Jordi Baiget
7jul/100

El naixement en silenci i sense fer soroll d’una Llei molt important: la de la lluita contra la morositat

Ahir els grans titulars dels diaris i televisions se’ls enduia la compareixença dels senyors Millet i Montull davant la Comissió d’Investigació del Parlament. El poc espai que quedava, es destinava a parlar de les discrepàncies originades a l’entorn de la capçalera de la manifestació del dia 10 de juliol, i després a parlar del Mundial de Futbol. No hi havia espai per a res més.

Per això ahir va passar totalment inadvertida la publicació d’un text important. Pràcticament cap diari no se’n va fer ressò, no va aparèixer en cap titular dels informatius de la televisió, però aquest text tindrà en els propers anys una influència decisiva en el funcionament diari de l’activitat econòmica.

Ahir el “Boletín Oficial del Estado” (BOE) va publicar la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de la modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Sota aquest nom tant llarg s’hi amaga la nova regulació dels terminis de pagament entre empreses i entre les administracions públiques i el seus proveïdors que ha d’equiparar els nostres terminis de pagament als terminis de pagament mitjans europeus.

Així a partir de l’any 2013, el sector públic haurà de pagar en un termini màxim de 30 dies, mentre que entre empreses aquest termini se situarà en els 60 dies.

A més, s’estableixen un seguit de clàusules favorables i garanties efectives per a les petites i mitjanes empreses per tal d’evitar possibles pràctiques abusives de grans empreses sobre petits proveïdors que pugin comportar, a la pràctica, augments injustificats dels terminis de pagament.

Lògicament, l’aplicació d’aquesta llei es farà de manera progressiva a través d’un ampli període transitori que no s’acaba fins a finals de l’any 2013 per tal de fer més assumible l’adaptació d’empreses i administracions a una legislació nova que comporta l’homologació de les condicions de pagament de les operacions comercials a l’Estat a les vigents a la majoria de països de la Unió Europea.

També cal ser conscients dels esforços que l’aplicació d’aquesta mesura comportarà a les empreses i administracions. No s’han de menystenir. Tanmateix, l’aprovació d’aquesta regulació ha de contribuir a evitar un missatge de confiança de cara a la reactivació econòmica perquè el pagament a uns terminis raonables és una recomanació compartida pels agents econòmics i socials del nostre país i un hàbit europeu basat en les bones pràctiques.

Esperem que aquesta mesura serveixi per augmentar la liquiditat de les empreses. Cal recordar que no estem parlant de gastar més, sinó de pagar quan toca i aquesta mesura no depèn de la voluntat del sistema financer sinó que entre tots complim els terminis que s’han determinat en aquesta llei. Com passa a tota Europa.

Una darrera reflexió. Si aquesta llei que ahir publicava el BOE ha esdevingut una realitat ha estat per la tossuderia de Convergència i Unió. Ningú més ho defensava. Al llarg de la tramitació molts han estat els que volien que ho deixéssim d’impulsar, que no els hi agradava. Però al final s’ha aconseguit, confiem que en benefici de tots.

I tornant al principi, encara que hagi passat desapercebuda, aquesta llei és el resultat d’una de les principals motivacions que impulsen l’activitat parlamentària de Convergència i Unió a Madrid, ajudar la nostra activitat productiva, amb titulars o sense. Aquest és l’ADN de CiU i ho continuarà sent.

25feb/101

Impressions després del debat sobre la crisi econòmica al Parlament (1)

Sovint se’ns diu que una condició necessària per a la represa econòmica és la generació de confiança. I és cert. Si hi ha confiança hi ha expectatives i si hi ha expectatives es dinamitza el consum i la inversió.

També molt sovint se’ns diu que una part important de la confiança econòmica ha de provenir de la confiança que es genera des del món de la política i de les institucions. I també tenen raó.

En el debat monogràfic sobre la crisi econòmica que es va produir al llarg de tot el dia d’ahir es va parlar també de generar confiança per sortir de la crisi econòmica.

En el debat d’ahir es van poder contraposar dues visions alternatives: la del govern tripartit, a través de la intervenció del seu President, i la del president de CiU, Artur Mas, com a cap de la força majoritària de l’oposició.

Per part de l’Artur Mas vam poder veure una proposta tangible, en forma d’un pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals, un full de ruta que inclou una aposta per la moderació fiscal, concretada en la supressió de l’augment de l’IVA previst per al mes de juliol, la multiplicació  del sistema de crèdits i avals públics per fer arribar la liquiditat a empreses i famílies (per què per a fer arribar la liquiditat a bancs i caixes sempre hi ha recursos i en canvi per a l’activitat productiva en falten?), l’adopció d’una llei contra la morositat que permeti que les administracions paguin quan toca, un pla d’austeritat i d’aprimanent de l’administració i abordar de manera inexcusable les grans reformes estructurals, començant per les del mercat de treball.

Si podrà estar o no d’acord amb aquestes mesures, però el full de ruta hi és i la determinació de portar-lo a la pràctica també.

Per part del president de la Generalitat la seva mesura estrella ha estat el plantejar la convocatòria del Consell d’institucions de l’Acord Estratègic  i convidar a participar-hi en ell a les forces polítiques. És a dir, ni full de ruta, ni pla d’acció, ni res,.. .una foto més.

Per què ara aquesta proposta? Com és que ara sí que accepta la presència de Convergència i Unió  en els òrgans de seguiment de l’Acord Estratègic quan, malgrat que CiU ho venia plantejant des de l’any 2004, des de fa 6 anys i  sempre s’havia rebutjat aquesta proposta?

Què ha canviat ara? Després de veure els antecedents, aquesta proposta sembla feta més per intentar superar el tràngol d’aquest ple intentant mostrar un tarannà dialogant més que no pas una oferta sincera.

Cal tenir present que el Consell d’Institucions, segons la informació que consta en el web del departament d’Economia i Finances només s’ha reunit 3 vegades i la darrera el 23 de febrer de 2009, és a dir fa just un any, i només per ratificar el total encert i validesa del diagnòstic en què es basa l’Acord. I res més, malgrat la que ha caigut aquest any. Aquests són els antecedents de la proposta estrella del tripartit.

I el debat com va acabar? Doncs amb un Artur Mas dient que CiU acudiria a la reunió proposada pel tripartit i amb la negativa del tripartit per assumir el pacte de país en defensa de l’economia catalana en tots els escenaris, a Catalunya però també a les Corts Generals que va presentar l’Artur Mas.  Clar com l’aigua.