Jordi Baiget
14des/100

Les desordenades mesures econòmiques del govern Zapatero

La manera de prendre decisions en matèria de política econòmica del govern Zapatero és, com a mínim, peculiar. Mentre al Parlament espanyola s’estan discutint lleis com la de pressupostos i la de l’economia sostenible, el president ha anunciat un nou paquet de mesures enmig d’una sessió de control al govern, posteriorment completat als passadissos del Congrés. És a dir, res del que es tramita en aquestes moments a les Corts és vàlid per encabir-hi les mesures i ha calgut fer, de nou, un Reial Decret Llei, i ja van 7 o 8 aquest any.

Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.

Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.

Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.

També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.

Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.

Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.

31mar/100

La lleialtat institucional o el món al revés

En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.

La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.

Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:

  • De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
  •  El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
  • En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
  • També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?

Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.

Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada  perdem un llençol.

16feb/108

Ara toca augmentar l’IVA?

Un dels factors diferencials de la crisi econòmica que pateixen Catalunya i l’Estat respecte la resta d’economies europees, és la important caiguda del consum privat de famílies i empreses. Així mentre que a la zona euro aquesta variable cau un 1% a Espanya i a Catalunya ha caigut a l’entorn del 4,5%.

En canvi, la resta de variables, més o menys, tenen un comportament similar.

Les raons per les que això passa semblen clares: la major incidència de l’atur (una taxa del 17-18% front una del 10%) i un elevat endeutament de les famílies a causa de les hipoteques i del crèdit al consum, explicarien el fet que les famílies hagin reduït el consum.

És en aquest context d’atonia del consum que cal augmentar l’IVA perquè encara es redueixi més el consum? Cal recordar que només a l’any 2010, l’augment de l’IVA a partir de l’1 de juliol suposarà una sortida de 380 milions d’euros de la butxaca dels catalans.