Jordi Baiget
15set/100

Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap

En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què  es defineixin relació al marc nacional.

Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.

Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.

En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.

Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.

Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.

També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.

I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.

En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?

Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.

Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.

Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.

Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.

9jul/100

Demà a la manifestació, demà passat a continuar treballant per decidir el nostre futur

Quan afirmem amb orgull que Catalunya és una nació amb més de 1.000 anys d’història, estem retent un homenatge implícit a aquells milions de persones que al llarg d’aquests 1.000 anys han defensat la catalanitat i el nostre país. I ho han fet de moltes maneres, però la gran majoria ho ha fet de manera completament anònima, però alhora, ferma i plena de dignitat.

Només d’aquesta manera, és a dir amb la lluita i sacrifici dels nostres avantpassats, avui nosaltres ens podem sentir orgullosos de ser catalans i de pertànyer a aquesta nació, malgrat haver-ne passat de tots colors.

Vist des d’aquesta perspectiva, després de la Sentència del Tribunal Constitucional toca altra vegada no defallir. Ara no és el moment de rendir-nos, però tampoc és el moment de fer accions de cara a la galeria només. Ara és el moment de demostrar fermesa i autoafirmació del que som: una nació i del que volem en el futur: decidir el futur de la nostra nació.

I en la situació en què ens trobem hi ha motius d’esperança: Una senyora catalana d’uns 55 anys nascuda fora de Catalunya que fa servir habitualment el castellà per parlar, l’endemà de conèixer la Sentència em va dir: “Estic molt indignada pel que han fet. A partir d’ara parlaré en català. No ho feia per vergonya però ara la indignació pot més que la vergonya. A partir d’ara, parlaré amb tothom en català”.

Sens dubte, una acte anònim, però és una llavor important per a la continuïtat futura del nostre país. Tots n’hem de prendre exemple.

Demà és necessari que tots anem a la manifestació a expressar el nostre rebuig a uns fets que han menystingut la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya. Demà toca sortir al carrer, fer-nos sentir i com han dit els expresidents en el seu missatge: respectar-nos i fer-nos respectar.

Demà passat toca continuar defensant el país i les seves competències que estan amenaçades, l’aprovació d’un Reial Decret-Llei de reforma de les caixes d’estalvi que, sota l’argument de capitalitzar aquestes entitats (que és cert) ho aprofita per trinxar les competències de Catalunya en aquesta matèria n’és un exemple ben proper.

Demà passat continuarà tocar treballar per garantir el futur de la nostra nació. Però demà tots a la manifestació!

Jo hi aniré. A l’Onze de setembre de 1977 també hi era, els meus pares m’hi van portar i ara ho recordo amb orgull. Per això, a aquesta manifestació també m’emportaré a les meves filles.