La Comissió Europea situa les coses al seu lloc
Després de les vacances van començar a aparèixer un seguit de notícies que ajudaven a configurar la idea que l’economia espanyola s’estava tornant a recuperar i amb més intensitat de l’esperada. Aquestes notícies van ser aprofitades pels governs espanyol i català per anunciar la “collita de brots verds” i per dir que el pitjor de la crisi ja havia passat i ara, amb més o menys dificultats, ja ens en sortirem.
Malauradament obviaven altres notícies com són l’augment de l’atur a l’agost, que Catalunya continua sent el territori amb més processos concursals, que hi ha empreses que tanquen les seves plantes a Catalunya (per molt que es vulgui dissimular amb altres inversions,...), però el cert és que des de les altes instàncies del país ja s’havia decidit donar per acabada la crisi.
Tot això se n’ha anat en orris quan aquesta setmana la Comissió Europea ha publicat el seu informe. Allà es torna a posicionar l’Estat espanyol al seu lloc.
L’informe diu: Europa creix i creix molt més del que ens esperàvem. És molt important el procés de recuperació d’Alemanya que ha estirat de l’economia de molts països.
Però de la mateixa manera que fa aquestes afirmacions també en fa d’altres com ara: Espanya serà l’únic gran país de la Unió Europea que no sortirà de la crisi. És més, aquest any Espanya tornarà a tenir un creixement negatiu. I en la darrera part de l’any, l’economia espanyola tornarà a anar més malament a causa de l’augment de l’IVA.
De cop, els “brots verds” s’han marcit i ens han tornat a situar allà on havíem de ser. N’hi ha uns quants als que les coses els hi van millor i n’hi ha uns pocs, entre els que hi ha Espanya, als que les coses els hi van pitjor. Així de clar.
El que cal és que tant el President Montilla com el President Rodríguez Zapatero en prenguin nota i actuïn en conseqüència, sinó, continuarem estant molt de temps al vagó de darrera de la recuperació.
I ara ens anuncien un augment dels impostos
La capacitat d’improvisació i sorpresa de Rodríguez Zapatero en el camp econòmic sembla no tenir fi.
Després d’anunciar la retallada de despesa, de les pensions i dels sous dels funcionaris (que a hores d’ara encara no han acabat de concretar), només cinc dies després d’haver negat que ho faria, ara ja ens ha anunciat un nou augment d’impostos per a l’any que ve just dos dies després que la Vicepresidenta Segona i Ministra d’Economia afirmés que “no hi havia cap proposta ni estudi per apujar els impostos”. Gran clarividència la seva.
I com sol ser habitual ja han començat a aparèixer els missatges contradictoris. Ara es toca l’IRPF en el tram de rendes elevades, ara no es toca; ara es recupera l’impost de patrimoni, ara només es crea un impost per a grans patrimonis, no se sap si temporal o indefinit; que si s’ha de reformar la llei de l’impost de successions per ta d’obligar totes les comunitats autònomes a tenir un nivell mínim de tributació per aquest impost... Ja hi tornem a ser amb les habituals anades i vingudes de Zapatero: s’anuncia una cosa, es matisa, es mig modifica i es torna a la formulació del principi, i així anar subsistint.
El que em fa més por d’aquest anunci de l’augment dels impostos és que si el que necessita urgentment el govern socialista és augmentar la recaptació de manera important, l’anunciat augment dels tributs no es quedarà només en mesures per a “rics” o per a grans patrimonis, per la senzilla raó que aquestes mesures poden tenir bona venda mediàtica però porten associada poca recaptació. Les persones riques i les grans fortunes ja fan servir elements de planificació fiscal per reduir la progressivitat tributària i si els emprenyen massa porten el seu patrimoni a l’estranger, i el bo d’això és que actuen d’una manera totalment legal.
Si el govern necessita augmentar la recaptació augmentarà els impostos de manera que els afectats principals d’aquest siguin les classes mitjanes pel simple fet que aquestes són molt més nombroses que els grans patrimonis i per tant un augment dels tipus que afecten les classes mitjanes sí que comporta un augment important de recaptació. Un exemple, persones que declarin més de 600 mil euros de renda no arriben a les 10 mil a tot l’estat. En canvi persones que declaren una renda superior a 40 mil euros s’acosten als 3 milions, de manera que augmentar 5 punts el tipus pels trams de rendes més elevats (per exemple més de 600.000 € com algú ha dit) aporta menys de la meitat de recaptació que augmentar 1 punt d’IRPF a totes les rendes superiors a 40.000 euros.
Per tant, si el que necessiten de debò són diners per reduir el dèficit públic, el que de debò ens trobarem l’any que ve, serà a més de l’augment de 2 punts de l’IVA, un nou augment dels impostos especials i un més que probable augment de l’IRPF per a rendes que ells diran que són les altes però que a l’hora de la veritat s’acostaran més a les mitjanes que no pas a les altes.
Aquesta és la situació a la que ens ha portat en Rodríguez Zapatero, aquell que en dues tardes li havien d’ensenyar economia. Em sembla que no va aprendre prou bé les lliçons. Per cert, potser no van arribar a temps d’ensenyar-li el que diu la teoria de la Hisenda pública, concretament la corba de Laffer, que un augment de tipus impositius no sempre comporta un augment de recaptació.
La reforma de la morositat: una bona notícia econòmica fruit de la constància de CiU
Ahir ens va arribar una bona notícia econòmica des del Congrés dels Diputats. La Comissió d’indústria va aprovar una iniciativa legislativa de Convergència i Unió adreçada a lluitar contra la morositat per la via de la modificació de la normativa que regula els terminis de pagament de les operacions comercials entre empreses i entre les empreses i l’administració.
Amb l’aprovació de la iniciativa de CiU, les administracions públiques hauran de pagar les factures dels seus proveïdors en un termini màxim de 30 dies i les empreses ho hauran de fer en un termini màxim de 60 dies.
Certament que aquests terminis s’aplicaran de manera progressiva - no podria ser d’una altra manera - a través d’un ample període transitori que no s’acaba fins el 2013, per tal de fer més senzilla l’adaptació d’empreses i administracions, conscients que la situació actual no és la més favorable. Així fins al 31 de desembre de 2011 el termini màxim de pagament per a les empreses serà de 85 dies i el de les administracions públiques de 50 dies i després s’aniran reduint per fer possible la seva aplicació real.
A més, s’elimina la possibilitat que aquests terminis puguin ampliar-se per la via que les empreses pactin lliurement un termini superior amb els seus proveïdors, que ha estat la vàlvula d’escapada per a les empreses més grans per evitar el pagament a 60 dies com ja preveia la llei actual. O és que algú pot imaginar-se una petita empresa negant-se al suggeriment d’allargar el termini de pagament que li fa una empresa de molta més dimensió i de la qual en depèn bona part de la seva producció? (per cert, aquesta era la proposta que ahir continuaven defensant els socialistes i que van perdre en una ajustada votació).
Per a que sigui d’aplicació efectiva encara falta la seva tramitació al Senat, però la correlació de forces existents fa pensar que, si no hi ha un daltabaix, al final s’acabarà aprovant el text tal i com va sortir del Congrés dels Diputats, circumstància que al meu entendre farà que aquesta sigui una reforma estructural de molta importància per a l’activitat productiva del nostre país.
En primer lloc perquè ens homologarà amb la Unió Europea en allò que fa referència als terminis de pagament, on la mitjana és inferior a 60 dies mentre que a l’Estat, de mitjana, el període mig de cobrament de les factures és de gairebé 100 dies (molt més en el cas de les administracions públiques)l. I si en aquests països aquesta legislació es compleix sense problemes, a Catalunya i a l’Estat també s’ha de poder complir, tenint en compte, a més, el llarg període transitori establert.
Certament pot semblar que aquesta reforma causarà un impacte important en la situació financera d’algunes empreses i administracions, no ho negaré pas, però aquestes raons també van ser presents abans d’aplicar l’IVA i al final es va aplicar sense problemes. Per tant cal demanar esforç i sacrifici per a tothom durant aquests anys en el convenciment que a llarg termini tots hi sortirem guanyant.
En segon lloc perquè aquesta mesura és encara més prioritària en un context de grans dificultats per obtenir finançament extern per part de les empreses i de manca de liquiditat generalitzada.
Quina via més important per injectar liquiditat directament a les empreses que pagar en el temps acordat i raonable? Segons diversos estudis a les petites i mitjanes empreses de tot l’Estat se’ls hi deuen, en forma de factures no pagades, més de 35.000 milions d’euros. Si aquests diners s’avancen a les empreses, aquesta serà la via més important i efectiva per injectar liquiditat al sistema de totes les que s’han adoptat els darrers anys. A més de pagar a l’hora, permetrà que les petites i mitjanes empreses catalanes, segons un estudi realitzat per PIMEC, s’estalviïn d’entre 1.100 a 1.300 milions d’euros en forma de menors costos financers, fet que ha de comportar una millora de la liquiditat i la productivitat de les empreses.
Aquesta és doncs una reforma estructural important per a l’activitat productiva. Com totes les reformes estructurals caldrà un esforç de tots, però aquest esforç acabarà valent la pena.
En darrer terme voldria destacar una vegada més la incoherència del Govern de la Generalitat presidit per José Montilla. El que ara s’ha aprovat a Madrid s’hagués pogut aprovar abans a Catalunya si el tripartit no hagués votat en contra una iniciativa de CiU al Parlament per fer que les administracions públiques catalanes paguessin a un màxim de 30 dies. En canvi hi van votar en contra. Ara ho hauran de complir per força, però diu molt poc de la sensibilitat del govern de la Generalitat en relació als problemes que més afecten l’activitat productiva del nostre país.
I tot s’acaba amb una nova foto?
Avui s’ha celebrat la reunió entre el Consell d’Institucions de l’Acord Estratègic (Foment, Pimec, FEPIME, UGT i CC.OO), el Govern de Catalunya i els partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya.
Aquesta reunió, alguns n’hi diuen cimera, és l’únic resultat concret tangible del debat monogràfic sobre la crisi econòmica que fa fer-se el passat 24 de febrer al Parlament. Una foto més ... i ja està, a una altra cosa.
Però, ha estat útil aquesta reunió? A més de la corresponent foto, una més, sembla que el govern ha consensuat amb els agents un document de mesures. Aquest document però, és molt generalista, no té novetats i no deixa de ser res més que un recull d’actuacions que ja figuren en els altres acords signats entre el govern i els agents socials al llarg dels darrers anys (i que ja s’ha vist quina incidència han tingut).
L’única cosa novedosa és un nou eix d’actuació que se centra en efectuar una sèrie de mesures a adoptar per part del Govern de l’Estat, en el que vol ser la resposta del tripartit al front català a Madrid per treure de la crisi a Catalunya que va plantejar CiU.
Una vegada vist el text proposat pel Govern, el document em sembla fluix i una oportunitat perduda.
La principal mancança, al meu entendre, és que no es fa cap referència a la moderació fiscal i de manera concreta destaca l’absència de qualsevol menció a no augmentar l’IVA el proper mes de juliol.
Aquesta absència no deixa de ser sorprenent quan a nivell individualitzat pràcticament tots els participants a la reunió d’aquest matí s’han oposat a l’augment de l’IVA proposat pel govern socialista.
En efecte, a més de Convergència i Unió, s’hi han manifestat en contra les organitzacions empresarials i els sindicats, s’hi han manifestat en contra dos dels partits que donen suport al tripartit i la resta de partits de l’oposició a Catalunya i, fins i tot, el propi conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, que m'imagino que és un membre influent del Govern de Catalunya, no considera oportú l’augment de l’IVA.
Llavors si tothom s’oposa a aquest augment per què aquesta petició no figura a les conclusions elaborades pel govern de la Generalitat com a mesura a reclamar al Govern central?
De qui és responsabilitat aquesta omissió?
Al meu entendre, la responsabilitat de l’omissió recau en aquella força política que no podria complir amb aquest acord si s’hagués aprovat: el PSC. O és que algú es pensa que el PSC votaria en contra l’augment de l’IVA plantejat pel govern socialista de l’Estat? No, no pot fer-ho, per això no podia figurar en el document del govern.
Així arribem al cap del carrer. Amb el PSC i la seva supeditació al socialisme espanyol no hi ha front català possible i aquesta mesura, què tothom coincideix que és necessària, no hi podrà figurar mai. Llavors, calia la reunió?
Un altre exemple. El document s’ha estat treballant per part del govern i dels agents al llarg dels darrers dies i lògicament hi ha hagut varis esborranys.
Llegir els diferents esborranys és veure clarament com es van descafeïnant els acords. Així en els primers hi figurava la creació efectiva del Consorci de Catalunya i en el document final no s’hi fa cap menció. I pel que fa a les mesures a adoptar de reforma del mercat de treball s‘ha passat d’un llistat detallat d’actuacions a una declaració genèrica. Cada vegada més declaratiu i amb menys compromisos.
Calia tant parafernàlia per aquests resultats?
Ara toca augmentar l’IVA?
Un dels factors diferencials de la crisi econòmica que pateixen Catalunya i l’Estat respecte la resta d’economies europees, és la important caiguda del consum privat de famílies i empreses. Així mentre que a la zona euro aquesta variable cau un 1% a Espanya i a Catalunya ha caigut a l’entorn del 4,5%.
En canvi, la resta de variables, més o menys, tenen un comportament similar.
Les raons per les que això passa semblen clares: la major incidència de l’atur (una taxa del 17-18% front una del 10%) i un elevat endeutament de les famílies a causa de les hipoteques i del crèdit al consum, explicarien el fet que les famílies hagin reduït el consum.
És en aquest context d’atonia del consum que cal augmentar l’IVA perquè encara es redueixi més el consum? Cal recordar que només a l’any 2010, l’augment de l’IVA a partir de l’1 de juliol suposarà una sortida de 380 milions d’euros de la butxaca dels catalans.

