Les factures de Montilla
El president Montilla ha dit que l’herència que el seu govern deixarà al proper govern no és res comparada amb la que va trobar-se el tripartit quan va arribar al govern allà al 2003.
És cert: no té res a veure, però no amb el sentit que li volia donar el president Montilla sinó tot el contrari.
Vegem-ho:
Al 2003, i després d’una auditoria que va durar un any, es va concloure que el dèficit no financer era d’uns 1.200 M€. Al 2008, va ser de 5.000 milions d’euros; al 2009, de 4.800 M€; i al 2010, no sabem de quan serà però estava previst que fos inicialment de 6.000 M€.
Al 2003, i d’acord amb dades del Banc d’Espanya, l’endeutament de la Generalitat i de les seves empreses se situava a l’entorn de 10.000 M€ (un 9% del PIB català). Ara se situa en els 3.700 M€ (un 19% del PIB) i creixent.
De fet, si només ens fixem en el govern Montilla, l’endeutament es duplica i passa de 18.000 M€ el 2006 als 37.000 M€ actuals.
I aquest dèficit no serà tant pels ingressos, ja que els ingressos de la Generalitat vinculats al finançament han crescut de 12.000 M€ fins a 20.000 M€ el 2010, arribant a un màxim de 22.000 M€ el 2008.
I pel que fa a les factures per pagar, doncs miri, segons dades del departament d’Economia i Finances al 2003 hi havia un total de 2.900 M€ i al 2008 n’hi havia 2.800M€. Tampoc tanta diferència. El que passa que a l’acabar l’any 2009 vam fer un crèdit extraordinari per reduir aquest import fins a 600 M€, finançant-ho per la via de l’endeutament. En resum hem substituït factures per deutes que paguem nosaltres, els nostres fills i els nostres néts.
Doncs, miri quin balanç més galdós president Montilla. Ja ens agradaria que el nou govern trobés la caixa en la mateixa situació en què se la va trobar el 2003.
A més, curiosa manera de fer del president Montilla: mirar contínuament endarrera en lloc de mirar endavant. Potser per això la garantia de progrés ha estat decréixer en lloc de créixer i més atur en lloc de més ocupació. Tota una declaració de principis.
I els ni-ni entren en campanya
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSC s’han convertit en l’eix de la seva campanya.
Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.
És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.
Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.
Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?
Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?
Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.
Endeutament de la Generalitat: No són 25.000 milions, no. Són molts més
Arran de la notícia apareguda als mitjans de comunicació que la Generalitat col·locarà bons a un any entre el públic a un interès del 4,75%, han aparegut diversos articles posant el crit al cel a causa de l’elevat endeutament de la Generalitat, que ja arribarà als 25.000 milions d’euros.
Doncs sí, l’endeutament de la Generalitat és molt elevat, però no de 25.000 milions d’euros sinó de prop de 40.000 milions. Concretament, i segons dades del Banc d’Espanya, a l’acabar el segon trimestre de l’any, l’endeutament de la Generalitat i el del seu sector públic arriba als 37.138 milions d’euros, quan a l’acabar l’any 2009 era de 30.587 milions. Quasi bé 7.000 milions d’augment en 6 mesos. No està malament. De fet, l’endeutament de l’any 2008 ja va ser de pràcticament 25 mil milions, 24.632 milions per ser exactes.
Per tant, la frontera dels 25.000 milions ja fa temps que l’hem superada, malauradament.
En termes absoluts, ningú no supera el nivell de deute de Catalunya. La segona comunitat més endeutada, el País Valencià, té un endeutament de 18.731 milions, la meitat del que té Catalunya.
Algú, amb raó, em podrà dir que aquesta comparació no és correcta, que s’ha de fer en termes relatius. D’acord, fem-ho.
A l’acabar el segon trimestre de 2010 l’endeutament de la Generalitat de Catalunya equival al 19% del seu PIB (al 2003 era el 9,2%) i el del País Valencià era del 18,4%. Per tant, i per primera vegada, Catalunya lidera el rànquing de comunitats autònomes més endeutades en termes del PIB. Mai abans no havia succeït. Un altre rècord de Montilla. (I són dades del Banc d’Espanya, eh?).
De fet, Catalunya concentra el 30,7% de tot l’endeutament de les comunitats autònomes.
Per cert, durant l’etapa de govern de Montilla, l’endeutament total de la Generalitat i de les seves empreses ha passat de 18.147 milions d’euros (un 9,8% del PIB) a 37.138 milions d’euros (un 19% del PIB). És a dir, en 4 anys, s’ha duplicat l’endeutament, tant en termes absoluts com relatius.
Us imagineu que això hagués passat a la vostra família?
El pitjor de tot això és que encara volen vendre el que estan fent, com una cosa normal. Cal dir-ho ben clar. El govern de Montilla ha tingut la mà foradada i això ho haurem de pagar tots durant molts anys i amb molts sacrificis.
Davant de l’abstenció de CiU
Per què? Calia? Aquestes eren les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid. I certament aquestes eren preguntes que tenien tota la lògica del món.
Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.
A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.
Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.
És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.
En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?) (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).
Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.
Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20% inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.
Montilla bon gestor? El dèficit de la Generalitat al 2009 creix un 68% tot i el nou finançament
Des del govern ens volen fer creure que són uns gestors excel·lents i que practiquen l’austeritat, però la realitat, a través de les seves pròpies dades, els desmenteix de manera rotunda els fa veure com el que són: uns gestors molt dolents.
Avui, més de tres mesos després d’haver-se acabat l’any, el departament d’Economia i Finances ha fet públic a través de la seva pàgina web http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/pressupost/execucio/exercicis_mensual/historic_2009/index.htm, l’estat d’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009.
El balanç és molt negatiu. Tot i els majors recursos del sistema de finançament, el dèficit no financer creix un 68% respecte l’any anterior i supera en 2,7 vegades el que preveia el propi govern a l’aprovar el pressupost. Només cal mirar les dades:
El dèficit de caixa no financer de la Generalitat a l’any 2009 (sense tenir en compte els ajustos SEC i algunes despeses no consolidades en aquest resultat) puja a 5.256 milions d’euros quan estava previst inicialment en 1.945,4 milions. És a dir, el dèficit real ha multiplicat per 2,7 vegades el dèficit previst inicialment.
En relació a l’any 2008 el dèficit no financer de la Generalitat ha augmentat un 68% com es desprèn de la taula següent: 
Val a dir que aquest resultat s’ha obtingut després d’haver incorporat al pressupost les transferències en virtut del nou sistema de finançament, que segons la liquidació presentada pel departament pugen a 3.181,3 milions d’euros. És a dir, amb el finançament incorporat el dèficit creix un 68,1% respecte l’any passat.
Ara bé, malgrat els majors ingressos aconseguits pel finançament, aquesta liquidació demostra que no hi ha hagut una veritable contenció de la despesa, ja que aquesta ha crescut en quasi 5.000 milions per sobre del previst inicialment.
El dèficit, doncs, no és fruit de la mala evolució dels ingressos sinó, fonamentalment, de la no austeritat en la despesa, que condueix a un augment molt important del dèficit per sobre de l’inicialment previst.
Tenen les butxaques foradades. En un temps de crisi i d’incertesa, l’únic que no s’estreny el cinturó és el govern tripartit. I al final això ho pagarem entre tots.
Balanç econòmic del govern Montilla (1): Endeutament de la Generalitat
Aquest any serà any electoral. La ciutadania de Catalunya serà convocada a les urnes per decidir la composició del Parlament de Catalunya per als propers 4 anys. És el moment doncs, de començar a fer balanç dels resultats econòmics del govern Montilla, un govern que segons el lema electoral del PSC havia de primar més els fets que les paralules.
Analitzem doncs els fets.
L'endeutament de la Generalitat de Catalunya és el resultat de l'acumulació dels dèficits que genera tant la Generalitat com les empreses i altres entitats que d'ella en depenen, circumstància que està relacionada amb l'evolució dels ingressos (és a dir dels impostos pagats, dels ingressos del model de finançament i de les transferències que es reben de l'Estat i d'Europa) i l'evolució de les despeses, que depenen d'una bona o una no tan bona gestió.
Doncs bé, d'acord amb les dades contingudes en el quadre següent, basades en la informació que fa pública el Banc d'Espanya, l'evolució de l'endeutament de la Generalitat i el de les seves empreses, ha estat el següent:
Endeutament de Catalunya 2003-2009
| (en valors absoluts) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 10.918 | 12.259 | 13.792 | 14.043 | 14.863 | 18.230 | 24.050 |
| Empreses públiques | 2.613 | 2.813 | 3.415 | 4.104 | 4.611 | 5.784 | 7.117 |
| TOTAL | 13.531 | 15.072 | 17.207 | 18.147 | 19.474 | 24.014 | 31.171 |
| (en % del PIB) | 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 |
| Generalitat | 7,4 | 7,8 | 8,1 | 7,6 | 7,6 | 8,9 | 12,1 |
| Empreses públiques | 1,8 | 1,8 | 2,0 | 2,2 | 2,3 | 2,8 | 3,6 |
| TOTAL | 9,2 | 9,6 | 10,1 | 9,8 | 9,9 | 11,7 | 15,7 |
(*): 3r. Trimestre
Font: Banc d’Espanya
És a dir entre 2003 i 2009, l’endeutament s’ha més que duplicat en valors absoluts i s'ha quasi duplicat si ho mirem en percentatge del PIB.
Cal fer notar que aquest augment s’ha produït, no només als anys 2008 i 2009 on la crisi econòmica ja s’havia fet palesa i té fins i tot certa lògica que l'endeutament augmenti, sinó que va créixer l'any 2004, el 2005, el 2006 i el 2007, anys de fort creixement econòmic i d’augment molt important dels ingressos de la Generalitat.
Per tant, de bons gestors res de res. En aquests anys de Govern tripartit s’ha estirat més el braç que la màniga i ara, la catalana, és una de les administracions més endeutades. A més, les perspectives per a l’any 2010 són força negatives ja que en els pressupostos per aquest any el tripartit ja preveu que l’endeutament de la Generalitat creixerà més de 7.000 milions d’euros i arribarem quasibé als 40.000 milions d'euros (més de 6,5 bilions de les antigues pessetes).
Quin és el límit? No s’hi val dir que països com Holanda, Itàlia o França tenen un endeutament superior, perquè això és voler comparar peres amb pomes. No és el mateix i, a més, en aquests països, a l’igual que a l‘Estat, en els anys de creixement econòmic l’endeutament va reduir-se, i molt. En canvi a Catalunya amb el govern tripartit, no ha parat d’augmentar, amb independència si l'any era bo o dolent. I ho tornarà a fer el 2010 “després d’haver signat el millor finançament de la història i d’aplicar polítiques d’austeritat”, tal i com ells diuen.
Cal recordar que tot l’endeutament que es produeix avui s’ha de retornar demà i demà passat, i si no ho fem nosaltres ho hauran de fer els que vinguin al nostre darrera, el que és un gran hipoteca futura i una mostra més de la irresponsabilitat dels que ens governen avui.
En resum: En matèria d’endeutament, el govern Montilla ha suspès.
PS: Avui, dia de Sant Josep, el govern de la Generalitat encara no ha publicat l’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009, el que ens impedeix conèixer com ha acabat l’any. Si en els mesos anteriors al cap de 2-3 setmanes el penja, per què ara tarda tant? Què vol amagar?


