El forat negre de les finances catalanes
Cada vegada que algú fa una crítica a la delicada situació de les finances de la Generalitat, la resposta des del Govern és la mateixa: només hi ha ganes de desprestigiar, de minar la confiança en la Generalitat i d’obtenir un aprofitament partidista d’aquesta delicada situació.
Què preferirien els senyors del Govern, que es tapés tota aquesta situació i que el proper govern es trobés amb tot l’embolic?
La realitat però, supera qualsevol escenari que ens haguéssim pogut imaginar: L’any del finançament estratosfèric i amb un govern “amic” que sempre compleix allò que promet, el govern de la Generalitat ha d’emetre bons per cobrir, a hores d’ara no sé si són 1.000 milions, 1.500 milions, 2.000 milions a fins a 3.000 milions d’euros amb una emissió de bons a un any de 1.000 euros cadascun al 4,75% d’interès anual. Un preu una mica car si tenim en compte que les lletres a un any del Tresor espanyol es col·loquen a l’1,9%.
Però és que no és tot, hem pogut llegir que la comissió que s’enduran les entitats financers per col·locar aquests bons serà del 3% i com que l’emissió és a un any i no a 5 ni a 10, hem de sumar tot el 3% de la comissió com a cost anual: per tant ja estem al 7,75%. Això és tot? Doncs no ho sé. Si el govern de la Generalitat vol garantir-se que l’emissió es cobrirà potser fa una assegurança d’emissió. I quant costa això? Un 2%, un 3%?. No ho sé, però la broma ens pot arribar a costar més del 10%.
De moment Moody’s, l’agència qualificació ja ha tornat a rebaixar la qualificació del deute de Catalunya des de A2 fins A1 amb perspectiva negativa, la pitjor de totes les comunitats i una de les pitjors de la Unió Europea. L’informe en què rebaixa la qualificació diu textualment “al 2010, la Generalitat de Catalunya té dèficits cada vegada més grans, els ingressos continuen dèbils i la despesa corrent continua creixent”.
La conclusió és clara: Aquesta augment del dèficit continuarà al llarg del 2010 i a principis del 2011. Per tant les perspectives no són optimistes.
I l’informe té raó, només cal mirar l’execució del pressupost de la Generalitat (sense comptar organismes autònoms, ens i empreses públiques ni entitats gestores) a l’acabar el mes de setembre, publicat ahir.
Veiem com els ingressos per impostos directes han disminuït un 26,7%, els ingressos per impostos indirectes cauen un 10,6%, mentre que, per contra, la despesa de personal creix un 10,3% i la despesa en béns corrents i serveis ho fa en un 37,7%. Per no parlar de les despeses financeres que creixen un 30,5%.
La conclusió és clara: Malgrat les anunciades despeses de contenció i de la reducció en un 5% del sou dels funcionaris el passat mes de juny, la despesa continua creixent.
El resultat és que el dèficit no para d’augmentar i la salut de les finances catalanes se’n ressent. D’aquesta manera sortirem de la crisi?
Les “cartes” del President Montilla
Llegeixo als diaris que el president José Montilla ha enviat una carta als treballadors de la funció pública catalana en què els hi mostra el seu agraïment pel sacrifici que comporta la retallada de salaris dels funcionaris i els hi demana la seva comprensió i la seva col·laboració.
El mateix dia que s’ha donat a conèixer aquesta carta, també es pot llegir a la premsa que només un dia després d’aprovar-se la retallada, els interventors de la Generalitat, depenents del Departament d’Economia i Finances i encarregats de supervisar la despesa de tots els departaments i organismes de la Generalitat, se’n varen anar dos dies a un hotel de luxe (a Món Sant Benet) a celebrar unes jornades de formació.
Res a dir sobre la celebració de jornades de formació. Són necessàries per a tothom i és bo que es facin. Cap responsabilitat per als interventors. Ells van on se’ls convoca. El que ja no es pot entendre tant, és com cap dels dirigents del departament va advertir la inoportunitat de celebrar aquesta jornada en aquest lloc, en aquests moments. Per molt que feia anys que s’hi anés. Hi ha una cosa que es diu predicar amb l’exemple i el que sembla és que, mentre a uns se’ls hi demanen sacrificis a d’altres no. Segur que no és exactament així, però ho sembla. I que això surti del departament del conseller Castells i ningú pensi en modificar-ho encara és més incomprensible.
I tornant a la carta, el que no diu la carta del President Montilla és que aquest sacrifici s’hagués pogut evitar. Com? Si els anys 2009 i 2010 s’hagués produït una congelació de sous, per exemple, o si no s’haguessin contractat tants funcionaris. Cal recordar que des que governa el tripartit la Generalitat, el nombre de funcionaris ha passat de 140 mil a 226 mil. És a dir 86 mil nous ocupats amb un sou públic, sense que hi hagi hagut un augment substancial de les competències de la Generalitat.
El mateix es pot dir d’alts càrrecs i de personal eventual. Hem passat de 376 a 530, això significa per cada any una despesa addicional de més de 10 milions de més (1.600 milions de les antigues pessetes) o dels informes i estudis que o bé s’encarreguen als amics o són innecessaris o inútils. Només a l’any 2009 van suposar més de 52 milions d’euros.
I, finalment, un darrer exemple. De manera paral·lela a la retallada de sous dels funcionaris s’estan convocant places de nivells elevats de la Generalitat d’una manera totalment inusual. Mentre que l’any passat entre els mesos d’abril a juny es van convocar 17 places d’aquest tipus, aquest se n’han convocat 63, quasi 4 vegades més. A què es deu aquesta pressa en convocar places? El tripartit ho haurà d’explicar.
Per tant, una vegada més, una cosa són les paraules i una altra, ben diferent, són els fets.
Les curiositats del conseller Castells
Dilluns passat el conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, va ser entrevistat per en Xavier Bosch al programa Àgora de TV3. Va ser una entrevista llarga que ens va deixar algunes respostes curioses.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar la retallada dels sous als funcionaris i la congelació i/o retard de les inversions a Catalunya, dient que era evident que cal retallar la despesa si vam aprovar uns pressupostos amb un dèficit equivalent al 3,25% del PIB català i el Consejo de Política Fiscal y Financiera només permet un 2,5%. Si és així i ja se sabia aquesta limitació, llavors per què s’aprova un pressupost amb un dèficit tan elevat? No serà perquè en un any electoral s’havia de gastar molt i s’havia de fer veure que l’acord de finançament ens aportava molts diners? Aquesta manca de responsabilitat del govern avui la paguen els funcionaris.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar l’augment del tram català de l’IRPF quan només quinzes dies abans, en declaracions públiques, el mateix conseller afirmava que era impossible que a Catalunya es prengués una decisió d’aquest tipus, que ni tan sols es podria prendre a nivell espanyol. A què es deu aquest canvi sobtat, a raons econòmiques o a la voluntat de continuar ocupant el poder?
Curiosa la manera del conseller Castells de desviar l’atenció de l’augment dels impostos cap als trams més elevats de l’IRPF, que estimen que aportarà 75 milions addicionals d’euros, i no parla de l’augment de l’Impost de transmissions, del de matriculació de vehicles i del d’actes jurídics documentats, que afecten molta més gent i que aportaran més de 100 milions de recaptació. No serà que es prenen mesures electoralistes per desviar l’atenció del que passa realment?
Curiosa la manera del conseller Castells de defensar la solidesa i solvència de les finances de Catalunya i el rigor en l’aplicació de la despesa en el mateix moment en què els mercats financers se li rebaixen les qualificacions i es veuen obligats a endarrerir el pagament dels concerts perquè no té liquiditat i perquè els mercats financers no cobreixen les emissions de deute català.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar el magnífic acord de finançament l’any en què tindrem més dèficit i més endeutament. Tan bo era?
Curiosa la manera de construir un relat econòmic per donar les culpes els altres. Això sí, ens va dir que el pitjor ja ha passat i que ja estem en el camí de la recuperació.
I ara ens anuncien un augment dels impostos
La capacitat d’improvisació i sorpresa de Rodríguez Zapatero en el camp econòmic sembla no tenir fi.
Després d’anunciar la retallada de despesa, de les pensions i dels sous dels funcionaris (que a hores d’ara encara no han acabat de concretar), només cinc dies després d’haver negat que ho faria, ara ja ens ha anunciat un nou augment d’impostos per a l’any que ve just dos dies després que la Vicepresidenta Segona i Ministra d’Economia afirmés que “no hi havia cap proposta ni estudi per apujar els impostos”. Gran clarividència la seva.
I com sol ser habitual ja han començat a aparèixer els missatges contradictoris. Ara es toca l’IRPF en el tram de rendes elevades, ara no es toca; ara es recupera l’impost de patrimoni, ara només es crea un impost per a grans patrimonis, no se sap si temporal o indefinit; que si s’ha de reformar la llei de l’impost de successions per ta d’obligar totes les comunitats autònomes a tenir un nivell mínim de tributació per aquest impost... Ja hi tornem a ser amb les habituals anades i vingudes de Zapatero: s’anuncia una cosa, es matisa, es mig modifica i es torna a la formulació del principi, i així anar subsistint.
El que em fa més por d’aquest anunci de l’augment dels impostos és que si el que necessita urgentment el govern socialista és augmentar la recaptació de manera important, l’anunciat augment dels tributs no es quedarà només en mesures per a “rics” o per a grans patrimonis, per la senzilla raó que aquestes mesures poden tenir bona venda mediàtica però porten associada poca recaptació. Les persones riques i les grans fortunes ja fan servir elements de planificació fiscal per reduir la progressivitat tributària i si els emprenyen massa porten el seu patrimoni a l’estranger, i el bo d’això és que actuen d’una manera totalment legal.
Si el govern necessita augmentar la recaptació augmentarà els impostos de manera que els afectats principals d’aquest siguin les classes mitjanes pel simple fet que aquestes són molt més nombroses que els grans patrimonis i per tant un augment dels tipus que afecten les classes mitjanes sí que comporta un augment important de recaptació. Un exemple, persones que declarin més de 600 mil euros de renda no arriben a les 10 mil a tot l’estat. En canvi persones que declaren una renda superior a 40 mil euros s’acosten als 3 milions, de manera que augmentar 5 punts el tipus pels trams de rendes més elevats (per exemple més de 600.000 € com algú ha dit) aporta menys de la meitat de recaptació que augmentar 1 punt d’IRPF a totes les rendes superiors a 40.000 euros.
Per tant, si el que necessiten de debò són diners per reduir el dèficit públic, el que de debò ens trobarem l’any que ve, serà a més de l’augment de 2 punts de l’IVA, un nou augment dels impostos especials i un més que probable augment de l’IRPF per a rendes que ells diran que són les altes però que a l’hora de la veritat s’acostaran més a les mitjanes que no pas a les altes.
Aquesta és la situació a la que ens ha portat en Rodríguez Zapatero, aquell que en dues tardes li havien d’ensenyar economia. Em sembla que no va aprendre prou bé les lliçons. Per cert, potser no van arribar a temps d’ensenyar-li el que diu la teoria de la Hisenda pública, concretament la corba de Laffer, que un augment de tipus impositius no sempre comporta un augment de recaptació.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)