L’altre dia en el Ple del Parlament el conseller Castells va tenir una picabaralla amb el diputat de CiU, Francesc Homs, en una interpel·lació que Convergència i Unió va presentar sobre el finançament de la Generalitat, els seus resultats i la situació de la caixa de la Generalitat.
El conseller visiblement nerviós va acusar a CiU de “deixar anar la insídia” i demanava “serietat, responsabilitat, lleialtat i no fer trampes”. En el debat posterior, la rèplica del conseller va anar-se escalfant fins arribar a fer unes manifestacions ofensives, que després va haver de retirar.
L’origen del malestar del conseller va ser l’acusació de CiU de tenir un govern endeutat i de patir dificultats en les finances que retarden el pagament a proveïdors.
Pel que fa a la primera acusació. El seguiment que fa CiU de les finances públiques és a través de les dades que publica el propi departament i amb la mateixa metodologia que utilitza el Ministeri d’Economia i Hisenda de l’Estat. Cada mes publica el dèficit de caixa no financer de l’Estat i el compara amb el mateix període de l’any anterior. I l’abast de l’Estat és l’Administració General de l’Estat sense tenir en compte les entitats gestores de la Seguretat Social i les empreses públiques.
Doncs aquesta és la metodologia que fa servir Convergència i Unió. I d’aquesta manera s’observa com, entre gener i maig, el dèficit de caixa de la Generalitat ha crescut un 18% respecte el mateix període de l’any passat. Pot agradar més o menys però aquesta és la dada.
Pel que fa a la segona afirmació que feia el diputat Francesc Homs sobre les dificultats de tresoreria, que el conseller va negar de manera airada, el diputat convergent es va limitar a llegir un correu d’una direcció general de la Generalitat respecte de la Generalitat on es deia “La directora general ens ha informat que la situació de tresoreria de la Generalitat és complicada i que per aquests mesos de juliol i agost no es podran atendre pagaments de cap tipus, excepte les nòmines del personal; per tant, no hi haurà liquidació d’incentius ni pagaments a proveïdors. Aquestes són les indicacions, i, de fet, des d’Economia només ens faran arribar els recursos necessaris per pagar el personal i res més. La situació és complicada; per tant, feu-ho saber a qui considereu que pot estar esperant cobrar de manera immediata”.
El conseller va replicar que no hi havia cap problema i que la Generalitat pagava en un termini molt curt de temps.
No sé com deuen computar el temps, però la veritat és que cada dia es reben més informacions dient que la Generalitat retarda els pagaments. Un altre exemple.
Hi ha centres que han de rebre una subvenció per fer accions formatives. Per poder-la cobrar, la Generalitat obliga a iniciar i completar més de la meitat de les accions, el que comporta haver d’avançar aquests recursos. Fins aquí res a dir.
El problema ve quan, una vegada complerts els requisits s’adrecen al corresponent departament a cobrar i la resposta és que com que hi ha moltes dificultats de tresoreria no es pot pagar i com a molt d’hora, no cobraran fins d’aquí 2 a 3 mesos.
Ja tens que les empreses han d’anar als bancs a buscar finançament i com que ara no hi ha “cap dificultat”... Però el més greu de tot, és que quan compareixen al Parlament els consellers implicats afirmen que no hi ha problemes i que tothom ha cobrat.
I qui era el que demanava serietat, responsabilitat i no fer trampes? Una altra vegada, el món al revés.
Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.
Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.
Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.
A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.
Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar ni per un moment en el cop que havia rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.
En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.
Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
