Jordi Baiget
3des/100

Després del 28N: la prioritat, sortir de la crisi

La victòria d’Artur Mas i de Convergència i Unió en les eleccions del passat 28 de novembre ha estat clara i rotunda.

La ciutadania de Catalunya ha demostrat tenir ganes de canvi respecte la situació actual. Cal doncs no decebre aquestes esperances i govern el país amb l’objectiu d’aixecar Catalunya i tornar a crear ocupació.

Aquesta ha de ser la principalíssima prioritat del nou govern: sortir de la crisi i crear ocupació.

Aquesta, sens dubte, serà la principal dedicació del nou President de la Generalitat. De feina n’hi ha, i molta.

2nov/102

I els ni-ni entren en campanya

Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSC s’han convertit en l’eix de la seva campanya.

Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.

És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.

Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.

Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?

El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.

A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?

Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.

En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.

En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.

En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.

I, en quart lloc,  també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?

Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.

15jul/100

L’endemà del 10 de juliol

Moltes coses s’han escrit després de la massiva manifestació de dissabte. Val a dir que la majoria d’elles estan escrites des de l’emoció, l’emoció de les persones que hi van participar conscients de ser presents en un acte històric.

La manifestació de dissabte va ser un acte massiu i radical d’afirmació ciutadana. Els partits polítics dissabte van quedar en un segon terme. Va ser la ciutadania la que va tenir tot el protagonisme.

Allà hi érem molts, per deixar constància que, malgrat el que digui el Tribunal Constitucional, malgrat el que pensin a Espanya, Catalunya és una nació i que com a tal, volem decidir plenament.

Va ser un acte d’afirmació en el país, de dignitat i de fe en el futur de Catalunya. Cal doncs ara que des de la política es prengui bona nota de la reacció ciutadana de dissabte i s’actuï en conseqüència.

S’ha dit per part de persones tant qualificades com en Miquel Roca que l’Estatut no cap en l’actual interpretació de la Constitució, que aquesta Sentència és tirar enrera i que el projecte del 78 està esgotat. Comparteixo les seves apreciacions.

Hem acabat una etapa, que ha donat els seus fruits i ara toca començar-ne una altra, no sabem on ens portarà  però l’important és que estem decidits a començar-la. Aquí ens hi hem de trobar la gran majoria de ciutadans i així ens en sortirem.

Certament seria desitjable la unitat d’acció i cal treballar en aquest sentit. Però sense xecs en blanc i amb terminis fixats. Entre unitat i acció prefereixo l’acció, perquè no podem estar discutint molt temps sobre la unitat i el que és urgent avui per al nostre país és actuar.

Ara bé la primera cosa que cal fer, la més urgent i prioritària, és treballar eficaçment per superar la crisi econòmica, cosa que l’actual govern tripartit s’ha mostrat incapaç.

Per això és urgent que la ciutadania parli i de les eleccions en surti un nou govern fort i sense les hipoteques d’aquest tripartit.