I els ni-ni entren en campanya
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSC s’han convertit en l’eix de la seva campanya.
Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.
És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.
Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.
Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?
Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?
Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.



