Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.
Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.
Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.
A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.
Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar ni per un moment en el cop que havia rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.
En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.
Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.
La fórmula dels governs socialistes, tant l’espanyol com el català, a l’hora d’intentar reduir el dèficit públic és sempre la mateixa: augmentar els impostos. I al final aquest augment l’acaben pagant, els de sempre, les classes mitjanes del país.
En la meva opinió, ara no és el moment d’augmentar els impostos. Fer-ho perjudica la recuperació. El que cal si es vol reduir el dèficit públic és fer mesures d’austeritat (cosa que no fan mai els socialistes a no ser que els hi obliguin) o bé aplicar polítiques que permetin la recuperació econòmica i la creació d’ocupació, perquè crear 100.000 llocs de treball aporta tant estalvi i tant ingressos com augmentar dos punts l’IVA, o bé lluitar de manera decidida contra l’economia submergida i el frau fiscal. Res d’això s’està fent i qui acaba pagant els plats trencats sempre són els mateixos.
De fet la Comissió Europea aconsella que l’esforç extraordinari que haurà de fer l’Estat per reduir el dèficit es faci per la via de la contenció de la depesa més que no pas per la via de l’augment dels impostos.
L’informe assenyala “L’experiència demostra que les retallades de la despesa són més efectives a curt termini que els increments de la recaptació, especialment per aquells països que necessiten recuperar la competitivitat”. Més clar l’aigua.
A més, com que els socialistes renuncien a fer les reformes estructurals que permetin accelerar la recuperació, al final seran les classes mitjanes les més perjudicades per les seves decisions.
Un exemple que pot ser ben real d’aquest perjudici.
Imaginem una família integrada per una parella amb 2 fills majors de 3 anys.
Un membre de la parella és funcionari amb un sou brut anual de 29.809,22 € i l’altre té un sou brut de 29.670,90 €. Això dóna un salari mensual net de 1.673,38 € i 1.1663,64 €, respectivament.
D’aquesta renda, una part s’estalvia (suposem un 15% que és el nivell mitjà d’estalvi a Catalunya) i una altra part es destina a fer front al pagament d’una hipoteca de 170.000€ a 30 anys amb un tipus d’interès de mercat el que suposa un pagament mensual de 800 €.
- A començaments d’any aquesta parella va perdre 800 € com a conseqüència de l’eliminació de la deducció de 400 €.
- A partir del juny el membre de la parella funcionari, perdrà 64 €/mes el que suposa una pèrdua, de juny a desembre, de quasi 600 €, comptant la paga extra.
- L’augment de l’IVA suposarà per a la família un menor consum de 34 € al mes a partir del mes de juliol, fet que suposa una menor capacitat de despesa de 200 € aproximadament (això suposant que la inflació no augmenti).
En conclusió: com a conseqüència de les mesures adoptades pels governs socialistes, aquesta família al 2010 haurà perdut 1.600€. De tenir-los a no tenir-los hi ha diferència. Pel cap baix dues quotes mensuals de la hipoteca.
Tot això sense tenir en compte l’important augment del rebut de la llum i d’altres impostos indirectes (transmissions, actes jurídics i matriculació) que afectaran les famílies en el cas que es comprin un habitatge, un vehicle o formalitzin algun document notarial.
També cal tenir present que aquests efectes negatius que al 2010 només tindran efectes durant uns mesos, a l’any 2011 s’aplicaran durant tot l’any, de manera que les pèrdues per a les famílies encara seran superiors.
I en darrer terme caldrà veure en el futur com evolucionarà el tipus d’interès, doncs les dificultat per trobar finançament als mercats internacionals poden fer augmentar els tipus d’interès, el que es traduirà en un augment de les quotes hipotecàries. Aquest és el “regal” que fan els governs socialistes, un “regal” enverinat i que en moments de crisi no s’hagués hagut de produir.
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
