mar/100

La reforma de la morositat: una bona notícia econòmica fruit de la constància de CiU

Ahir ens va arribar una bona notícia econòmica des del Congrés dels Diputats. La Comissió d’indústria va aprovar una iniciativa legislativa de Convergència i Unió adreçada a lluitar contra la morositat per la via de la modificació de la normativa que regula els terminis de pagament de les operacions comercials entre empreses i entre les empreses i l’administració.

Amb l’aprovació de la iniciativa de CiU, les administracions públiques hauran de pagar les factures dels seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies i les empreses ho hauran de fer en un termini màxim de 60 dies.

Certament que aquests terminis s’aplicaran de manera progressiva - no podria ser d’una altra manera - a través d’un ample període transitori que no s’acaba fins el 2013, per tal de fer més senzilla l’adaptació d’empreses i administracions, conscients que la situació actual no és la més favorable. Així fins al 31 de desembre de 2011 el termini màxim de pagament per a les empreses serà de 85 dies i el de les administracions públiques de 50 dies i després s’aniran reduint per fer possible la seva aplicació real.

A més, s’elimina la possibilitat que aquests terminis puguin ampliar-se per la via que les empreses pactin lliurement un termini superior amb els seus proveïdors, que ha estat la vàlvula d’escapada per a les empreses més grans per evitar el pagament a 60 dies com ja preveia la llei actual. O és que algú pot imaginar-se una petita empresa negant-se al suggeriment d’allargar el termini de pagament que li fa una empresa de molta més dimensió i de la qual en depèn bona part de la seva producció? (per cert, aquesta era la proposta que ahir continuaven defensant els socialistes i que van perdre en una ajustada votació).

Per a que sigui d’aplicació efectiva encara falta la seva tramitació al  Senat, però la correlació de forces existents fa pensar que, si no hi ha un daltabaix,  al final s’acabarà aprovant el text tal i com va sortir del Congrés dels Diputats, circumstància que al meu entendre farà que aquesta sigui una reforma estructural de molta importància per a l’activitat productiva del nostre país.

En primer lloc perquè ens homologarà amb la Unió Europea en allò que fa referència als terminis de pagament, on  la mitjana és inferior a 60 dies mentre que a l’Estat, de mitjana, el període mig de cobrament de les factures és de gairebé 100 dies (molt més en el cas de les administracions públiques)l. I si en aquests països aquesta legislació es compleix sense problemes, a Catalunya i a l’Estat també s’ha de poder complir, tenint en compte, a més, el llarg període transitori establert.

Certament pot semblar que aquesta reforma causarà un impacte important en la situació financera d’algunes empreses i administracions, no ho negaré pas, però aquestes raons també van ser presents abans d’aplicar l’IVA i al final es va aplicar sense problemes. Per tant cal demanar esforç i sacrifici per a tothom durant aquests anys en el convenciment que a llarg termini tots hi sortirem guanyant.

En segon lloc perquè aquesta mesura és encara més prioritària en un context de grans dificultats per obtenir finançament extern per part de les empreses i de manca de liquiditat generalitzada.

Quina via més important per injectar liquiditat directament a les empreses que pagar en el temps acordat i raonable? Segons diversos estudis a les petites i mitjanes empreses de tot l’Estat se’ls hi deuen, en forma de factures no pagades, més de 35.000 milions d’euros. Si aquests diners s’avancen a les empreses, aquesta serà la via més important i efectiva per injectar liquiditat al sistema de totes les que s’han adoptat els darrers anys. A més de pagar a l’hora, permetrà que les petites i mitjanes empreses catalanes, segons un estudi realitzat per PIMEC, s’estalviïn d’entre 1.100 a 1.300 milions d’euros en forma de menors costos financers, fet que ha de comportar una millora de la liquiditat i la productivitat de les empreses.

Aquesta és doncs una reforma estructural important per a l’activitat productiva. Com totes les reformes estructurals caldrà un esforç de tots, però aquest esforç acabarà valent la pena.

En darrer terme voldria destacar una vegada més la incoherència del Govern de la Generalitat presidit per José Montilla. El que ara s’ha aprovat a Madrid s’hagués pogut aprovar abans a Catalunya si el tripartit no hagués votat en contra una iniciativa de CiU al Parlament per fer que les administracions públiques catalanes paguessin a un màxim de 30 dies. En canvi hi van votar en contra. Ara ho hauran de complir per força, però diu molt poc de la sensibilitat del govern de la Generalitat en relació als problemes que més afecten l’activitat productiva del nostre país.

5mar/100

L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida

Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.

Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.

Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.

Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.

Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.

Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.

Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.

25feb/101

Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (1)

Sovint se’ns diu que una condició necessària per a la represa econòmica és la generació de confiança. I és cert. Si hi ha confiança hi ha expectatives i si hi ha expectatives es dinamitza el consum i la inversió.

També molt sovint se’ns diu que una part important de la confiança econòmica ha de provenir de la confiança que es genera des del món de la política i de les institucions. I també tenen raó.

En el debat monogràfic sobre la crisi econòmica que es va produir al llarg de tot el dia d’ahir es va parlar també de generar confiança per sortir de la crisi econòmica.

En el debat d’ahir es van poder contraposar dues visions alternatives: la del govern tripartit, a través de la intervenció del seu President, i la del president de CiU, Artur Mas, com a cap de la força majoritària de l’oposició.

Per part de l’Artur Mas vam poder veure una proposta tangible, en forma d’un pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals, un full de ruta que inclou una aposta per la moderació fiscal, concretada en la supressió de l’augment de l’IVA previst per al mes de juliol, la multiplicació  del sistema de crèdits i avals públics per fer arribar la liquiditat a empreses i famílies (per què per a fer arribar la liquiditat a bancs i caixes sempre hi ha recursos i en canvi per a l’activitat productiva en falten?), l’adopció d’una llei contra la morositat que permeti que les administracions paguin quan toca, un pla d’austeritat i d’aprimanent de l’administració i abordar de manera inexcusable les grans reformes estructurals, començant per les del mercat de treball.

Si podrà estar o no d’acord amb aquestes mesures, però el full de ruta hi és i la determinació de portar-lo a la pràctica també.

Per part del president de la Generalitat la seva mesura estrella ha estat el plantejar la convocatòria del Consell d’institucions de l’Acord Estratègic  i convidar a participar-hi en ell a les forces polítiques. És a dir, ni full de ruta, ni pla d’acció, ni res,.. .una foto més.

Per què ara aquesta proposta? Com és que ara sí que accepta la presència de Convergència i Unió  en els òrgans de seguiment de l’Acord Estratègic quan, malgrat que CiU ho venia plantejant des de l’any 2004, des de fa 6 anys i  sempre s’havia rebutjat aquesta proposta?

Què ha canviat ara? Després de veure els antecedents, aquesta proposta sembla feta més per intentar superar el tràngol d’aquest ple intentant mostrar un tarannà dialogant més que no pas una oferta sincera.

Cal tenir present que el Consell d’Institucions, segons la informació que consta en el web del departament d’Economia i Finances només s’ha reunit 3 vegades i la darrera el 23 de febrer de 2009, és a dir fa just un any, i només per ratificar el total encert i validesa del diagnòstic en què es basa l’Acord. I res més, malgrat la que ha caigut aquest any. Aquests són els antecedents de la proposta estrella del tripartit.

I el debat com va acabar? Doncs amb un Artur Mas dient que CiU acudiria a la reunió proposada pel tripartit i amb la negativa del tripartit per assumir el pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals que va presentar l’Artur Mas.  Clar com l’aigua.