Què emprenya més, les mesures adoptades per Zapatero o el temps que ens han portat enganyant els governs socialistes?
Les mesures adoptades pels socialistes són molt dures, algunes fins i tot traumàtiques. Per això molesten molt a la ciutadania, però el que encara molesta més, en la meva opinió, és que aquestes mesures s’han adoptat després d’haver estat enganyant la població de manera sistemàtica. En efecte:
A l’any 2008, quan tots els països començaven a patir la recessió, aquí es va preferir negar la crisi i actuar com si visquéssim a Xauxa: concedir els 400€ a tothom, donar lliçons a tots els països,...
Quan finalment es va reconèixer la crisi es va dir que no s’afectaria per res les polítiques socials i s’insistia que els socialistes eren la garantia de les polítiques socials. Ara ja s’ha vist centenars de milers de pensionistes catalans veuran congelades les seves pensions, 80 mil famílies perdran el xec nadó i més de 50.000 persones dependents perdran les ajudes que tenen dret a percebre des del moment en què es decretava la seva situació de dependència.
Els socialistes, els espanyols i els catalans, han adoptat innombrables plans de retallada de la despesa, plans que eren només anuncis perquè a la realitat no es feia cap esforç d’austeritat. Un exemple: el pla d’estalvi de l’Estat va ser de 16 mísers milions d’euros i es va dir que era suficient. Dos dies després el propi president del govern deia que no s’aplicaria cap retallada més. I un dia més tard ens anuncia aquestes dures mesures. I a la Generalitat igualment. S’anuncien molts plans d’austeritat però a l’hora de la veritat, el personal de la Generalitat creix en més de 5 mil persones aquest any i de 140 mil a 226 mil persones en els darrers 7 anys i el dèficit previst inicialment per a l’any 2009 es triplica a causa del descontrol de la despesa. Això sí que és un engany!!
Emprenya o no emprenya que avui mateix ens estiguin dient que es veuen brots verds per tot arreu i que ja ens en estem sortint i que d’altra banda hagin d’estar aplicant una retallada de les polítiques socials com mai no s’havia fet en aquest país i encara tinguin la barra de dir que ells són els que defensen les polítiques socials?
Emprenya o no emprenya veure com al BOE es concedeixen subvencions per a la indústria del carbó (que no té futur però que és a Lleó) el dia després d’anunciar la retallada social? O com fa unes setmanes el govern socialista aprovava facilitar el cobrament de les peonades del PER? Per què aproven aquestes mesures i en canvi retallen els sous dels funcionaris i congelen les pensions?
Emprenya o no emprenya veure que quan des de CiU portem dos anys proposant mesures per sortir de la crisi, les rebutgin sense mirar-se-les només perquè no les han proposat ells i ara demanin solidaritat a tothom per estrènyer-se el cinturó amb mesures antisocials i traumàtiques?
Per què els governs socialistes ens deien que tot anava bé i amagaven la dura realitat? Per què si volies saber la realitat de la crisi a l’Estat havies de llegir la premsa estrangera?
Una de les primeres coses que ha de fer un govern responsable és alertar la ciutadania de les dificultats que genera la crisi i dels sacrificis que haurà de fer. Aquí això s’ha obviat per part dels socialistes i ara, quan no hi ha més remei, quan s’ha perdut tot el temps del món i totes les oportunitats, ara, ara ens demanen que fem sacrificis i ens fan despertar d’un món irreal que ells ens havien amagat, com en el Show de Truman. I el més greu és que la idea no surt d’ells sinó que ho han de fer obligats per Europa, la Xina i els Estats Units. Així d’un dia per altre hem passat de estar fora de la crisi a l’ull de l’huracà...... Finalment hem vist que el rei anava despullat però és una pena que ens hagin fet arribar fins aquí quan ens ho haguéssim pogut estalviar.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
De l’espiral recessiva a l’espiral de la prosperitat
Ahir l’Artur Mas va inaugurar la primera de les set Doc Seccions que a partir d’ara se celebraran cada dimarts a l’edifici Imagina de Barcelona. La Doc Session és un nou format d’acte polític en què el candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas interactua molt estretament amb recursos audiovisuals (un gran pantalla omple l’escenari), amb els convidats i amb el públic present a la sala mitjançant el diàleg directe i sense barreres. No es tracta d’una successió de presentacions sinó de parts d’un tot i no es pot entendre una cosa sense l’altra. La veritat és que el resultat és sorprenent.
Doncs, bé la primera de les Doc Sessions va estar destinada a parlar de l’atur. No es podia haver estrenat d’una altra manera. L’atur i la por a perdre la feina és, de llarg, la principal preocupació de la ciutadania i aquesta ha de ser la primera prioritat dels governants. Com Artur Mas va dir ahir: La crisi no s’acabarà fins que no es redueixi el nombre d’aturats a nivells europeus.
Sortir de la crisi, acabar amb la destrucció d’empreses i de llocs de treball o millorar la competitivitat van ser els eixos d’aquesta Doc Session.
La recepta de l’Artur Mas per sortir de la crisi no és cap novetat. Cal actuar amb rigor i més lideratge perquè hem de sortir d’una espiral negativa caracteritzada per un augment de l’atur que comporta la caiguda del consum i el tancament d’empreses que a la vegada porten més atur i així anar sumant aturats. En altres paraules, és necessari substituir un patró de creixement que s’ha caracteritzat en els darrers anys per:
- massa endeutament, públic i privat
- un consum molt per sobre de les possibilitats
- massa presència de la construcció
- creació de molta ocupació però de baix valor afegit
- molt pes de les importacions que feien créixer el dèficit exterior
- baixa productivitat
per un altre model, el que Mas va batejar com “l’espiral de la prosperitat” que se centra en l’aplicació combinada de mesures conjunturals i de reformes estructurals. Aquesta “espiral de la prosperitat” es basa en:
- no a l’augment dels impostos mentre duri la crisi, especialment l’IVA
- més liquiditat per empreses i famílies
- reduir la morositat
- fer les infraestructures que el país necessita
- millorar la productivitat
Pel que fa a les reformes estructurals en va citar tres:
- La reforma de les administracions públiques per aconseguir austeritat (no pot ser que tothom s’estigui estrenyent el cinturó menys les administracions; agilitat (es tracta de reduir normes i tràmits i aprimament (l’administració no ho ha controlat tot, ni ser l’única que crea ocupació a l’economia).
- La reforma del mercat de treball. Si tothom ens diu que tenim un problema amb el mercat de treball, si som els campions en atur, alguna cosa hauríem de fer per acabar amb la dualitat existent entre uns treballadors que tenen tots els drets i uns que no en tenen cap. Tot això sense limitar la protecció dels treballadors.
- L’aposta per la formació. Cal deixar de liderar el fracàs escolar i fer una aposta per la formació professional, de veritat.
Però a part de mesures també va parlar de valors. El canvi ha de venir també per la recuperació d’uns valors que fins no fa gaires mesos havien estat oblidats, com el de l’esforç, la feina ben feta, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència, la seriositat... Per contra, cal deixar de perseguir l’èxit o el benefici ràpids. Aquesta no és una novetat, de fet, els valors que cal recuperar no són sinó alguns dels valors que han identificat històricament la manera de ser dels catalans.
Per tant, per sortir de l’espiral de l’atur cal un canvi. Un canvi de polítiques, un canvi de lideratge i un canvi en els valors.
Això és el que l’Artur Mas va exposar ahir en el primer Doc Session.
Montilla bon gestor? El dèficit de la Generalitat al 2009 creix un 68% tot i el nou finançament
Des del govern ens volen fer creure que són uns gestors excel·lents i que practiquen l’austeritat, però la realitat, a través de les seves pròpies dades, els desmenteix de manera rotunda els fa veure com el que són: uns gestors molt dolents.
Avui, més de tres mesos després d’haver-se acabat l’any, el departament d’Economia i Finances ha fet públic a través de la seva pàgina web http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/pressupost/execucio/exercicis_mensual/historic_2009/index.htm, l’estat d’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009.
El balanç és molt negatiu. Tot i els majors recursos del sistema de finançament, el dèficit no financer creix un 68% respecte l’any anterior i supera en 2,7 vegades el que preveia el propi govern a l’aprovar el pressupost. Només cal mirar les dades:
El dèficit de caixa no financer de la Generalitat a l’any 2009 (sense tenir en compte els ajustos SEC i algunes despeses no consolidades en aquest resultat) puja a 5.256 milions d’euros quan estava previst inicialment en 1.945,4 milions. És a dir, el dèficit real ha multiplicat per 2,7 vegades el dèficit previst inicialment.
En relació a l’any 2008 el dèficit no financer de la Generalitat ha augmentat un 68% com es desprèn de la taula següent: 
Val a dir que aquest resultat s’ha obtingut després d’haver incorporat al pressupost les transferències en virtut del nou sistema de finançament, que segons la liquidació presentada pel departament pugen a 3.181,3 milions d’euros. És a dir, amb el finançament incorporat el dèficit creix un 68,1% respecte l’any passat.
Ara bé, malgrat els majors ingressos aconseguits pel finançament, aquesta liquidació demostra que no hi ha hagut una veritable contenció de la despesa, ja que aquesta ha crescut en quasi 5.000 milions per sobre del previst inicialment.
El dèficit, doncs, no és fruit de la mala evolució dels ingressos sinó, fonamentalment, de la no austeritat en la despesa, que condueix a un augment molt important del dèficit per sobre de l’inicialment previst.
Tenen les butxaques foradades. En un temps de crisi i d’incertesa, l’únic que no s’estreny el cinturó és el govern tripartit. I al final això ho pagarem entre tots.
I tot s’acaba amb una nova foto?
Avui s’ha celebrat la reunió entre el Consell d’Institucions de l’Acord Estratègic (Foment, Pimec, FEPIME, UGT i CC.OO), el Govern de Catalunya i els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya.
Aquesta reunió, alguns n’hi diuen cimera, és l’únic resultat concret tangible del debat monogràfic sobre la crisi econòmica que fa fer-se el passat 24 de febrer al Parlament. Una foto més ... i ja està, a una altra cosa.
Però, ha estat útil aquesta reunió? A més de la corresponent foto, una més, sembla que el govern ha consensuat amb els agents un document de mesures. Aquest document però, és molt generalista, no té novetats i no deixa de ser res més que un recull d’actuacions que ja figuren en els altres acords signats entre el govern i els agents socials al llarg dels darrers anys (i que ja s’ha vist quina incidència han tingut).
L’única cosa novedosa és un nou eix d’actuació que se centra en efectuar una sèrie de mesures a adoptar per part del Govern de l’Estat, en el que vol ser la resposta del tripartit al front català a Madrid per treure de la crisi a Catalunya que va plantejar CiU.
Una vegada vist el text proposat pel Govern, el document em sembla fluix i una oportunitat perduda.
La principal mancança, al meu entendre, és que no es fa cap referència a la moderació fiscal i de manera concreta destaca l’absència de qualsevol menció a no augmentar l’IVA el proper mes de juliol.
Aquesta absència no deixa de ser sorprenent quan a nivell individualitzat pràcticament tots els participants a la reunió d’aquest matí s’han oposat a l’augment de l’IVA proposat pel govern socialista.
En efecte, a més de Convergència i Unió, s’hi han manifestat en contra les organitzacions empresarials i els sindicats, s’hi han manifestat en contra dos dels partits que donen suport al tripartit i la resta de partits de l’oposició a Catalunya i, fins i tot, el propi conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, que m'imagino que és un membre influent del Govern de Catalunya, no considera oportú l’augment de l’IVA.
Llavors si tothom s’oposa a aquest augment per què aquesta petició no figura a les conclusions elaborades pel govern de la Generalitat com a mesura a reclamar al Govern central?
De qui és responsabilitat aquesta omissió?
Al meu entendre, la responsabilitat de l’omissió recau en aquella força política que no podria complir amb aquest acord si s’hagués aprovat: el PSC. O és que algú es pensa que el PSC votaria en contra l’augment de l’IVA plantejat pel govern socialista de l’Estat? No, no pot fer-ho, per això no podia figurar en el document del govern.
Així arribem al cap del carrer. Amb el PSC i la seva supeditació al socialisme espanyol no hi ha front català possible i aquesta mesura, què tothom coincideix que és necessària, no hi podrà figurar mai. Llavors, calia la reunió?
Un altre exemple. El document s’ha estat treballant per part del govern i dels agents al llarg dels darrers dies i lògicament hi ha hagut varis esborranys.
Llegir els diferents esborranys és veure clarament com es van descafeïnant els acords. Així en els primers hi figurava la creació efectiva del Consorci de Catalunya i en el document final no s’hi fa cap menció. I pel que fa a les mesures a adoptar de reforma del mercat de treball s‘ha passat d’un llistat detallat d’actuacions a una declaració genèrica. Cada vegada més declaratiu i amb menys compromisos.
Calia tant parafernàlia per aquests resultats?
L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida
Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.
Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.
Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.
Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.
Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.
Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.
Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.
Atur, destrucció d’empreses i boscos cremats
Ahir es van fer públiques les dades de l’atur registrat a les oficines d’ocupació a Catalunya el mes de febrer. El resultat malauradament continua sent negatiu: 13.304 nous aturats a Catalunya aquest mes i 117.800 nous aturats en els darrers 12 mesos. Fent una mirada retrospectiva: al mes de febrer de 2007 hi havia 257.583 aturats; al febrer de 2008, 290.912; al febrer de 2009, 479.487 persones sense feina; i al febrer de 2010 n’hi ha 597.287 persones, xifra que suposa un rècord històric.
La publicació de les dades d’atur, ja sigui la mensual de les oficines d’ocupació o la trimestral de l’Enquesta de la Població Activa, acapara els titulars i les principals pàgines dels diaris. I té tota la lògica. L’atur és la pitjor conseqüència social de tota crisi econòmica.
Hi ha una altra dada menys publicitada, però que està estretament relacionada amb l’evolució de l’atur i que mostra les perspectives futures de sortida de la crisi. Aquesta és l’evolució de les empreses inscrites a la Seguretat Social. Si fem un seguiment d’aquesta variable veiem com en aquesta crisi a més de destrucció d’ocupació hi ha també destrucció de teixit empresarial. Concretament a Catalunya, segons dades de la Seguretat Social, l’acabar el mes de gener hi havia un total de 231.184 empreses, 1.895 menys que el mes anterior i 28.844 empreses menys que les empreses que hi havia el desembre de 2007 (260.028 empreses). És a dir, en 2 anys a Catalunya s’ha destruït més de l’11% del seu teixit empresarial (mesurat en termes de nombre d’empreses).
A Catalunya, a començament de l’any 2010 hi ha el mateix nombre d’empreses que hi havia a l’any 2003. A més, el tancament d’empreses ha estat generalitzat amb independència del tamany de les mateixes. És a dir pateixen tant les microempreses d’1 fins a 5 treballadors (que representen el 60% de tancaments empresarials) com les empreses de més de 500 treballadors. No només es destrueix ocupació sinó que es destrueixen empreses.
I no podem oblidar que regenerar teixit empresarial destruït no es fa de manera immediata. És com un bosc cremat, la vida hi torna però tarda molt de temps. Prevenir els incendis forestals és molt més barat que no pas reconstruir boscos cremats. Amb el teixit empresarial passa el mateix. No pot ser que l’empresa i l’activitat productiva del país siguin les grans oblidades d’aquesta crisi.
S’ha d’ajudar aquells que són capaços de crear ocupació. Les empreses, els autònoms i els emprenedors. La funció de l’empresa és invertir i crear llocs de treball. La funció del govern és estar al costat de les empreses. Cal escoltar-les, saber quins són els seus problemes i buscar-ne les solucions. Tenim massa exemples d’empreses que ens vénen a veure i ens diuen que el govern actual no les escolta. Una llàstima.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)