La lletra petita del finançament es comença a fer gran
Fa pocs dies el Ministeri d’Economia i Hisenda va publicar la liquidació definitiva del sistema de finançament de les comunitats autònomes corresponent a l’any 2008.
Com ja ens havia anuncia prèviament el màxim representant de l’Agència Tributària estatal, aquesta liquidació portava incorporat un “regalet” per a les comunitats autònomes de règim comú (entre les que hi figura, de moment, Catalunya) la quantificació exacta de la quantitat a retornar en concepte d’excés de bestretes.
Per a Catalunya aquest “regal” puja a més de 690 milions d’euros i el més fort de tot això és que el regalet que vindrà l’any vinent, quan es faci pública la liquidació corresponent a l’any 2009, pot arribar a multiplicar per 3, l’import a retornar el 2008.
Aquest és un exemple de la lletra petita que hi havia en el model de finançament “estratosfèric” pactat pel govern tripartit i que, en aquest cas, més o menys ve a dir: En virtut del nou sistema acordat, la Generalitat perdona a l’Estat tots aquells majors costos que ha tingut derivats de decisions que va adoptar l’Estat entre 2002 i 2010, com la Llei de la dependència, per exemple, i per contra, l’Estat manté el dret de reclamació a Catalunya de l’ excés de bestretes que va traspassar a la Generalitat com a conseqüència d’haver planificat, d’una manera massa alegre, els pressupostos d’aquell any. Això sí, com a concessió, l’Estat ens permet que retornem el crèdit en cinc còmodes terminis i amb un any de carència que és precisament el 2010.
Per molt que sigui lletra petita al final s’acaba veient, i sobretot, notant.
De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi
Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?
I ara què?
Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?
Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.
Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.
I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:
-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.
-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).
-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.
-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.
Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:
Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.
Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.
Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.
Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.
Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts
Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.
Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.
A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!
En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.
Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.
Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.
Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.
L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.
- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.
I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.
A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.
La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.
Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.
L’exemple grec i les barbes de Zapatero
En els diaris d’avui coincideixen dues notícies que estan directament relacionades. Una fa referència a Grècia. La manca de credibilitat del Govern grec per fer front a un programa de reducció del dèficit i de l’endeutament públics ha provocat una reducció de la qualificació del seu deute i un encariment molt notable del seu finançament.
Un exemple: perquè els inversors comprin bons a 10 anys grecs, aquests han d’oferir un tipus d’interès proper al 10%, mentre que pels bons alemanys es paga a un 2,9%. El diferencial respon a la major desconfiança dels mercats respecte l’evolució futura de Grècia. Cal recordar que Grècia té un dèficit del 13,6% del PIB a l’any 2009.
La segona notícia fa referència als resultats de l’activitat financera de l’Estat espanyol corresponents al primer trimestre de l’any 2010. El balanç no és bo: el dèficit de caixa no financer de l’Estat puja a 15.546 milions d’euros, mentre que en el mateix període de l’any anterior aquest dèficit era de 11.345 milions. En termes del PIB el dèficit ha passat de representar un 1,08% a ser de l’1,48%.
Altres magnituds significatives de l’activitat econòmica i financera de l’Estat, com ara el saldo primari (excloent els interessos del deute) o la necessitat de finançament, són igualment negatives i són pitjors que l’any anterior.
Aquest dèficit és el resultat de l’evolució d’uns ingressos que creixen un 4,8% i d’unes despeses que ho fan en un 13,4% (és a dir, a un ritme 3 vegades superior).
Per capítols, la despesa de personal creix un 6,8% i la despesa corrent en béns i serveis ho fa en un 5,8%. Per contra, les inversions creixen un 3,5% i les transferències de capital cauen un 9,5%. És a dir, la inversió és la partida més castigada en detriment de despesa corrent.
Veient aquesta segona notícia, quan els mercats castiguen Grècia per la manca de credibilitat del seu pla de reducció del dèficit, m’imagino el que deuen pensar sobre la credibilitat de les previsions del Govern espanyol que indiquen que l’any 2013 el dèficit de l’Estat serà del 3% del PIB, si partim d’un dèficit que al 2009 va ser de l’11,2% del PIB i que en el que portem del 2010 continua creixent.
De moment, els bons de 10 anys espanyols ja han de pagar un 4% d’interès. Confiem que el que ha passat a Grècia no s’acabi encomanant a d’altres països, però per evitar-ho cal que els governants, en aquest cas Zapatero i el partit socialista, facin una política d’austeritat creïble, en cas contrari encara patirem. Ja ho sabem com diuen els castellans “cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar”.
PD: Quan això estava escrit ha arribat la notícia que Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol a llarg termini des de AA+ fins a AA amb perspectiva negativa. (De moment, ja hem començat a afaitar-nos el bigoti).
La lleialtat institucional o el món al revés
En l’acord de finançament de l’any 2001, el Govern de CiU va aconseguir introduir-hi l’anomenat principi de “lleialtat institucional” entès com aquella garantia que havia d’evitar que les finances de Catalunya patissin els efectes negatius d’aquelles decisions que adoptés l’Estat i que comportessin majors despeses o menors ingressos per al nostre país.
La història de l’aplicació d’aquest principi se salda en fracassos continuats. En primer lloc, en el nou acord de finançament de l’any 2009, el tripartit va renunciar a fer efectiu el dret a que Catalunya es veiés compensada pels majors costos de decisions preses per l’Estat des de 2002 fins avui. És a dir, van posar el comptador a zero renunciant, per exemple, a tenir un finançament adequat per aplicar la llei de la dependència o per esmorteir els efectes de la immigració sobre la sanitat, l’ensenyament i els ajuntaments, entre moltes d’altres coses, perquè han estat moltes les lleis aprovades pel govern central des de 2002 que han afectat les finances de Catalunya i que amb la renúncia del tripartit es deixen de compensar en el nou acord de finançament.
Aquesta tendència però no és l’excepció sinó la norma. Així en els darrers dies i setmanes hem llegit masses notícies que, més que parlar de “lleialtat institucional” ens haurien de portar a parlar de “deslleialtat institucional”. Els exemples:
- De la reducció de 50.000 milions d’euros de la despesa proposada pel govern de l’Estat a la Comissió Europea, aquest n’ha encolomat a les comunitats autònomes 10.000 milions.
- El govern socialista vol reduir en un 65% el Fons d’acollida i integració de la immigració, el que a Catalunya li pot fer perdre uns 30 milions d’euros (dels 46 milions que va rebre el 2009 passaria a rebre’n uns 16 milions).
- En el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” del passat 22 de març es va parlar d’una possible retallada dels ajuts a la dependència (i fins i tot d’una moratòria en la seva aplicació). Llavors què passarà amb les persones dependents de Catalunya?
- També en aquest mateix “Consejo de Política Fiscal y Financiera” i d’acord amb les notícies publicades als diferents mitjans, el govern de l’Estat va comunicar a les comunitats autònomes que no ingressaria la compensació per supressió de l’Impost de Patrimoni, tal i com va fer l’any passat, per entendre que ja ha quedat integrada en els mecanismes propis del nou sistema de finançament, el que significa que la Generalitat compta amb 536,7 milions d’euros menys dels previstos en la previsió d’ingressos de la Generalitat per a l’any 2010 (concretament a la partida 402.0033). Què farem ara?
Cal tenir en compte, addicionalment, que a més de que totes aquestes mesures, la Generalitat haurà de retornar en els propers anys les bestretes corresponents als anys 2008 i 2009 en concepte d’avançament dels tributs cedits que, com a conseqüència de la crisi i la corresponent reducció de la recaptació poden arribar a ser, pel cap baix, de 2.000 milions d’euros.
Si aquesta és l’aplicació que en fan els governs socialistes, el català i l’espanyol, del principi de lleialtat institucional, anem ben llestos, a cada bugada perdem un llençol.
El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient
Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.
Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.
Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%. Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.
En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)