Jordi Baiget
13oct/100

Endeutament de la Generalitat: No són 25.000 milions, no. Són molts més

Arran de la notícia apareguda als mitjans de comunicació que la Generalitat col·locarà bons a un any entre el públic a un interès del 4,75%, han aparegut diversos articles posant el crit al cel a causa de l’elevat endeutament de la Generalitat, que ja arribarà als 25.000 milions d’euros.

Doncs sí, l’endeutament de la Generalitat és molt elevat, però no de 25.000 milions d’euros sinó de prop de 40.000 milions. Concretament, i segons dades del Banc d’Espanya, a l’acabar el segon trimestre de l’any, l’endeutament de la Generalitat i el del seu sector públic arriba als 37.138 milions d’euros, quan a l’acabar l’any 2009 era de 30.587 milions. Quasi bé 7.000 milions d’augment en 6 mesos. No està malament. De fet, l’endeutament de l’any 2008 ja va ser de pràcticament 25 mil milions, 24.632 milions per ser exactes.

Per tant, la frontera dels 25.000 milions ja fa temps que l’hem superada, malauradament.

En termes absoluts, ningú no supera el nivell de deute de Catalunya. La segona comunitat més endeutada, el País Valencià, té un endeutament de 18.731 milions, la meitat del que té Catalunya.

Algú, amb raó, em podrà dir que aquesta comparació no és correcta, que s’ha de fer en termes relatius. D’acord, fem-ho.

A l’acabar el segon trimestre de 2010 l’endeutament de la Generalitat de Catalunya equival al 19% del seu PIB (al 2003 era el 9,2%) i el del País Valencià era del 18,4%. Per tant, i per primera vegada, Catalunya lidera el rànquing de comunitats autònomes més endeutades en termes del PIB. Mai abans no havia succeït. Un altre rècord de Montilla. (I són dades del Banc d’Espanya, eh?).

De fet, Catalunya concentra el 30,7% de tot l’endeutament de les comunitats autònomes.

Per cert, durant l’etapa de govern de Montilla, l’endeutament total de la Generalitat i de les seves empreses ha passat de 18.147 milions d’euros (un 9,8% del PIB) a 37.138 milions d’euros (un 19% del PIB). És a dir, en 4 anys, s’ha duplicat l’endeutament, tant en termes absoluts com relatius.

Us imagineu que això hagués passat a la vostra família?

El pitjor de tot això és que encara volen vendre el que estan fent, com una cosa normal. Cal dir-ho ben clar. El govern de Montilla ha tingut la mà foradada i això ho haurem de pagar tots durant molts anys i amb molts sacrificis.

29jun/101

Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts

Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.

Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.

A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!

En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.

Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.

Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.

Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.

L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació  i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.

- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.

I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.

A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.

La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha  trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.

Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.

8mar/101

El finançament a empreses i famílies no es normalitza i continua caient

Fa mesos que en els mitjans de comunicació van apareixent notícies que semblen indicar una certa normalització del crèdit i que porten a pensar que s’estan acabant les restriccions creditícies que han afectat les empreses els darrers anys.

Res més lluny de la realitat. Fa pocs dies es va fer pública per part del Banc d’Espanya l’estadística mensual del finançament als sectors no financers (vegeu quadre adjunt). En ell es pot observar com tant el crèdit a les famílies com el crèdit a les empreses té un creixement negatiu, i dins d’aquests, el crèdit a les empreses.

Per contra, el finançament al sector públic continua pels núvols, amb taxes de creixement properes al 30%.  Aquest quadre és un exemple força clar de com el poc crèdit que hi ha es destina pràcticament to a finançar el dèficit públic enlloc de promoure l’economia productiva.

En resum, tot l’increment de finançament que hi ha hagut aquest darrer any als sectors no financers, que ha estat del 4,1%, s’ha dedicat a finançar el dèficit públic. Fins que no es normalitzi aquesta situació i no es recuperi el finançament a l’economia no podrem començar a parlar de superació de la crisi.