El model d’immersió lingüística no s’ha de canviar
El discurs d’investidura de l’Artur Mas va deixar ben clar quines serien les prioritats del proper govern de Catalunya.
La principal, aixecar Catalunya per sortir de la crisi econòmica i reduir l’atur fins equiparar-nos a la taxa mitjana de la Unió Europea, el que significa reduir l’atur a la meitat.
La segona prioritat és l’educació, i més concretament reduir l’elevada taxa de fracàs escolar que tenim a Catalunya.
Les dues “e”, economia i educació, són doncs les principals prioritats del govern de Catalunya president per Artur Mas.
Dos dies després d’aquest discurs, el Tribunal Suprem intenta tirar un torpede contra la línia de flotació de la segona “e”, la de l’educació, amb una sentència que pretén qüestionar el model educatiu de Catalunya basat en la immersió lingüística. Una vegada més per la via dels tribunals, les minories a Catalunya volen escapçar el que ha decidit la voluntat majoritària del poble de Catalunya.
Cal dir-ho de manera ben clara, el sistema d’immersió lingüística ha estat un model d’èxit i ha estat garantia de cohesió social a Catalunya. En paraules del president Pujol, és garantia de progrés i d’ascensor social.
El model lingüístic actual, vigent des de l’any 1983, permet als nois i noies catalans ser competents en la llengua pròpia de Catalunya sigui quin sigui l’idioma familiar, i a més, assegura la competència en la llengua castellana.
A més i en qualsevol cas, l’ensenyament en llengua castellana es pot demanar de manera individual a les escoles catalanes. Sempre ha estat així.
Algú s’ha plantejat que suposaria el trencament del model lingüístic? Un trencament del model lingüístic actual a l’escola catalana provocaria:
- Segregació social i lingüística: greu perill de fractura social al segregar els alumnes catalans en funció de criteris lingüístics.
- Incompetència lingüística en llengua catalana.
El model d’escola catalana –únic i no segregat en dues comunitats- ha estat avalat per High Level Group on Multilingualism, comissió de la Unió Europea, que posa Catalunya i el seu model educatiu com un exemple de la gestió del multilingüisme i com un model exportable a la resta de territoris europeus amb llengües que han patit situacions semblants a la nostra.
La nota de selectivitat de castellà dels alumnes de Catalunya és la mateixa que treuen els alumnes de l’Estat. Llavors on veuen el problema?
Cal tenir present, a més, que a bona part de l’Estat espanyol i d’Europa es fa immersió lingüística per als alumnes que tenen altres llengües maternes diferent de la pròpia de la comunitat o del país.
En darrer terme, si tan respectuosos volen ser amb la jurisprudència constitucional, els hi recordo que el Tribunal Constitucional, a més d’avalar la immersió lingüística a la Sentència 337/1994, es torna a avalar la immersió lingüística a la Sentència de l’Estatut (STC 31/2010). El Tribunal ho diu amb aquestes paraules:
“(…) Es doctrina de este Tribunal que ‹‹no puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano (STC 137/1986, fundamento jurídico 1), dado que esta consecuencia se deriva del art. 3 CE y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía›› (STC 337/1994, de 23 de diciembre, FJ 9). En este sentido, nada impide que el Estatuto reconozca el derecho a recibir la enseñanza en catalán y que ésta sea lengua vehicular y de aprendizaje en todos los niveles de enseñanza (…)”.
“(…) también desde la perspectiva del art. 27 CE ha de llegarse a la conclusión de que ni del contenido del derecho constitucional a la educación reconocido en dicho precepto ni tampoco, en particular, de sus apartados 2, 5 y 7, se desprende el derecho a recibir la enseñanza en sólo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados. El derecho de todos a la educación, no cabe olvidarlo, se ejerce en el marco de un sistema educativo en el que los poderes públicos –esto es, el Estado a través de la legislación básica y las Comunidades Autónomas en el marco de sus competencias en esta materia- determinan los currículos de los distintos niveles, etapas, ciclos y grados de enseñanza, las enseñanzas mínimas y las concretas áreas o materias objeto de aprendizaje, organizando asimismo su desarrollo en los distintos Centros docentes; por lo que la educación constituye, en términos generales, una actividad reglada….”.
Diu també la jurisprudencia constitucional: "... el equilibrio inexcusable entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio".
Per tant, tal i com va manifestar un jurista destacat, el professor Joan Vintró, la sentència té "pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüístic de l'Estatut que no és sinó l’establert des de fa anys a Catalunya. Plena confirmació així mateix del català utilitzat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".
Per tant, en relació a aquesta sentència, el que cal fer és continuar amb l’aplicació del model d’escola catalana que s’ha vingut aplicant des de l’any 1980. Res no ha de canviar. El model dels darrers 27 anys és el model adequat per al nostre país.
Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts
Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.
Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.
A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!
En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.
Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.
Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.
Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.
L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.
- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.
I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.
A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.
La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.
Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.
L’agricultura, un sector estratègic de la nostra economia? Clar que sí
El Parlament de Catalunya va fer ahir un debat monogràfic de política agrària. Un debat que va tenir força repercussió, tant pel que fa a dins del propi sector com a fora d’ell. Finalment, el debat va acabar bé, amb la major part de propostes de futur pactades i amb un full de ruta, dissenyat per als propers anys.
Alguns es poden preguntar si aquest debat era necessari. En la meva opinió, ho era, i molt.
En primer lloc perquè va servir per donar visibilitat a un sector, massa vegades oblidat. Sóc conscient que tota l’economia del país està passant per una de les pitjors crisis de la seva història recent, però el sector agrari es troba immers en una crisi perpètua. I mentre veiem com tothom es mobilitza per salvar determinats sectors, el fet que els pagesos, ramaders i pescadors estiguin desapareixent ràpidament o el fet que els preus que reben els pagesos i ramaders siguin molt reduïts, inferiors fins i tot als costos de producció, no sembla ni preocupar ni interessar a les institucions catalanes. A més quan el govern s’imagina el futur productiu de Catalunya, en l’Acord de Competitivitat, resulta que d’agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca no hi ha ni una sola paraula. El sector invisible fins i tot per al Govern.
En segon lloc perquè és necessari considerar el sector agrari (agricultura, ramaderia, silvicultura, pesca i activitats annexes) com un sector estratègic per al futur del nostre país i com a tal ha de ser tractat pel govern de Catalunya. No és només un sector econòmic més (si fos només això seria un sector relativament petit a l’aportar només un 2% de tot el PIB català).
I per què ha de ser considerat com estratègic? Doncs perquè:
- Malgrat aportar el 2% del PIB català i ocupar amb prou feines el 5% de la població afecta més de les tres quartes parts del territori català; fet que li confereix una gran importància pel que fa a l’equilibri territorial, el manteniment i millora del medi natural i l’equilibri ecològic. Els pagesos i ramaders en aquest sentit són els primers i principals agents de conservació i protecció del medi que tenim a Catalunya. Conforma, a més, una manera d’entendre el país.
- No podem oblidar que la seva principal missió és la de produir aliments per a la ciutadania, el que li confereix un caràcter estratègic, doncs produeix béns de primera necessitat i cal garantir la seguretat alimentària.
En tercer lloc perquè cal destacar la interrelació que hi ha entre el món agrari i una visió equilibrada de país. Defensar l’agricultura és defensar la cohesió del nostre país. Un país que va més enllà de la franja costanera central i l’àrea metropolitana de Barcelona, un país on tot el territori compta. I malauradament, massa vegades hem vist com el govern tripartit sembla haver oblidat aquesta visió. Hi ha exemples que poden semblar parcials, però que il·lustren aquest substrat ideològic del tripartit com ara la mesura adoptada pel Servei Català de Trànsit segons la qual els tractors no podien circular per les carreteres catalanes els dies festius i les vigílies de festius. Per què?, per què entorpien la circulació dels que el cap de setmana van a la segona residència al camp o a la muntanya? Posteriorment, aquesta mesura va ser derogada, però el preocupant és que s’arribés a publicar al DOGC, fet que demostra que ningú del Govern de la Generalitat ho va trobar forassenyat. O un segon exemple, la prohibició de recol·lectar (jo en diria “cosetxar” però no és normatiu) a les hores centrals del dia (que és quan el blat o l’ordi estan més secs i va més bé per recol·lectar) perquè el govern entenia que eren les màquines recol·lectores les causants dels incendis que hi van haver en camps al mes de juliol. Dictar una ordre com aquesta és desconèixer de ple la realitat del camp perquè es mira el mateix des d’una visió molt urbana.
El cas més punyent d’aquesta visió és però el posicionament del govern davant del conflicte per les zones ZEPA i el Canal Segarra-Garrigues, on per posar un exemple el tripartit volia protegir l’alosa becuda i al final ha hagut de reconèixer que aquesta au a Catalunya es va extingir el segle passat. A causa d’actuacions com aquesta, els pagesos en són els més perjudicats, les terres més bones no es podran regar, caldrà augmentar els recursos per destinar-los a desenvolupar econòmicament les zones que no es poden regar i els que sí que podran regar hauran de pagar l’aigua més cara.
En quart lloc perquè aquest debat va servir per visualitzar que la política agrària dels governs tripartits és molt millorable. Front a la davallada de preus dels productes, a l’encariment dels costos de producció, a la pràctica desaparició dels mecanismes de gestió i sosteniment dels mercats de la Política Agrària Comuna (PAC) i a la constatació d’un conjunt de pràctiques contràries a les normatives de competència, comerç i drets dels consumidors, com són l’abús de posició de domini per part de l’oligopoli de la distribució minorista, o la manca de respecte a les normes d’etiquetatge, cal l’articulació d’una veritable política agrària catalana (la Generalitat de Catalunya n’és la que n’ostenta la competència exclusiva). En realitat el departament i el Govern se’n desentenen com ja va succeir la legislatura passada. No hi ha política agrària.
I en cinquè lloc, i la raó més important per a mi, és que el sector agrari català té futur. Certament fa uns anys el sector agrari català passa per una situació delicada:
- La renda agrària a preus constants s’ha reduït un 32% entre 2003 i 2009 (un 40% entre 2001 i 2009).
- La renda agrària catalana és un 5% a la renda agrària mitjana de l’Estat.
- Al 2003, els consums intermedis (costos de producció) equivalien al 50% del valor de la producció i al 2008 ja superaven el 2/3, el que demostra l’encariment dels costos de producció.
- D’acord amb les dades de l’Observatori de Preus, en la majoria de productes agrícoles, ramaders i forestals en els darrers anys, el preus percebuts pel pagès s’han reduït.
- Caiguda de la població ocupada el sector. Al 2005 hi havia 80.300 ocupats al sector primari i ara n’hi ha 58.400, és a dir una caiguda del 27,3%. El nombre d’explotacions també s’ha reduït quasi un 20% respecte l’any 2000.
- El camp català cada vegada està més envellit, els titulars de les explotacions de menys de 50 anys només suposen el 27%. Dels 50 any fins l’edat de jubilació el 40% i amb més de 65 anys el 32%.
Aquesta és la realitat, una realitat que cal afrontar i posar-hi solucions, perquè tenim eines i les hem d’aprofitar si realment pensem que aquest sector és estratègic.
No podem concebre l’agricultura solament com una tradició, l’agricultura no representa el passat, l’agricultura es troba en el centre dels reptes que tots plegat hem de superar: l’alimentari, el mediambiental i l’energètic. En tots ells hi és present el món agrari i té moltes coses a dir-hi.
No estic d’acord amb aquells que diuen que en política agrària el millor que es pot fer es subsidiar-ne l’abandonament i fer que els pagesos s’ocupin del paisatge. Certament hi ha sectors que per les seves característiques han de ser ajudats i això no es discuteix. Ara bé, al costat d’aquesta activitat n’hi ha una altra, dinàmica i competitiva, que cal potenciar. Com a norma general els pagesos han de poder viure de la seva feina i no dels subsidis. Cada vegada hi ha d’haver més pagesos i ramaders que siguin capaços de viure de les seves produccions i dels seus serveis com passa a la resta de sectors econòmics.
L’agricultura ha de ser sostenible però rendible. Si no hi ha rendibilitat no hi ha política de desenvolupament rural ni desenvolupament sostenible possible.

