Jordi Baiget
9jul/100

Demà a la manifestació, demà passat a continuar treballant per decidir el nostre futur

Quan afirmem amb orgull que Catalunya és una nació amb més de 1.000 anys d’història, estem retent un homenatge implícit a aquells milions de persones que al llarg d’aquests 1.000 anys han defensat la catalanitat i el nostre país. I ho han fet de moltes maneres, però la gran majoria ho ha fet de manera completament anònima, però alhora, ferma i plena de dignitat.

Només d’aquesta manera, és a dir amb la lluita i sacrifici dels nostres avantpassats, avui nosaltres ens podem sentir orgullosos de ser catalans i de pertànyer a aquesta nació, malgrat haver-ne passat de tots colors.

Vist des d’aquesta perspectiva, després de la Sentència del Tribunal Constitucional toca altra vegada no defallir. Ara no és el moment de rendir-nos, però tampoc és el moment de fer accions de cara a la galeria només. Ara és el moment de demostrar fermesa i autoafirmació del que som: una nació i del que volem en el futur: decidir el futur de la nostra nació.

I en la situació en què ens trobem hi ha motius d’esperança: Una senyora catalana d’uns 55 anys nascuda fora de Catalunya que fa servir habitualment el castellà per parlar, l’endemà de conèixer la Sentència em va dir: “Estic molt indignada pel que han fet. A partir d’ara parlaré en català. No ho feia per vergonya però ara la indignació pot més que la vergonya. A partir d’ara, parlaré amb tothom en català”.

Sens dubte, una acte anònim, però és una llavor important per a la continuïtat futura del nostre país. Tots n’hem de prendre exemple.

Demà és necessari que tots anem a la manifestació a expressar el nostre rebuig a uns fets que han menystingut la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya. Demà toca sortir al carrer, fer-nos sentir i com han dit els expresidents en el seu missatge: respectar-nos i fer-nos respectar.

Demà passat toca continuar defensant el país i les seves competències que estan amenaçades, l’aprovació d’un Reial Decret-Llei de reforma de les caixes d’estalvi que, sota l’argument de capitalitzar aquestes entitats (que és cert) ho aprofita per trinxar les competències de Catalunya en aquesta matèria n’és un exemple ben proper.

Demà passat continuarà tocar treballar per garantir el futur de la nostra nació. Però demà tots a la manifestació!

Jo hi aniré. A l’Onze de setembre de 1977 també hi era, els meus pares m’hi van portar i ara ho recordo amb orgull. Per això, a aquesta manifestació també m’emportaré a les meves filles.

29jun/101

Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts

Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.

Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.

A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!

En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.

Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.

Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.

Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.

L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació  i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.

- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.

I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.

A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.

La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha  trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.

Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.