Jordi Baiget
14mai/101

Què emprenya més, les mesures adoptades per Zapatero o el temps que ens han portat enganyant els governs socialistes?

Les mesures adoptades pels socialistes són molt dures, algunes fins i tot traumàtiques. Per això molesten molt a la ciutadania, però el que encara molesta més, en la meva opinió, és que aquestes mesures s’han adoptat després d’haver estat enganyant la població de manera sistemàtica. En efecte:

A l’any 2008, quan tots els països començaven a patir la recessió, aquí es va preferir negar la crisi i actuar com si visquéssim a Xauxa: concedir els 400€ a tothom, donar lliçons a tots els països,...

Quan finalment es va reconèixer la crisi es va dir que no s’afectaria per res les polítiques socials i s’insistia que els socialistes eren la garantia de les polítiques socials. Ara ja s’ha vist centenars de milers de pensionistes catalans veuran congelades les seves pensions, 80 mil famílies perdran el xec  nadó i més de 50.000 persones dependents perdran les ajudes que tenen dret a percebre des del moment en què es decretava la seva situació de dependència.

Els socialistes, els espanyols i els catalans, han adoptat innombrables plans de retallada de la despesa, plans que eren només anuncis perquè a la realitat no es feia cap esforç d’austeritat. Un exemple: el pla d’estalvi de l’Estat va ser de 16 mísers milions d’euros i es va dir que era suficient. Dos dies després el propi president del govern deia que no s’aplicaria cap retallada més. I un dia més tard ens anuncia aquestes dures mesures.  I a la Generalitat igualment. S’anuncien molts plans d’austeritat però a l’hora de la veritat, el personal de la Generalitat creix en més de 5 mil persones aquest any i de 140 mil a 226 mil persones en els darrers 7 anys i el dèficit previst inicialment per a l’any 2009 es triplica a causa del descontrol de la despesa. Això sí que és un engany!!

Emprenya o no emprenya que avui mateix ens estiguin dient que es veuen brots verds per tot arreu i que ja ens en estem sortint i que d’altra banda hagin d’estar aplicant una retallada de les polítiques socials com mai no s’havia fet en aquest país i encara tinguin la barra de dir que ells són els que defensen les polítiques socials?

Emprenya o no emprenya veure com al BOE es concedeixen subvencions per a la indústria del carbó (que no té futur però que és a Lleó) el dia després d’anunciar la retallada social? O com fa unes setmanes el govern socialista aprovava facilitar el cobrament de les peonades del PER? Per què aproven aquestes mesures i en canvi retallen els sous dels funcionaris i congelen les pensions?

Emprenya o no emprenya veure que quan des de CiU portem dos anys proposant mesures per sortir de la crisi, les rebutgin sense mirar-se-les només perquè no les han proposat ells i ara demanin solidaritat a tothom per estrènyer-se el cinturó amb mesures antisocials i traumàtiques?

Per què els governs socialistes ens deien que tot anava bé i amagaven la dura realitat? Per què si volies saber la realitat de la crisi a l’Estat havies de llegir la premsa estrangera?

Una de les primeres coses que ha de fer un govern responsable és alertar la ciutadania de les dificultats que genera la crisi i dels sacrificis que haurà de fer. Aquí això s’ha obviat per part dels socialistes i ara, quan no hi ha més remei, quan s’ha perdut tot el temps del món i totes les oportunitats, ara, ara ens demanen que fem sacrificis i ens fan despertar d’un món irreal que ells  ens havien amagat, com en el Show de Truman. I el més greu és que la idea no surt d’ells sinó que ho han de fer obligats per Europa, la Xina i els Estats Units. Així d’un dia per altre hem passat de estar fora de la crisi a l’ull de l’huracà...... Finalment hem vist que el rei anava despullat però és una pena que ens hagin fet arribar fins aquí quan ens ho haguéssim pogut estalviar.

12mar/101

I tot s’acaba amb una nova foto?

Avui s’ha celebrat la reunió entre el Consell d’Institucions de l’Acord Estratègic (Foment, Pimec, FEPIME, UGT i CC.OO), el Govern de Catalunya i els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya.

Aquesta reunió, alguns n’hi diuen cimera, és l’únic resultat concret tangible del debat monogràfic sobre la crisi econòmica que fa fer-se el passat 24 de febrer al Parlament. Una foto més ... i ja està, a una altra cosa.

Però, ha estat útil aquesta reunió? A més de la corresponent foto, una més, sembla que el govern ha consensuat amb els agents un document de mesures. Aquest document però, és molt generalista, no té novetats i no deixa de ser res més que un recull d’actuacions que ja figuren en els altres acords signats entre el govern i els agents socials al llarg dels darrers anys (i que ja s’ha vist quina incidència han tingut).

L’única cosa novedosa és un nou eix d’actuació que se centra en efectuar una sèrie de mesures a adoptar per part del Govern de l’Estat, en el que vol ser la resposta del tripartit al front català a Madrid per treure de la crisi a Catalunya que va plantejar CiU.

Una vegada vist el text proposat pel Govern, el document em sembla fluix i una oportunitat perduda.

La principal mancança, al meu entendre, és que no es fa cap referència a la moderació fiscal i de manera concreta destaca l’absència de qualsevol menció a no augmentar l’IVA el proper mes de juliol.

Aquesta absència no deixa de ser sorprenent quan a nivell individualitzat pràcticament tots els participants a la reunió d’aquest matí s’han oposat a l’augment de l’IVA proposat pel govern socialista.

En efecte, a més de Convergència i Unió, s’hi han manifestat en contra les organitzacions empresarials i els sindicats, s’hi han manifestat en contra dos dels partits que donen suport al tripartit i la resta de partits de l’oposició a Catalunya i, fins i tot, el propi conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, que m'imagino que és un membre influent del Govern de Catalunya, no considera oportú l’augment de l’IVA.

Llavors si tothom s’oposa a aquest augment per què aquesta petició no figura a les conclusions elaborades pel govern de la Generalitat com a mesura a reclamar al Govern central?

De qui és responsabilitat aquesta omissió?

Al meu entendre, la responsabilitat de l’omissió recau en aquella força política que no podria complir amb aquest acord si s’hagués aprovat: el PSC. O és que algú es pensa que el PSC votaria en contra l’augment de l’IVA plantejat pel govern socialista de l’Estat? No, no pot fer-ho, per això no podia figurar en el document del govern.

Així arribem al cap del carrer. Amb el PSC i la seva supeditació al socialisme espanyol no hi ha front català possible i aquesta mesura, què tothom  coincideix que és necessària, no hi podrà figurar mai. Llavors, calia la reunió?

Un altre exemple. El document  s’ha estat treballant  per part del govern i dels agents al llarg dels darrers dies i lògicament hi ha hagut varis esborranys.

Llegir els diferents esborranys és veure clarament com es van descafeïnant els acords. Així en els primers hi figurava la creació efectiva del Consorci de Catalunya i en el document final no s’hi fa cap menció. I pel que fa a les mesures a adoptar de reforma del mercat de treball s‘ha passat d’un llistat detallat d’actuacions a una declaració genèrica. Cada vegada més declaratiu i amb menys compromisos.

Calia tant parafernàlia per aquests resultats?

25feb/101

Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (1)

Sovint se’ns diu que una condició necessària per a la represa econòmica és la generació de confiança. I és cert. Si hi ha confiança hi ha expectatives i si hi ha expectatives es dinamitza el consum i la inversió.

També molt sovint se’ns diu que una part important de la confiança econòmica ha de provenir de la confiança que es genera des del món de la política i de les institucions. I també tenen raó.

En el debat monogràfic sobre la crisi econòmica que es va produir al llarg de tot el dia d’ahir es va parlar també de generar confiança per sortir de la crisi econòmica.

En el debat d’ahir es van poder contraposar dues visions alternatives: la del govern tripartit, a través de la intervenció del seu President, i la del president de CiU, Artur Mas, com a cap de la força majoritària de l’oposició.

Per part de l’Artur Mas vam poder veure una proposta tangible, en forma d’un pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals, un full de ruta que inclou una aposta per la moderació fiscal, concretada en la supressió de l’augment de l’IVA previst per al mes de juliol, la multiplicació  del sistema de crèdits i avals públics per fer arribar la liquiditat a empreses i famílies (per què per a fer arribar la liquiditat a bancs i caixes sempre hi ha recursos i en canvi per a l’activitat productiva en falten?), l’adopció d’una llei contra la morositat que permeti que les administracions paguin quan toca, un pla d’austeritat i d’aprimanent de l’administració i abordar de manera inexcusable les grans reformes estructurals, començant per les del mercat de treball.

Si podrà estar o no d’acord amb aquestes mesures, però el full de ruta hi és i la determinació de portar-lo a la pràctica també.

Per part del president de la Generalitat la seva mesura estrella ha estat el plantejar la convocatòria del Consell d’institucions de l’Acord Estratègic  i convidar a participar-hi en ell a les forces polítiques. És a dir, ni full de ruta, ni pla d’acció, ni res,.. .una foto més.

Per què ara aquesta proposta? Com és que ara sí que accepta la presència de Convergència i Unió  en els òrgans de seguiment de l’Acord Estratègic quan, malgrat que CiU ho venia plantejant des de l’any 2004, des de fa 6 anys i  sempre s’havia rebutjat aquesta proposta?

Què ha canviat ara? Després de veure els antecedents, aquesta proposta sembla feta més per intentar superar el tràngol d’aquest ple intentant mostrar un tarannà dialogant més que no pas una oferta sincera.

Cal tenir present que el Consell d’Institucions, segons la informació que consta en el web del departament d’Economia i Finances només s’ha reunit 3 vegades i la darrera el 23 de febrer de 2009, és a dir fa just un any, i només per ratificar el total encert i validesa del diagnòstic en què es basa l’Acord. I res més, malgrat la que ha caigut aquest any. Aquests són els antecedents de la proposta estrella del tripartit.

I el debat com va acabar? Doncs amb un Artur Mas dient que CiU acudiria a la reunió proposada pel tripartit i amb la negativa del tripartit per assumir el pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals que va presentar l’Artur Mas.  Clar com l’aigua.