El naixement en silenci i sense fer soroll d’una Llei molt important: la de la lluita contra la morositat
Ahir els grans titulars dels diaris i televisions se’ls enduia la compareixença dels senyors Millet i Montull davant la Comissió d’Investigació del Parlament. El poc espai que quedava, es destinava a parlar de les discrepàncies originades a l’entorn de la capçalera de la manifestació del dia 10 de juliol, i després a parlar del Mundial de Futbol. No hi havia espai per a res més.
Per això ahir va passar totalment inadvertida la publicació d’un text important. Pràcticament cap diari no se’n va fer ressò, no va aparèixer en cap titular dels informatius de la televisió, però aquest text tindrà en els propers anys una influència decisiva en el funcionament diari de l’activitat econòmica.
Ahir el “Boletín Oficial del Estado” (BOE) va publicar la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de la modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Sota aquest nom tant llarg s’hi amaga la nova regulació dels terminis de pagament entre empreses i entre les administracions públiques i el seus proveïdors que ha d’equiparar els nostres terminis de pagament als terminis de pagament mitjans europeus.
Així a partir de l’any 2013, el sector públic haurà de pagar en un termini màxim de 30 dies, mentre que entre empreses aquest termini se situarà en els 60 dies.
A més, s’estableixen un seguit de clàusules favorables i garanties efectives per a les petites i mitjanes empreses per tal d’evitar possibles pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors que pugin comportar, a la pràctica, augments injustificats dels terminis de pagament.
Lògicament, l’aplicació d’aquesta llei es farà de manera progressiva a través d’un ampli període transitori que no s’acaba fins a finals de l’any 2013 per tal de fer més assumible l’adaptació d’empreses i administracions a una legislació nova que comporta l’homologació de les condicions de pagament de les operacions comercials a l’Estat a les vigents a la majoria de països de la Unió Europea.
També cal ser conscients dels esforços que l’aplicació d’aquesta mesura comportarà a les empreses i administracions. No s’han de menystenir. Tanmateix, l’aprovació d’aquesta regulació ha de contribuir a evitar un missatge de confiança de cara a la reactivació econòmica perquè el pagament a uns terminis raonables és una recomanació compartida pels agents econòmics i socials del nostre país i un hàbit europeu basat en les bones pràctiques.
Esperem que aquesta mesura serveixi per augmentar la liquiditat de les empreses. Cal recordar que no estem parlant de gastar més, sinó de pagar quan toca i aquesta mesura no depèn de la voluntat del sistema financer sinó que entre tots complim els terminis que s’han determinat en aquesta llei. Com passa a tota Europa.
Una darrera reflexió. Si aquesta llei que ahir publicava el BOE ha esdevingut una realitat ha estat per la tossuderia de Convergència i Unió. Ningú més ho defensava. Al llarg de la tramitació molts han estat els que volien que ho deixéssim d’impulsar, que no els hi agradava. Però al final s’ha aconseguit, confiem que en benefici de tots.
I tornant al principi, encara que hagi passat desapercebuda, aquesta llei és el resultat d’una de les principals motivacions que impulsen l’activitat parlamentària de Convergència i Unió a Madrid, ajudar la nostra activitat productiva, amb titulars o sense. Aquest és l’ADN de CiU i ho continuarà sent.
Per un govern que ajudi els projectes emprenedors
Llegeixo en un teletip que el conseller de la Vicepresidència de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, ha demanat a empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca que facin ara, més que mai, un esforç per construir la Catalunya enfora. Té raó. És absolutament vital pel país que facin aquest esforç.
Però llavors també és vital que canviï aquest govern perquè amb l’actual govern encara que les empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca tinguin iniciativa i vulguin fer coses, topen amb un govern que, en primer lloc, no els escolta ni els vol escoltar i en segon lloc, els hi posa totes les trabes del món. Així doncs que una cosa és el discurs i l’altra, ben diferent, la realitat.
Un exemple: Dimecres passat vaig acompanyar en Felip Puig a una trobada a porta tancada amb empresaris i professionals. Es tracta d’una trobada de tres hores en què 7 o 8 persones, que no són de CiU, parlen obertament sobre la situació econòmica i la política del país, d’una manera directa i sense embuts. És una de les moltes trobades que es fan amb gent de Convergència i Unió a tot arreu de Catalunya. Es tracta d’agafar el pols real de l’activitat productiva.
La primera crítica generalitzada és que l’actual govern no els escolta i així ens van anar dient exemples d’entre els que destaca el d’una empresa que es volia ampliar i va demanar parlar amb la consellera de Treball. No va rebre resposta i ara s’ha instal·lat fora de Catalunya.
Una segona opinió generalitzada és que ja se n’està fart que es criminalitzi els empresaris per tot arreu. Des de les sèries de televisió, fins a membres del Govern. Ells diuen que empresaris i treballadors han d’anar plegats perquè tenen interessos comuns.
I, en tercer lloc, en aquesta trobada vàrem tenir la presència d’una persona emprenedora que té les patents mundials d’una tecnologia que serveix molt per al medi ambient. Molts governs i empreses d’altres zones de l’Estat i de països europeus s’hi ha interessat. Va demanar a la Generalitat permís per començar a fer una planta a Catalunya i no li donen al·legant, el decret de sequera. Passen els mesos i la situació no canvia. Fins i tot un conseller de la Generalitat li diu que el que ha de fer és vendre’s la patent a gent de fora. Ara aquest emprenedor, amb un bon projecte empresarial, es troba en una situació delicada per culpa de la Generalitat.
Per tant, moltes paraules apel·lant a la iniciativa empresarial però si us plau quan aquesta hi sigui, no la malmeteu, sinó molts se n’aniran a fora del país.
El que desitjo és que aquest emprenedor pugui esperar 6 mesos. Confio llavors que les coses canviïn.
El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient
Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.
Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.
Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%. Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.
En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.
Atur, destrucció d’empreses i boscos cremats
Ahir es van fer públiques les dades de l’atur registrat a les oficines d’ocupació a Catalunya el mes de febrer. El resultat malauradament continua sent negatiu: 13.304 nous aturats a Catalunya aquest mes i 117.800 nous aturats en els darrers 12 mesos. Fent una mirada retrospectiva: al mes de febrer de 2007 hi havia 257.583 aturats; al febrer de 2008, 290.912; al febrer de 2009, 479.487 persones sense feina; i al febrer de 2010 n’hi ha 597.287 persones, xifra que suposa un rècord històric.
La publicació de les dades d’atur, ja sigui la mensual de les oficines d’ocupació o la trimestral de l’Enquesta de la Població Activa, acapara els titulars i les principals pàgines dels diaris. I té tota la lògica. L’atur és la pitjor conseqüència social de tota crisi econòmica.
Hi ha una altra dada menys publicitada, però que està estretament relacionada amb l’evolució de l’atur i que mostra les perspectives futures de sortida de la crisi. Aquesta és l’evolució de les empreses inscrites a la Seguretat Social. Si fem un seguiment d’aquesta variable veiem com en aquesta crisi a més de destrucció d’ocupació hi ha també destrucció de teixit empresarial. Concretament a Catalunya, segons dades de la Seguretat Social, l’acabar el mes de gener hi havia un total de 231.184 empreses, 1.895 menys que el mes anterior i 28.844 empreses menys que les empreses que hi havia el desembre de 2007 (260.028 empreses). És a dir, en 2 anys a Catalunya s’ha destruït més de l’11% del seu teixit empresarial (mesurat en termes de nombre d’empreses).
A Catalunya, a començament de l’any 2010 hi ha el mateix nombre d’empreses que hi havia a l’any 2003. A més, el tancament d’empreses ha estat generalitzat amb independència del tamany de les mateixes. És a dir pateixen tant les microempreses d’1 fins a 5 treballadors (que representen el 60% de tancaments empresarials) com les empreses de més de 500 treballadors. No només es destrueix ocupació sinó que es destrueixen empreses.
I no podem oblidar que regenerar teixit empresarial destruït no es fa de manera immediata. És com un bosc cremat, la vida hi torna però tarda molt de temps. Prevenir els incendis forestals és molt més barat que no pas reconstruir boscos cremats. Amb el teixit empresarial passa el mateix. No pot ser que l’empresa i l’activitat productiva del país siguin les grans oblidades d’aquesta crisi.
S’ha d’ajudar aquells que són capaços de crear ocupació. Les empreses, els autònoms i els emprenedors. La funció de l’empresa és invertir i crear llocs de treball. La funció del govern és estar al costat de les empreses. Cal escoltar-les, saber quins són els seus problemes i buscar-ne les solucions. Tenim massa exemples d’empreses que ens vénen a veure i ens diuen que el govern actual no les escolta. Una llàstima.
Ara toca augmentar l’IVA?
Un dels factors diferencials de la crisi econòmica que pateixen Catalunya i l’Estat respecte la resta d’economies europees, és la important caiguda del consum privat de famílies i empreses. Així mentre que a la zona euro aquesta variable cau un 1% a Espanya i a Catalunya ha caigut a l’entorn del 4,5%.
En canvi, la resta de variables, més o menys, tenen un comportament similar.
Les raons per les que això passa semblen clares: la major incidència de l’atur (una taxa del 17-18% front una del 10%) i un elevat endeutament de les famílies a causa de les hipoteques i del crèdit al consum, explicarien el fet que les famílies hagin reduït el consum.
És en aquest context d’atonia del consum que cal augmentar l’IVA perquè encara es redueixi més el consum? Cal recordar que només a l’any 2010, l’augment de l’IVA a partir de l’1 de juliol suposarà una sortida de 380 milions d’euros de la butxaca dels catalans.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)