Jordi Baiget
15jul/102

El tennis i l’Estatut

Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.

Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.

Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.

A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.

Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar  ni per un moment en el cop que havia  rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.

En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.

Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.

23jun/100

Cal una reforma laboral? Sí

Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.

Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.

El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.

Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.

A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.

I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.

Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.

I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.

Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.

Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?

Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.

Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.

Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.