Any nou, nova etapa
Com passa sempre, al començar un nou any, un es fa molts bons propòsits de què és el que ha de fer o deixar de fer. La llista és llarga, la voluntat bona i l’experiència demostra que al cap de poc temps molts d’aquests bons propòsits són oblidats, arxivats en l’àmbit de la mala consciència, d’on surten de tant en tant, per recordar-te que hi són, que no els vas fer i que te n’has oblidat.
Doncs bé, d’entre aquests propòsits que vaig fer-me per aquest 2011, van ser el de continuar mantenint viu el bloc, que en els darrers temps, a causa de la convocatòria d’eleccions i la feina que això ens va comportar, vaig deixar oblidat.
Després, les setmanes següents han estat intenses i mogudes a nivell personal. He deixat la meva feina al partit per passar a desenvolupar una nova tasca com a Director General de Coordinació Interdepartamental al Departament de Presidència. Em fa il·lusió aquesta tasca i, perquè negar-ho, molt de respecte.
Tot i així, confio donar compliment al propòsit de començament d’any, pel que fa al bloc. Confio que no sigui un d’aquells propòsits que, de tant en tant, et repiquen la consciència.
I pel que fa a l’equip econòmic del nou govern, només puc dir que els nomenaments de l’Andreu Mas – Colell i de Francesc Xavier Mena són dues excel·lents notícies. Ben seguir que aviat en notarem la seva empenta i la seva empremta. Només cal desitjar-los tota la sort i l’eficiència del món.
El model d’immersió lingüística no s’ha de canviar
El discurs d’investidura de l’Artur Mas va deixar ben clar quines serien les prioritats del proper govern de Catalunya.
La principal, aixecar Catalunya per sortir de la crisi econòmica i reduir l’atur fins equiparar-nos a la taxa mitjana de la Unió Europea, el que significa reduir l’atur a la meitat.
La segona prioritat és l’educació, i més concretament reduir l’elevada taxa de fracàs escolar que tenim a Catalunya.
Les dues “e”, economia i educació, són doncs les principals prioritats del govern de Catalunya president per Artur Mas.
Dos dies després d’aquest discurs, el Tribunal Suprem intenta tirar un torpede contra la línia de flotació de la segona “e”, la de l’educació, amb una sentència que pretén qüestionar el model educatiu de Catalunya basat en la immersió lingüística. Una vegada més per la via dels tribunals, les minories a Catalunya volen escapçar el que ha decidit la voluntat majoritària del poble de Catalunya.
Cal dir-ho de manera ben clara, el sistema d’immersió lingüística ha estat un model d’èxit i ha estat garantia de cohesió social a Catalunya. En paraules del president Pujol, és garantia de progrés i d’ascensor social.
El model lingüístic actual, vigent des de l’any 1983, permet als nois i noies catalans ser competents en la llengua pròpia de Catalunya sigui quin sigui l’idioma familiar, i a més, assegura la competència en la llengua castellana.
A més i en qualsevol cas, l’ensenyament en llengua castellana es pot demanar de manera individual a les escoles catalanes. Sempre ha estat així.
Algú s’ha plantejat que suposaria el trencament del model lingüístic? Un trencament del model lingüístic actual a l’escola catalana provocaria:
- Segregació social i lingüística: greu perill de fractura social al segregar els alumnes catalans en funció de criteris lingüístics.
- Incompetència lingüística en llengua catalana.
El model d’escola catalana –únic i no segregat en dues comunitats- ha estat avalat per High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que posa Catalunya i el seu model educatiu com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a la resta de territoris europeus amb llengües que han patit situacions semblants a la nostra.
La nota de selectivitat de castellà dels alumnes de Catalunya és la mateixa que treuen els alumnes de l’Estat. Llavors on veuen el problema?
Cal tenir present, a més, que a bona part de l’Estat espanyol i d’Europa es fa immersió lingüística per als alumnes que tenen altres llengües maternes diferent de la pròpia de la comunitat o del país.
En darrer terme, si tan respectuosos volen ser amb la jurisprudència constitucional, els hi recordo que el Tribunal Constitucional, a més d’avalar la immersió lingüística a la Sentència 337/1994, es torna a avalar la immersió lingüística a la Sentència de l’Estatut (STC 31/2010). El Tribunal ho diu amb aquestes paraules:
“(…) Es doctrina de este Tribunal que ‹‹no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta consecuencia se deriva del art. 3 CE y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía›› (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9). En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza (…)”.
“(…) también desde la perspectiva del art. 27 CE ha de llegarse a la conclusión de que ni del contenido del derecho constitucional a la educación reconocido en dicho precepto ni tampoco, en particular, de sus apartados 2, 5 y 7, se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados. El derecho de todos a la educación, no cabe olvidarlo, se ejerce en el marco de un sistema educativo en el que los poderes públicos –esto es, el Estado a través de la legislación básica y las Comunidades Autónomas en el marco de sus competencias en esta materia- determinan los currículos de los distintos niveles, etapas, ciclos y grados de enseñanza, las enseñanzas mínimas y las concretas áreas o materias objeto de aprendizaje, organizando asimismo su desarrollo en los distintos Centros docentes; por lo que la educación constituye, en términos generales, una actividad reglada….”.
Diu també la jurisprudencia constitucional: "... el equilibrio inexcusable entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio".
Per tant, tal i com va manifestar un jurista destacat, el professor Joan Vintró, la sentència té "pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüístic de l'Estatut que no és sinó l’establert des de fa anys a Catalunya. Plena confirmació així mateix del català utilitzat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".
Per tant, en relació a aquesta sentència, el que cal fer és continuar amb l’aplicació del model d’escola catalana que s’ha vingut aplicant des de l’any 1980. Res no ha de canviar. El model dels darrers 27 anys és el model adequat per al nostre país.
Endeutament de la Generalitat: No són 25.000 milions, no. Són molts més
Arran de la notícia apareguda als mitjans de comunicació que la Generalitat col·locarà bons a un any entre el públic a un interès del 4,75%, han aparegut diversos articles posant el crit al cel a causa de l’elevat endeutament de la Generalitat, que ja arribarà als 25.000 milions d’euros.
Doncs sí, l’endeutament de la Generalitat és molt elevat, però no de 25.000 milions d’euros sinó de prop de 40.000 milions. Concretament, i segons dades del Banc d’Espanya, a l’acabar el segon trimestre de l’any, l’endeutament de la Generalitat i el del seu sector públic arriba als 37.138 milions d’euros, quan a l’acabar l’any 2009 era de 30.587 milions. Quasi bé 7.000 milions d’augment en 6 mesos. No està malament. De fet, l’endeutament de l’any 2008 ja va ser de pràcticament 25 mil milions, 24.632 milions per ser exactes.
Per tant, la frontera dels 25.000 milions ja fa temps que l’hem superada, malauradament.
En termes absoluts, ningú no supera el nivell de deute de Catalunya. La segona comunitat més endeutada, el País Valencià, té un endeutament de 18.731 milions, la meitat del que té Catalunya.
Algú, amb raó, em podrà dir que aquesta comparació no és correcta, que s’ha de fer en termes relatius. D’acord, fem-ho.
A l’acabar el segon trimestre de 2010 l’endeutament de la Generalitat de Catalunya equival al 19% del seu PIB (al 2003 era el 9,2%) i el del País Valencià era del 18,4%. Per tant, i per primera vegada, Catalunya lidera el rànquing de comunitats autònomes més endeutades en termes del PIB. Mai abans no havia succeït. Un altre rècord de Montilla. (I són dades del Banc d’Espanya, eh?).
De fet, Catalunya concentra el 30,7% de tot l’endeutament de les comunitats autònomes.
Per cert, durant l’etapa de govern de Montilla, l’endeutament total de la Generalitat i de les seves empreses ha passat de 18.147 milions d’euros (un 9,8% del PIB) a 37.138 milions d’euros (un 19% del PIB). És a dir, en 4 anys, s’ha duplicat l’endeutament, tant en termes absoluts com relatius.
Us imagineu que això hagués passat a la vostra família?
El pitjor de tot això és que encara volen vendre el que estan fent, com una cosa normal. Cal dir-ho ben clar. El govern de Montilla ha tingut la mà foradada i això ho haurem de pagar tots durant molts anys i amb molts sacrificis.
Quan un demana moltes respostes i per contra no en dóna cap
En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què es defineixin relació al marc nacional.
Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.
Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.
En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.
Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.
Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.
També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.
I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.
En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?
Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.
Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.
Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.
Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.
Després de les vacances
Després de més d’un mes de silenci, per les vacances i per l’acumulació de feina que indefugiblement arriba després de les vacances, tornem a reprendre aquesta Lletra de Canvi.
Al llarg de l’estiu han anat apareixent notícies en l’àmbit econòmic que mereixen un comentari, encara que sigui breu.
1.-El decret català de les caixes d’estalvi. No és res més sinó l’adequació de la llei catalana al Reial Decret-Llei que va fer el Govern de l’Estat, amb el suport del Banc d’Espanya, entre d’altres. Un Decret-Llei que afectava negativament les competències de Catalunya. La Generalitat ha actuat a remolc de l’Estat i del Banc d’Espanya. Amb aquesta norma no es recuperen les competències perdudes i és la certificació que el model de caixes tal i com l’enteníem s’ha acabat. No sé com acabarà reconfigurant-se el mapa de les caixes catalanes a mig termini, però res no tornarà a ser igual. De nosaltres dependrà el continuar mantenint a Catalunya aquest teixit financer important.
2.-El cotxe elèctric xinès. Es tracta d’una base sòlida o s’ha intentat vendre fum? Si és una negociació amb bases sòlides el que cal fer és donar al govern català tot el suport i començar a parlar amb la indústria de l’automòbil i de components que hi ha a Catalunya per a obtenir-ne com a país els màxims rendiments en forma de feina, coneixement, inversió i producció.
Si com s’ha dit en lloc d’una promesa certa d’inversió és un contacte per a veure si d’entre 7 o 8 emplaçaments possibles acaba venint a Catalunya, també cal donar-hi tot el suport. Finalment, si tot és un muntatge fruit d’una operació precipitada, potser ens l’haguéssim pogut estalviar. No estem per fer més el ridícul.
3.-L’entrada en campanya del Ministre de Treball criticant CiU a tort i a dret i acusant-la de voler trencar Espanya. Potser valdria la pena que es dediqués a anar per les oficies d’ocupació a intentar reduir aquest 18% d’atur o a donar possibilitats de reciclatge al 50% d’aturats catalans de difícil reinserció, en lloc d’anar atiant la por al trencament de l’Estat.
4.-El concert econòmic és impossible i no es pot aconseguir sense una reforma constitucional. Clar que el concert és difícil, ningú no ho nega, però que sigui difícil no significa que no es pugui fer amb l’actual entramat constitucional de l’Estat. Si tenen règims fiscals singulars a Navarra, País Basc i les Canàries sense que a la Constitució es mencioni res de tot això, no ho pot tenir Catalunya? Serà qüestió que ens ho guanyem.
Per un govern que ajudi els projectes emprenedors
Llegeixo en un teletip que el conseller de la Vicepresidència de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira, ha demanat a empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca que facin ara, més que mai, un esforç per construir la Catalunya enfora. Té raó. És absolutament vital pel país que facin aquest esforç.
Però llavors també és vital que canviï aquest govern perquè amb l’actual govern encara que les empreses, emprenedors, universitats i centres de recerca tinguin iniciativa i vulguin fer coses, topen amb un govern que, en primer lloc, no els escolta ni els vol escoltar i en segon lloc, els hi posa totes les trabes del món. Així doncs que una cosa és el discurs i l’altra, ben diferent, la realitat.
Un exemple: Dimecres passat vaig acompanyar en Felip Puig a una trobada a porta tancada amb empresaris i professionals. Es tracta d’una trobada de tres hores en què 7 o 8 persones, que no són de CiU, parlen obertament sobre la situació econòmica i la política del país, d’una manera directa i sense embuts. És una de les moltes trobades que es fan amb gent de Convergència i Unió a tot arreu de Catalunya. Es tracta d’agafar el pols real de l’activitat productiva.
La primera crítica generalitzada és que l’actual govern no els escolta i així ens van anar dient exemples d’entre els que destaca el d’una empresa que es volia ampliar i va demanar parlar amb la consellera de Treball. No va rebre resposta i ara s’ha instal·lat fora de Catalunya.
Una segona opinió generalitzada és que ja se n’està fart que es criminalitzi els empresaris per tot arreu. Des de les sèries de televisió, fins a membres del Govern. Ells diuen que empresaris i treballadors han d’anar plegats perquè tenen interessos comuns.
I, en tercer lloc, en aquesta trobada vàrem tenir la presència d’una persona emprenedora que té les patents mundials d’una tecnologia que serveix molt per al medi ambient. Molts governs i empreses d’altres zones de l’Estat i de països europeus s’hi ha interessat. Va demanar a la Generalitat permís per començar a fer una planta a Catalunya i no li donen al·legant, el decret de sequera. Passen els mesos i la situació no canvia. Fins i tot un conseller de la Generalitat li diu que el que ha de fer és vendre’s la patent a gent de fora. Ara aquest emprenedor, amb un bon projecte empresarial, es troba en una situació delicada per culpa de la Generalitat.
Per tant, moltes paraules apel·lant a la iniciativa empresarial però si us plau quan aquesta hi sigui, no la malmeteu, sinó molts se n’aniran a fora del país.
El que desitjo és que aquest emprenedor pugui esperar 6 mesos. Confio llavors que les coses canviïn.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)