Jordi Baiget
13gen/110

Any nou, nova etapa

Com passa sempre, al començar un nou any, un es fa molts bons propòsits de què és el que ha de fer o deixar de fer. La llista és llarga, la voluntat bona i l’experiència demostra que al cap de poc temps molts d’aquests bons propòsits són oblidats, arxivats en l’àmbit de la mala consciència, d’on surten de tant en tant, per recordar-te que hi són, que no els vas fer i que te n’has oblidat.

Doncs bé, d’entre aquests propòsits que vaig fer-me per aquest 2011, van ser el de continuar mantenint viu el bloc, que en els darrers temps, a causa de la convocatòria d’eleccions i la feina que això ens va comportar, vaig deixar oblidat.

Després, les setmanes següents han estat intenses i mogudes a nivell personal. He deixat la meva feina al partit per passar a desenvolupar una nova tasca com a Director General de Coordinació Interdepartamental al Departament de Presidència. Em fa il·lusió aquesta tasca i, perquè negar-ho, molt de respecte.

Tot i així, confio donar compliment al propòsit de començament d’any, pel que fa al bloc. Confio que no sigui un d’aquells propòsits que, de tant en tant, et repiquen la consciència.

I pel que fa a l’equip econòmic del nou govern, només puc dir que els nomenaments de l’Andreu Mas – Colell i de Francesc Xavier Mena són dues excel·lents notícies. Ben seguir que aviat en notarem la seva empenta i la seva empremta. Només cal desitjar-los tota la sort i l’eficiència del món.

15set/100

Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap

En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què  es defineixin relació al marc nacional.

Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.

Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.

En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.

Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.

Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.

També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.

I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.

En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?

Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.

Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.

Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.

Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.

30jul/101

De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi

Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?

I ara què?

Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?

Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.

Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.

I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:

-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.

-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).

-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.

-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.

Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:

Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.

Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.

Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.

Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.

15abr/100

L’agricultura, un sector estratègic de la nostra economia? Clar que sí

El Parlament de Catalunya va fer ahir un debat monogràfic de política agrària. Un debat que va tenir força repercussió, tant pel que fa a dins del propi sector com a fora d’ell. Finalment, el debat va acabar bé, amb la major part de propostes de futur pactades i amb un full de ruta, dissenyat per als propers anys.

Alguns es poden preguntar si aquest debat era necessari. En la meva opinió, ho era, i molt.

En primer lloc perquè va servir per donar visibilitat a un sector, massa vegades oblidat. Sóc conscient que tota l’economia del país està passant per una de les pitjors crisis de la seva història recent, però el sector agrari es troba immers en una crisi perpètua.  I mentre veiem com tothom es mobilitza per salvar determinats sectors, el fet que els pagesos, ramaders i pescadors estiguin desapareixent ràpidament o el fet que els preus que reben els pagesos i ramaders siguin molt reduïts, inferiors fins i tot als costos de producció, no sembla ni preocupar ni interessar a les institucions catalanes. A més quan el govern s’imagina el futur productiu de Catalunya, en l’Acord de Competitivitat, resulta que d’agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca no hi ha ni una sola paraula. El sector invisible fins i tot per al Govern.

En segon lloc perquè és necessari considerar el sector agrari (agricultura, ramaderia, silvicultura, pesca i activitats annexes) com un sector estratègic per al futur del nostre país i com a tal ha de ser tractat pel govern de Catalunya. No és només un sector econòmic més (si fos només això seria un sector relativament petit a l’aportar només un 2% de tot el PIB català).

I per què ha de ser considerat com estratègic? Doncs perquè:

  • Malgrat aportar el 2% del PIB català i ocupar amb prou feines el 5% de la població afecta més de les tres quartes parts del territori català; fet que li confereix una gran importància pel que fa a l’equilibri territorial, el manteniment i millora del medi natural i l’equilibri ecològic. Els pagesos i ramaders en aquest sentit són els primers i principals agents de conservació i protecció del medi que tenim a Catalunya. Conforma, a més, una manera d’entendre el país.
  • No podem oblidar que la seva principal missió és la de produir aliments per a la ciutadania, el que li confereix un caràcter estratègic, doncs produeix béns de primera necessitat i cal garantir la seguretat alimentària.

En tercer lloc perquè cal destacar la interrelació que hi ha entre el món agrari i una visió equilibrada de país.  Defensar l’agricultura és defensar la cohesió del nostre país. Un país que va més enllà de la franja costanera central i l’àrea metropolitana de Barcelona, un país on tot el territori compta. I malauradament, massa vegades hem vist com el govern tripartit sembla haver oblidat aquesta visió. Hi ha exemples que poden semblar parcials, però que il·lustren aquest substrat ideològic del tripartit com ara la mesura adoptada pel Servei Català de Trànsit segons la qual els tractors no podien circular per les carreteres catalanes els dies festius i les vigílies de festius. Per què?, per què entorpien la circulació dels que el cap de setmana van a la segona residència al camp o a la muntanya? Posteriorment, aquesta mesura va ser derogada, però el preocupant és que s’arribés a publicar al DOGC, fet que demostra que ningú del Govern de la Generalitat ho va trobar forassenyat. O un segon exemple, la prohibició de recol·lectar (jo en diria “cosetxar” però no és normatiu) a les hores centrals del dia (que és quan el blat o l’ordi estan més secs i va més bé per recol·lectar) perquè el govern entenia que eren les màquines recol·lectores les causants dels incendis que hi van haver en camps al mes de juliol. Dictar una ordre com aquesta és desconèixer de ple la realitat del camp perquè es mira el mateix des d’una visió molt urbana.

El cas més punyent d’aquesta visió és però el posicionament del govern davant del conflicte per les zones ZEPA i el Canal Segarra-Garrigues, on per posar un exemple el tripartit volia protegir l’alosa becuda i al final ha hagut de reconèixer que aquesta au a Catalunya es va extingir el segle passat. A causa d’actuacions com aquesta, els pagesos en són els més perjudicats, les terres més bones no es podran regar, caldrà augmentar els recursos per destinar-los a desenvolupar econòmicament les zones que no es poden regar i els que sí que podran regar hauran de pagar l’aigua més cara.

En quart lloc perquè aquest debat va servir per visualitzar que la política agrària dels governs tripartits és molt millorable. Front a la davallada de preus dels productes, a l’encariment dels costos de producció, a la pràctica desaparició dels mecanismes de gestió i sosteniment dels mercats de la Política Agrària Comuna (PAC) i a la constatació d’un conjunt de pràctiques contràries a les normatives de competència, comerç i drets dels consumidors, com són l’abús de posició de domini per part de l’oligopoli de la distribució minorista, o la manca de respecte a les normes d’etiquetatge, cal l’articulació d’una veritable política agrària catalana (la Generalitat de Catalunya n’és la que n’ostenta la competència exclusiva). En realitat el departament i el Govern se’n desentenen com ja va succeir la legislatura passada. No hi ha política agrària.

I en cinquè lloc, i la raó més important per a mi, és que el sector agrari català té futur. Certament fa uns anys el sector agrari català passa per una situació delicada:

  • La renda agrària a preus constants s’ha reduït un 32% entre 2003 i 2009 (un 40% entre 2001 i 2009).
  • La renda agrària catalana és un 5% a la renda agrària mitjana de l’Estat.
  • Al 2003, els consums intermedis (costos de producció) equivalien al 50% del valor de la producció i al 2008 ja superaven el 2/3, el que demostra l’encariment dels costos de producció.
  • D’acord amb les dades de l’Observatori de Preus, en la majoria de productes agrícoles, ramaders i forestals en els darrers anys, el preus percebuts pel pagès s’han reduït.
  • Caiguda de la població ocupada el sector. Al 2005 hi havia 80.300 ocupats al sector primari i ara n’hi ha 58.400, és a dir una caiguda del 27,3%. El nombre d’explotacions també s’ha reduït quasi un 20% respecte l’any 2000.
  • El camp català cada vegada està més envellit, els titulars de les explotacions de menys de 50 anys només suposen el 27%. Dels 50 any fins l’edat de jubilació el 40% i amb més de 65 anys el 32%.

Aquesta és la realitat, una realitat que cal afrontar i posar-hi solucions, perquè tenim eines i les hem d’aprofitar si realment pensem que aquest sector és estratègic.

No podem concebre l’agricultura solament com una tradició, l’agricultura no representa el passat, l’agricultura es troba en el centre dels reptes que tots plegat hem de superar: l’alimentari, el mediambiental i l’energètic. En tots ells hi és present el món agrari i té moltes coses a dir-hi.

No estic d’acord amb aquells que diuen que en política agrària el millor que es pot fer es subsidiar-ne l’abandonament i fer que els pagesos s’ocupin del paisatge. Certament hi ha sectors que per les seves característiques han de ser ajudats i això no es discuteix. Ara bé, al costat d’aquesta activitat n’hi ha una altra, dinàmica i competitiva, que cal potenciar. Com a norma general els pagesos han de poder viure de la seva feina i no dels subsidis. Cada vegada hi ha d’haver més pagesos i ramaders que siguin capaços de viure de les seves produccions i dels seus serveis com passa a la resta de sectors econòmics.

L’agricultura ha de ser sostenible però rendible. Si no hi ha rendibilitat no hi ha política de desenvolupament rural ni desenvolupament sostenible possible.

11mar/100

El creixement del PIB català el 2009: un motiu més de preocupació

A finals de la setmana passada es va fer públic l’estudi que FUNCAS, la fundació vinculada a les caixes d’estalvi de l’Estat,  va fer sobre l’evolució del creixement econòmic de les diferents comunitats autònomes de l’Estat. Aquesta és una dada que fa anys que venen oferint i gaudeix del reconeixement del món econòmic.

Per a l’any 2009, els resultats de Catalunya no són bons. La variació real del PIB a l’any 2009 per a Catalunya va ser del -4,69%, la segona caiguda més intensa de totes les CCAA només darrera la d’Aragó amb un -4,87% i molt per sobre de la caiguda mitjana de l’Estat que se situa en el -3,83%.

Val a dir que a la resta de les comunitats autònomes més desenvolupades com el País Basc o Madrid, la caiguda del PIB va ser molt menor, del -3,3%.

L’evolució del PIB és un indicador que per ell mateix explica la intensitat de la crisis econòmica que està patint Catalunya. Ara bé a l’estudi hi ha d’altres dades i indicadors que ens haurien de fer reflexionar.

De manera concreta FUNCAS fa públic el rànquing de les comunitats autònomes en els anys 2000 i 2009 pel que fa a Producte Interior Brut per habitant.

D’acord amb aquestes dades a l’any 2000 Catalunya tenia un PIB per habitant superior en un 22,6% a la mitjana de l’Estat, mentre que a l’any 2009 el PIB per càpita català és un 17,1% superior. És a dir en aquest període Catalunya, en termes per càpita, ha perdut 5,5 punts.

Algú podrà dir: no cal patir, aquesta és una evolució lògica. Totes les comunitats tendeixen a convergir; així les més desenvolupades creixen menys mentre que les més endarrerides creixen de manera més intensa. Cert. Aquesta és l’evolució lògica en àrees econòmicament integrades.

Però què passa si enlloc de mirar l’evolució de Catalunya, observem l’evolució del País Basc o de Madrid?

A Madrid el PIB per càpita ha passat de ser un 36,8% superior a la mitjana estatal l’any 2000  a ser el 37,7% superior el 2009.

Al País Basc s’ha passat d’un PIB per càpita superior en un 27,78% a la mitjana estatal al 37% superior a l’any 2009. I a Navarra el percentatge s’ha mantingut estable en el temps. Així doncs l’únic comportament discrepant que trobem en l’estudi de FUNCAS no és el de Madrid o el País Basc, sinó el de Catalunya. Tot un símptoma.

I això és el preocupant perquè demostra que en els darrers anys qui no ha fet bé els deures ha estat Catalunya i no les altres comunitats.

8mar/101

El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient

Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.

Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.

Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%.  Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.

En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.

5mar/100

L’informe Vilajoana: Una bona diagnosi de la crisi i una bona orientació per a la sortida

Per a sortir de la crisi una condició necessària i prèvia que hauria de fer tot govern és efectuar una anàlisi rigorosa de les causes i l’evolució de la mateixa. Si no s’identifiquen els problemes i les seves causes difícilment trobarem les solucions adequades per tal de poder-la solucionar.

Malauradament a l’Estat espanyol això ha tardat molt temps, massa temps, a fer-se. Els primers indicis de la crisi van produir-se a la segona meitat de l’any 2007, però llavors van amagar-se perquè hi havia unes eleccions i volien presentar un bon expedient econòmic. Els governs de Madrid i el de Catalunya van dissimular la magnitud de la crisi per motius electorals i això ens va fer perdre molt temps i moltes oportunitats. El President Rodríguez Zapatero va tardar més d’un any en pronunciar la paraula “crisi” i anunciar que Espanya ens trobàvem en crisi econòmica.

Si, el pas previ a la sortida de la crisi és conèixer on som i quina realitat tenim, cal disposar d’una bona diagnosi de les causes de la crisi, de la seva evolució de les possibles mesures a adoptar per sortir-ne. Per això és molt positiu l’Informe de la Ponència d’Estudi sobre la reactivació de l’activitat econòmica i de l’ocupació en l’actual situació de crisi financera internacional que aquesta setmana ha fet públic el Senat.

Aquest informe és fruit d’una iniciativa de Convergència i Unió, en concret d’en Jordi Vilajoana, i des del mes de novembre de 2008 ha anat treballant i escoltant destacats coneixedors de l’entorn econòmic català, estatal i internacional i al final s’ha aconseguit consensuar, entre totes les forces polítiques, un document de conclusions que conté una diagnosi seriosa de la crisi, de la seva evolució i les seves conseqüències.

Així mateix planteja els àmbits que, a parer de la comissió i dels experts consultats, cal abordar per sortir de la crisi.

Aquests àmbits, per donar resposta a la crisi, no són cap novetat i se centren en: retornar la liquiditat a empreses i famílies, impulsar polítiques de competitivitat de cara a l’empresa en àmbits com el sector financer, la I+D+i i la internacionalització o l’educació..., abordar la reforma del mercat de treball, polítiques d’austeritat pressupostària i reforma i modernització de les administracions públiques.

Aquests plantejaments no difereixen massa de les propostes que Convergència i Unió ha anat plantejant a llarg d’aquests darrers anys i que si s’haguessin adoptat quan es van plantejar de ben seguir haurien contribuït a accelerar la recuperació. Ara el que cal és que el governs socialistes també llegeixen aquest informe i el comencin a aplicar amb urgència.

12feb/1012

Benvinguts al meu nou bloc!

I si fessis un bloc?, van dir-me alguns amics. “Si home és fàcil. T’hi acostumes de pressa. És una rutina. Tots en tenim i el resultat és fantàstic”... converses d’aquestes n’he tingut unes quantes.

He de confessar-vos que això de fer un bloc és una cosa que em fa il·lusió però també respecte. Il·lusió perquè és una forma d’estar en contacte permanent amb molta gent i d’aquesta manera enriquir-te amb noves idees o pensaments. I respecte perquè és un compromís i si t’hi poses t’hi has de posar fins al final.

A la vida tot té el seu calendari. I ara ha arribat el dia de començar un bloc: es dirà “Lletra de canvi”, perquè malgrat les noves tecnologies i malgrat totes les noves maneres de comunicar-te, necessites “la lletra” (el llenguatge) i “el canvi” perquè ha de ser vist com un element d’interacció entre totes les persones que vulguin participar-hi.

A més també es dirà “Lletra de canvi” perquè vol ser un bloc destinat essencialment a parlar de l’economia catalana: com es troba o quines són les seves potencialitats.

Ben segur que a Internet un dels àmbits en què es pot trobar més informació és el de l’economia. N’hi ha molta, de vegades tanta que té n’atipes i tens perill que se t’acabi indigestant.

Però no cal patir, això està bé. A més informació més transparència i a més transparència majors seran les oportunitats de fer reflexió.

És frustrant quan veus que moltes vegades la informació es queda en un titular de diari o en 10 segons de tall a la televisió. I quan les opinions es limiten al blanc o al negre sense tenir en compte la resta de matisos i raonaments. Per això també aquest “lletra de canvi”.

Per tant un bloc d’economia i sobre la situació econòmica del nostre país des d’un punt de vista d’una persona que està compromesa políticament i no se n’amaga. Sóc militant de CDC, i en aquest moment sóc membre del seu Comitè Executiu Nacional, i crec que la fortalesa econòmica és un element fonamental pel redreçament nacional del nostre país.

Per això, considero que la capacitat d’iniciativa, l’assumpció de riscos i responsabilitats, la justícia social i la igualtat d’oportunitats han de ser valors a tenir ben presents i potenciar a l’hora de dibuixar el futur del nostre país.

Salutacions.