Les desordenades mesures econòmiques del govern Zapatero
La manera de prendre decisions en matèria de política econòmica del govern Zapatero és, com a mínim, peculiar. Mentre al Parlament espanyola s’estan discutint lleis com la de pressupostos i la de l’economia sostenible, el president ha anunciat un nou paquet de mesures enmig d’una sessió de control al govern, posteriorment completat als passadissos del Congrés. És a dir, res del que es tramita en aquestes moments a les Corts és vàlid per encabir-hi les mesures i ha calgut fer, de nou, un Reial Decret Llei, i ja van 7 o 8 aquest any.
Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.
Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.
Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.
També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.
Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.
Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.
La formació per a l’ocupació un repte inajornable
La duresa de la crisi que estan patint l’economia catalana i l’espanyola no és fruit només de la crisi financera internacional. Hi ha causes internes que encara cuegen: l’excés d’endeutament o el sobrepes de la construcció en són clars exemples.
La solució diuen que passa per canviar el model productiu, i és cert, però aquest canvi de model no es fa només per una simple decisió política. No es pot agafar als centenars de milers d’aturats del sector de la construcció, donar-los-hi una bata blanca i fer-los treballar en un centre tecnològic. Això no funciona d’aquesta manera.
Per passar d’una economia centrada en una mà d’obra poc qualificada a un model productiu basat en el coneixement, la capacitat tecnològica i l’elevat valor afegit, fa falta l’existència d’un factor clau: la formació.
Això és molt important per al futur de Catalunya. A grans trets, a Catalunya el pes relatiu de la població amb estudis primaris o sense cap formació és superior al 50%, quan en d’altres països europeus aquesta proporció és fins a 20 punts inferior.
Aquest diferencial, lògicament condiciona les nostres opcions per a impulsar produccions d’alt valor afegit. Però si el fracàs escolar continua trobant-se per sobre del 30%, el doble de la mitjana europea, es fa difícil que aquest diferencial es redueixi a mig termini: I aquesta és una situació que no ens podem permetre.
Hem de formar millor la societat. L’educació avui és l’ocupació de demà. A millor formació més possibilitats de tenir feina i de tenir una bona feina.
Això però no és cosa de dies, ni de mesos, és una feina d’anys. Per tant, cal posar-s’hi de pressa.
I per aquells treballadors aturats, cal que se’ls hi ofereixin possibilitats de reciclatge. Un reciclatge útil per aquelles possibilitats que hi haurà de trobar feina, que serà bàsicament en el sector dels serveis.
Les factures de Montilla
El president Montilla ha dit que l’herència que el seu govern deixarà al proper govern no és res comparada amb la que va trobar-se el tripartit quan va arribar al govern allà al 2003.
És cert: no té res a veure, però no amb el sentit que li volia donar el president Montilla sinó tot el contrari.
Vegem-ho:
Al 2003, i després d’una auditoria que va durar un any, es va concloure que el dèficit no financer era d’uns 1.200 M€. Al 2008, va ser de 5.000 milions d’euros; al 2009, de 4.800 M€; i al 2010, no sabem de quan serà però estava previst que fos inicialment de 6.000 M€.
Al 2003, i d’acord amb dades del Banc d’Espanya, l’endeutament de la Generalitat i de les seves empreses se situava a l’entorn de 10.000 M€ (un 9% del PIB català). Ara se situa en els 3.700 M€ (un 19% del PIB) i creixent.
De fet, si només ens fixem en el govern Montilla, l’endeutament es duplica i passa de 18.000 M€ el 2006 als 37.000 M€ actuals.
I aquest dèficit no serà tant pels ingressos, ja que els ingressos de la Generalitat vinculats al finançament han crescut de 12.000 M€ fins a 20.000 M€ el 2010, arribant a un màxim de 22.000 M€ el 2008.
I pel que fa a les factures per pagar, doncs miri, segons dades del departament d’Economia i Finances al 2003 hi havia un total de 2.900 M€ i al 2008 n’hi havia 2.800M€. Tampoc tanta diferència. El que passa que a l’acabar l’any 2009 vam fer un crèdit extraordinari per reduir aquest import fins a 600 M€, finançant-ho per la via de l’endeutament. En resum hem substituït factures per deutes que paguem nosaltres, els nostres fills i els nostres néts.
Doncs, miri quin balanç més galdós president Montilla. Ja ens agradaria que el nou govern trobés la caixa en la mateixa situació en què se la va trobar el 2003.
A més, curiosa manera de fer del president Montilla: mirar contínuament endarrera en lloc de mirar endavant. Potser per això la garantia de progrés ha estat decréixer en lloc de créixer i més atur en lloc de més ocupació. Tota una declaració de principis.
El forat negre de les finances catalanes
Cada vegada que algú fa una crítica a la delicada situació de les finances de la Generalitat, la resposta des del Govern és la mateixa: només hi ha ganes de desprestigiar, de minar la confiança en la Generalitat i d’obtenir un aprofitament partidista d’aquesta delicada situació.
Què preferirien els senyors del Govern, que es tapés tota aquesta situació i que el proper govern es trobés amb tot l’embolic?
La realitat però, supera qualsevol escenari que ens haguéssim pogut imaginar: L’any del finançament estratosfèric i amb un govern “amic” que sempre compleix allò que promet, el govern de la Generalitat ha d’emetre bons per cobrir, a hores d’ara no sé si són 1.000 milions, 1.500 milions, 2.000 milions a fins a 3.000 milions d’euros amb una emissió de bons a un any de 1.000 euros cadascun al 4,75% d’interès anual. Un preu una mica car si tenim en compte que les lletres a un any del Tresor espanyol es col·loquen a l’1,9%.
Però és que no és tot, hem pogut llegir que la comissió que s’enduran les entitats financers per col·locar aquests bons serà del 3% i com que l’emissió és a un any i no a 5 ni a 10, hem de sumar tot el 3% de la comissió com a cost anual: per tant ja estem al 7,75%. Això és tot? Doncs no ho sé. Si el govern de la Generalitat vol garantir-se que l’emissió es cobrirà potser fa una assegurança d’emissió. I quant costa això? Un 2%, un 3%?. No ho sé, però la broma ens pot arribar a costar més del 10%.
De moment Moody’s, l’agència qualificació ja ha tornat a rebaixar la qualificació del deute de Catalunya des de A2 fins A1 amb perspectiva negativa, la pitjor de totes les comunitats i una de les pitjors de la Unió Europea. L’informe en què rebaixa la qualificació diu textualment “al 2010, la Generalitat de Catalunya té dèficits cada vegada més grans, els ingressos continuen dèbils i la despesa corrent continua creixent”.
La conclusió és clara: Aquesta augment del dèficit continuarà al llarg del 2010 i a principis del 2011. Per tant les perspectives no són optimistes.
I l’informe té raó, només cal mirar l’execució del pressupost de la Generalitat (sense comptar organismes autònoms, ens i empreses públiques ni entitats gestores) a l’acabar el mes de setembre, publicat ahir.
Veiem com els ingressos per impostos directes han disminuït un 26,7%, els ingressos per impostos indirectes cauen un 10,6%, mentre que, per contra, la despesa de personal creix un 10,3% i la despesa en béns corrents i serveis ho fa en un 37,7%. Per no parlar de les despeses financeres que creixen un 30,5%.
La conclusió és clara: Malgrat les anunciades despeses de contenció i de la reducció en un 5% del sou dels funcionaris el passat mes de juny, la despesa continua creixent.
El resultat és que el dèficit no para d’augmentar i la salut de les finances catalanes se’n ressent. D’aquesta manera sortirem de la crisi?
Superar la crisi? Calen mesures però també actituds
En una conferència al Cercle Financer, l’Artur Mas va dir que no podríem dir que hem sortit de la crisi mentre Catalunya presenti una taxa d’atur que dupliqui l’europea. També va dir que la prioritat del govern de la Generalitat hauria de ser treballar per a què en els propers quatre anys (que és el que dura una legislatura) es pugui donar compliment a aquest objectiu. Res més, però res menys.
És a dir, evidentment que no està garantit que en quatre anys es pugui aconseguir reduir l’atur de l’actual 18% fins a un 8-9%; evidentment que és un objectiu ambiciós i difícil. Però és un objectiu. I com a tal totes les polítiques econòmiques seran coherents amb aquest objectiu.
Al plantejar aquesta proposta, l’Artur Mas, com ha dit alguna altra vegada, “té els peus a terra, sí, però la vista ben amunt” . En altres paraules, ambició des del realisme.
Lògicament no han tardat a sortir les crítiques dient que és impossible, que no es pot fer, que no diu com s’aconseguirà,...
A tots els que fan aquestes crítiques els hi recomanaria que contrastessin aquesta actitud amb la del President Montilla, el mateix dilluns a l’entrevista amb en Xavier Bosch, quan va afirmar que li hauria agradat arribar a la convocatòria d’eleccions amb uns indicadors més clars de sortida de la crisi. És a dir, un desig i res més.
Davant de les seves actituds, quina és la més vàlida: una que s’imposa uns objectius ambiciosos i pensa treballar per aconseguir-los, s’hi arribi o no, o una altra que espera, de manera més o menys passiva, a que canviïn les circumstàncies?
Prefereixo la primera actitud, francament, un govern que actuï. En aquestes eleccions, què s’espera dels polítics? Una subhasta de promeses? No, sincerament crec en que no.
La ciutadania ja sap la situació que ens trobem. Ho coneix prou bé. El que cal és un govern fort i amb lideratge capaç de tirar endavant un projecte de recuperació econòmica per al nostre país. I en aquest sentit, l’actitud de Mas sembla més adient que l’actitud de Montilla.
A més, el tripartit pensa que en matèria d’ocupació ha complert satisfactòriament els objectius del seu Pla de Govern, quan entre 2006 i 2010 la taxa d’atur pràcticament s’ha duplicat. Això se’n diu estar al corrent del que passa al país!!!!
I per acabar-ho d’arreglar, l’actual Ministre Corbacho, el número tres de la candidatura del PSC, no deu estar massa content amb les declaracions del president del Govern, Rodríguez Zapatero, quan va dir que el nou Ministre de Treball haurà de modificar en profunditat l’actual funcionament del Ministeri de Treball pensant sobretot en les persones aturades.
Fa falta afegir res més?
La Comissió Europea situa les coses al seu lloc
Després de les vacances van començar a aparèixer un seguit de notícies que ajudaven a configurar la idea que l’economia espanyola s’estava tornant a recuperar i amb més intensitat de l’esperada. Aquestes notícies van ser aprofitades pels governs espanyol i català per anunciar la “collita de brots verds” i per dir que el pitjor de la crisi ja havia passat i ara, amb més o menys dificultats, ja ens en sortirem.
Malauradament obviaven altres notícies com són l’augment de l’atur a l’agost, que Catalunya continua sent el territori amb més processos concursals, que hi ha empreses que tanquen les seves plantes a Catalunya (per molt que es vulgui dissimular amb altres inversions,...), però el cert és que des de les altes instàncies del país ja s’havia decidit donar per acabada la crisi.
Tot això se n’ha anat en orris quan aquesta setmana la Comissió Europea ha publicat el seu informe. Allà es torna a posicionar l’Estat espanyol al seu lloc.
L’informe diu: Europa creix i creix molt més del que ens esperàvem. És molt important el procés de recuperació d’Alemanya que ha estirat de l’economia de molts països.
Però de la mateixa manera que fa aquestes afirmacions també en fa d’altres com ara: Espanya serà l’únic gran país de la Unió Europea que no sortirà de la crisi. És més, aquest any Espanya tornarà a tenir un creixement negatiu. I en la darrera part de l’any, l’economia espanyola tornarà a anar més malament a causa de l’augment de l’IVA.
De cop, els “brots verds” s’han marcit i ens han tornat a situar allà on havíem de ser. N’hi ha uns quants als que les coses els hi van millor i n’hi ha uns pocs, entre els que hi ha Espanya, als que les coses els hi van pitjor. Així de clar.
El que cal és que tant el President Montilla com el President Rodríguez Zapatero en prenguin nota i actuïn en conseqüència, sinó, continuarem estant molt de temps al vagó de darrera de la recuperació.
Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap
En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què es defineixin relació al marc nacional.
Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.
Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.
En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.
Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.
Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.
També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.
I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.
En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?
Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.
Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.
Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.
Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.
Davant de l’abstenció de CiU
Per què? Calia? Aquestes eren les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid. I certament aquestes eren preguntes que tenien tota la lògica del món.
Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.
A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.
Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.
És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.
En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?) (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).
Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.
Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20% inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.

