Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.
Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.
Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.
A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.
Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar ni per un moment en el cop que havia rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.
En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.
Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.
A principis de setmana el diari ABC publicava un avanç dels resultats de l’Enquesta de la Població Activa corresponents al primer trimestre de l’any 2010. Els resultats que s’hi avançaven per a la Catalunya eren dolents. Si a començaments d’any s’havia especulat que ja es podria començar a crear ocupació, aquests resultats ho desmentien clarament.
Avui, l’Institut d’Estadística espanyol (INE) ha fet públiques les dades del mercat de treball corresponents al primer trimestre de l’any i confirmen fil per randa el que va publicar dies abans l’ABC.
A Catalunya, el primer trimestre de 2010 s’ha continuat destruint ocupació (-131.300 persones en termes interanuals), ha continuat creixent l’atur (+53.500 persones) i disminueix la població activa (-77.800 persones al darrer any) el que significa que hi ha un nombre creixent de gent desmotivada. Si es fa la comparació entre aquest trimestre i el trimestre immediatament anterior, els resultats són els mateixos: caiguda ocupació, augment atur, disminució de la població activa. És a dir, no s’aprecia encara cap canvi de tendència, cosa que sí que succeeix per exemple al País Basc.
- Catalunya és la comunitat autònoma que ha perdut en el darrer any (IT 10/IT 09) més ocupats en valor absolut (131.300 persones). La segona ha estat el País Valencià amb 119.900 i la tercera Andalusia amb 92.400.
- En termes relatius, Catalunya és la setena comunitat que més ha destruït ocupació en el darrer any. Per davant hi ha Astúries, Cantàbria, País Valencià, Galícia, Múrcia i La Rioja.
- Quasi 1 de cada 5 llocs de treball destruïts a Espanya el darrer any s’ha destruït a Catalunya.
Com a conseqüència d’aquesta evolució, la taxa d’atur a Catalunya ha passat del 17% existent al darrer trimestre de 2009 al 17,9% aquest trimestre.
A l’analitzar les dades per grups d’edat, sobta l’evolució de l’atur juvenil. Al primer trimestre de 2010, la taxa d’atur dels menors de 25 anys s’ha situat a Catalunya en el 40% de la població activa, el rècord històric d’aquest taxa.
I malgrat aquesta realitat els agents socials i el govern estan retardant tant com poden el diàleg social a l’entorn de la reforma laboral. En quin món viuen?
En aquest sentit, pot resultar il·lustratiu llegir La Contra de La Vanguardia d’avui que entrevista a un dels millors economistes europeus, l’alemany Juergen Donges: http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html
Si hi ha alguna frase que no ens cansem de sentir quan es parla de la crisi actual que pateix el nostre país és aquella que fa referència a la principal conseqüència d’aquesta crisi, és a dir, l’augment de l’atur.
Moltes vegades s’ha dit, la crisi és econòmica i financera, sí, però les conseqüències de la mateixa són socials, en forma de creixement important de l’atur. I és absolutament cert, l’atur és la conseqüència més negativa de la crisi. A més cal tenir present que el creixement de l’atur a Catalunya ha estat d’una intensitat com mai no s’havia produït. Unes dades: segons l’EPA, en el segon trimestre de 2007 a Catalunya hi havia 227.700 persones aturades, un 6,1% de la població activa. A l’acabar l’any 2009 (darrera dada disponible de l’EPA) hi havia 643.100 persones aturades i la taxa d’atur era del 17%. És a dir, en 2 anys i mig, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur, s’han multiplicat per 2,8. Enlloc s’ha produït un creixement tan important com el que s’ha produït a Catalunya i a l’Estat.
Sembla, a més, que haguem entrat en un cercle viciós: la crisi porta més atur i l’atur agreuja encara més la crisi econòmica. I davant d’aquest cercle viciós, la recomanació unànime de tothom, de dins i de fora de casa, ha estat la d’impulsar la reforma laboral per adequar el marc vigent a l’Estat a les necessitats actuals de l’economia.
És de justícia reconèixer-ho: ni els treballadors ni el mercat de treball han causat aquesta crisi, però per sortir de la mateixa caldrà actuar sobre el mercat de treball. I fer-ho de pressa.
El govern i els agents socials fa quasi dos anys que negocien un acord social sobre la reforma del mercat de treball, fa molts mesos que es mareja la perdiu, avui sembla que hi ha acord, ara no n’hi ha... Només es parla d’una qüestió: el cost d’acomiadament, però la reforma no és només això és moltes altres coses més, i així, anant-se passant la pilota els uns amb els altres, no s’acaba fent res.
Recentment el govern ha plantejat un Document de Treball sobre el Diàleg Social sobre actuacions en el mercat de treball, on planteja per al seu debat una sèrie d’iniciatives. Entre elles hi ha tres mesures que fa temps que des de CiU es vénen reclamant: d’una banda la de possibilitar l’existència d’agències privades de col·locació que col·laborin amb els serveis públics per facilitar la contractació; la segona, la generalització per a tots els nous contractes indefinits, dels contractes de foment de la contractació indefinida, existent des de l’any 1997 per a determinats col·lectius, els quals tenen una indemnització per acomiadament improcedent una mica inferior, i en tercer lloc permetre, amb caràcter transitori i excepcional l’exempció d’una part dels costos de l’acomiadament col·lectiu i objectiu per a les empreses, per la via de la creació d’un fons per a provisions socials, per tal de garantir que si una empresa es veu obligada a acomiadar personal, les obligacions a les que ha de fer front no li impedeixin de continuar en actiu.
Han hagut de passar gairebé 2 anys perquè el govern assumeixi aquestes mesures? I per què no les aplica? El problema de l’atur obliga al govern (i també als agents socials) a ser valents i actuar ràpidament perquè el simple pas del temps no solucionarà el problema.
Potser seria el moment de ser entre tots més ambiciosos i plantejar mesures que se sortissin dels límits tradicionals on es centra el debat de la reforma laboral, però per això fa falta lideratge, lideratge que el govern espanyol avui per avui no té.
En tot cas, i només com a recordatori, cal tenir present que la darrera iniciativa que ha pres el govern socialista en matèria d’atur ha estat la de reduir de 35 a 20 els dies (“peonades”) que cal treballar per tenir dret a cobrar 6 mesos de PER a Andalusia i a Extremadura. Valdria més la pena que pensés en mesures que afavorissin la contractació de gent per part de les empreses més que no pas en continuar subsidiant determinat tipus d’atur. Perquè, suposo que la resta d’aturats també deuen ser importants, no?
És el moment d’actuar sobre el mercat de treball. No podem perdre més temps.
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
