Jordi Baiget
8set/100

Després de les vacances

Després de més d’un mes de silenci, per les vacances i per l’acumulació de feina que indefugiblement arriba després de les vacances, tornem a reprendre aquesta Lletra de Canvi.

Al llarg de l’estiu han anat apareixent notícies en l’àmbit econòmic que mereixen un comentari, encara que sigui breu.

1.-El decret català de les caixes d’estalvi. No és res més sinó l’adequació de la llei catalana al Reial Decret-Llei que va fer el Govern de l’Estat, amb el suport del Banc d’Espanya, entre d’altres. Un Decret-Llei que afectava negativament les competències de Catalunya. La Generalitat ha actuat a remolc de l’Estat i del Banc d’Espanya. Amb aquesta norma no es recuperen les competències perdudes i és la certificació que el model de caixes tal i com l’enteníem s’ha acabat. No sé com  acabarà reconfigurant-se el mapa de les caixes catalanes a mig termini, però res no tornarà a ser igual. De nosaltres dependrà el continuar mantenint a Catalunya aquest teixit financer important.

2.-El cotxe elèctric xinès. Es tracta d’una base sòlida o s’ha intentat vendre fum? Si és una negociació amb bases sòlides el que cal fer és donar al govern català tot el suport i començar a parlar amb la indústria de l’automòbil i de components que hi ha a Catalunya per a obtenir-ne com a país els màxims rendiments en forma de feina, coneixement, inversió i producció.

Si com s’ha dit en lloc d’una promesa certa d’inversió és un contacte per a veure si d’entre 7 o 8 emplaçaments possibles acaba venint a Catalunya, també cal donar-hi tot el suport. Finalment, si tot és un muntatge fruit d’una operació precipitada, potser ens l’haguéssim pogut estalviar. No estem per fer més el ridícul.

3.-L’entrada en campanya del Ministre de Treball criticant CiU a tort i a dret i acusant-la de voler trencar Espanya. Potser valdria la pena que es dediqués a anar per les oficies d’ocupació a intentar reduir aquest 18% d’atur o a donar possibilitats de reciclatge al 50% d’aturats catalans de difícil reinserció, en lloc d’anar atiant la por al trencament de l’Estat.

4.-El concert econòmic és impossible i no es pot aconseguir sense una reforma constitucional. Clar que el concert és difícil, ningú no ho nega, però que sigui difícil no significa que no es pugui fer amb l’actual entramat constitucional de l’Estat. Si tenen règims fiscals singulars a Navarra, País Basc i les Canàries sense que a la Constitució es mencioni res de tot això, no ho pot tenir Catalunya? Serà qüestió que ens ho guanyem.

2jul/100

Algunes preguntes i comentaris davant la Sentència contra l’Estatut

Davant de la Sentència contra l’Estatut dictada pels magistrats del Tribunal Constitucional i els comentaris posteriors que s’han suscitat, sobre tot en mitjans espanyols, us adjunto algunes preguntes i comentaris.

1.-Per què des dels partits espanyols s’ha posat tant d’èmfasi en l’acatament i compliment de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut quan són ells els que les incompleixen de manera reiterada quan els hi convé?

Quants anys fa que el Constitucional va fallar que la competència sobre la formació continuada era de les comunitats i encara no les hi ha transferit tots els fons?

Quants anys fa que es va sentenciar que la política de beques era competència de la Generalitat i encara no s’ha traspassat?

No es va dir per part del Tribunal Constitucional que en totes aquelles subvencions que fes l’Estat en matèries competència de les comunitats autònomes s’haurien de traspassar tots els recursos estatals a les comunitats, de manera incondicionada? Per què no es fa? Exemples: ajuts a l’emancipació, ajuts compra d’ordinadors a l’escola...

No va dir el Tribunal Constitucional que les polítiques socials són competència exclusiva de les comunitats? Llavors per què hi ha una llei de la dependència? O per què es va prohibir i finalment, s’ha limitat, la possibilitat que les CCAA complementin les pensions més baixes dels seus ciutadans?

No reconeix el Tribunal Constitucional competència exclusiva en matèria d’ordenació comercial? Llavors, per què l’Estat entra a regular fins i tot els horaris d’obertura dels comerços, saltant-se el que diu el propi Tribunal?

Per què es fa el FROB per reordenar les caixes d’estalvi i se salten la competència clara que té Catalunya en aquest camp?

Per què em sembla que quan allà parlen d’acatar només veuen una obligació cap a una direcció i no cap a l’altra?

2.-Sembla que als membres del Tribunal Constitucional només els hi preocupa “la indissolubilitat de la nació espanyola” i per això ho han repetit fins a la sacietat i s’han esforçat en carregar-se tot allò que pot comportar diferents maneres de fer.

Un exemple en aquest àmbit és el de l’administració de la Justícia. Per als magistrats del Constitucional, que Catalunya tingui un sistema judicial una mica més autònom que el de l’Estat és quasi una blasfèmia.

Davant d’aquesta visió, perquè no miren cap als Estats Units? Segur que cap d’ells dubta que els Estats Units no siguin un gran país, un dels més poderosos del món. Doncs bé allà, és possible que per un delicte que hagi comès una persona en un Estat el puguin condemnar a mort i executar i en l’Estat veí no. Hi ha 37 Estats que tenen autoritzada la pena de mort i 13 més el districte de Colúmbia que no la tenen. L’autonomia judicial de cada Estat arriba al límit de, fins i tot, poder decidir sobre la vida d’una persona. En canvi, aquí no es permet la més mínima diferència, sobre aspectes molt menors. I que consti que jo estic radicalment en contra de la pena de mort.

I el mateix es pot dir del sistema fiscal. Si un mira el revers d’una ampolla de Coca-Cola o d’aigua als Estats Units, s’adonarà que a l’etiqueta hi ha els diferents tipus d’IVA que apliquen els diferents Estats (que són molts i molt diversos). És així i no passa res. No es trenca cap país i no es dificulta ni la unitat de mercat ni res, argument que tant utilitzen els espanyols. Aquí ha de ser tot igual per a tots en l’àmbit del finançament?

I un tercer exemple: Quan als Estats Units signen un tractat internacional, especialment els de contingut econòmic, hi ha molta lletra petita i sovint aquesta es refereix a que tal acord o tal clàusula no seran d’aplicació per a algun o alguns estats en virtut de les seves competències. El govern federal respecta les competències dels diferents Estats.

Aquests són exemples d’un país on no els hi fan por les diferències, no trenquen res ni malmeten res. De fet, potser perquè són respectuosos amb les diferències i tenen clares les seves limitacions, potser per això els Estats Units són un gran país.

3.-Una pregunta que no en puc deixar de fer. Després de la Sentència del Constitucional que afecta qüestions bàsiques del sistema de finançament, caldrà modificar l’acord de finançament que es va signar el mes de juliol passat?

A tenor de les reaccions que s’han produït sembla que no caldrà fer cap modificació en el sistema. Doncs si és així, això demostra que la negociació portada a terme pel govern tripartit no va esprémer totes les potencialitats que permetia l’Estatut i en particular allò que fa referència a tenir en compte l’esforç fiscal, fet que encara dóna més la raó del posicionament que en aquell moment va adoptar Convergència i Unió d’oposar-se a un model que no complia amb l’Estatut.

4.-Finalment, en Rodríguez Zapatero ara ens diu que ens posem tranquils, que llegim la Sentència (aquí sí que ens endurem sorpreses encara més desagradables) i que treballarà per reforçar el desenvolupament de l’Estatut. I ens l’hem de creure? Un president del Govern que diu que no farà cap més mesura d’austeritat i al cap de dos dies, n’aplica una de ben grossa.

Un president que diu que mai no tocarà les pensions i les congela. Un president que diu que recolzarà l’Estatut que li presenti el poble de Catalunya i després passa el que passa. Hem de creure en la seva paraula?

26mar/100

No és això, senyor governador del Banc d’Espanya, no és això

Llegeixo en diversos diaris les declaracions del governador del Banc  d’Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez: “El Parlamento ha dotado al Banco de España de suficientes instrumentos para que más allá de lo que piensen las asambleas de esas cajas y los gobiernos autonómicos, esas entidades sean intervenidas y posteriormente liquidadas o vendidas”. I afegia: ”una minoría de los que están retrasando estos procesos, bien por sus propias decisiones, bien por interferencias de los gobiernos de sus comunidades autónomas....” corren el risc de ser intervingudes pel Banc d’Espanya. El governador va exigir “a las comunidades autónomas que cambien su actitud inmediatamente”.

Quant menyspreu vers les comunitats autònomes deixen entreveure aquestes paraules. Llegint aquestes afirmacions no puc sinó lamentar el poc respecte institucional del governador del Banc  d’Espanya respecte les competències de Catalunya (i d’altres comunitats autònomes) en matèria de caixes d’estalvi.

Al llarg de tot el procés de reordenació del sector financer estatal, tant el govern central com el Banc d’Espanya van començar a aprovar normes, com ara la regulació del FROB, pensant que tenien el poder absolut i obviant dues dimensions essencials en la política d’avui: l’europea i la de les comunitats autònomes.

Ben aviat van adonar-se que a Europa no se la podia menystenir i van haver de pactar a corre-cuita amb la Comissió Europea per tal que els hi autoritzés el FROB, sotmès, això sí, a uns durs condicionants.

Les declaracions del governador del Banc d’Espanya i la normativa feta a cop de decret-llei per part del govern, obliden que hi ha una altra dimensió que no es pot ni menystenir ni obviar, per molt que a ells els hi agradaria fer-ho.

És el moment doncs, de recordar des de Catalunya  al governador del Banc d’Espanya, a la ministra d’Economia i a qui sigui, que la Constitució i l’Estatut estableixen una distribució competencial entre Estat i Catalunya  que, entre d’altres coses, en l’article 120.1 del nou Estatut estableix que “correspon a la Generalitat, en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya, la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització”. Més endavant diu que aquesta competència inclou en tot cas “el règim jurídic de la creació, la fusió, la liquidació i el registre” de els caixes d’estalvi. Més clar l’aigua.

El que està establert a la Constitució i a l’Estatut ho ha de respectar  i complir  tothom, i especialment el govern de l’Estat i el governador del Banc d’Espanya, els hi agradi o no. Per tant, menys amenaces (fins i tot personals als membres dels òrgans de govern de les caixes) i més respecte a les competències de Catalunya.

I al govern de Catalunya li pertoca defensar les nostres competències i atribucions, de manera especial en l’àmbit de les caixes d’estalvi. Tinc la sensació que, una altra vegada, el govern tripartit ha preferit callar i mirar cap a un altre costat. I ja van moltes vegades de fer el mateix. (Per cert, també m'ha sorprès la reacció del conseller Castells davant la decisió de la Caixa de Girona. Lluny de posar-se al seu costat per intentar tirar endavant, ha preferit criticar la decisió).

Si el govern espanyol i el Banc d’Espanya es van veure obligats a pactar amb Europa, també estan obligats a pactar i respectar les competències de Catalunya, i el govern de Catalunya ha d'exigir que les compleixin, encara que  sigui  a tot un governador del Banc d’Espanya.