Jordi Baiget
30jul/101

De l’”stress-test” al final del model actual de les caixes d’estalvi

Molta gent se n’alegra dels resultats de l’”stress-test” del sistema financer espanyol. No està tan malament!, respiren alguns alleujats. Els titulars alarmistes dels diaris europeus, eren precisament això, alarmistes. N’estem del tot segurs?

I ara què?

Doncs potser començarà a normalitzar-se el mercat interbancari, potser el Banc Central Europeu podrà començar a reduir les seves intervencions diàries. Potser els diferencials del deute públic espanyol respecte els bons alemanys es reduiran. Potser les entitats financeres espanyoles patiran menys per tenir finançament, potser tot això es complirà, ben segur, però el crèdit tornarà a empreses i a famílies?

Això no és tan clar. L’”stress-test” no és la solució per això, ni serveix per reduir la crisi de confiança en l’economia espanyola, la qual cosa no permet ser massa optimista respecte el retorn a la normalitat en el mercat creditici. Hi ha massa desequilibris com per garantir que la normalitat torni als mercats a curt termini.

Per tant, alegria sí, però a mitges perquè res està solucionat. Si teníem un problema d’endeutament i de desequilibri comercial, encara el continuem tenint i per tant no hem sortit de la crisi.

I parlant del sistema financer, sobta la manera com PSOE i PP s’han posat d’acord per liquidar l’actual model de caixes d’estalvi. A partir del Reial Decret aprovat les caixes d’estalvi hauran de triar entre:

-Mantenir-se com a caixes, podent emetre quotes participatives amb o sense drets polítics, fins a un 50% del seu patrimoni net.

-Integrar-se amb altres caixes en un Sistema Institucional de Protecció (SIP); l’entitat a través de la qual operaran serà un banc (societat anònima).

-Cedir el seu negoci financer a un banc, mantenint la caixa, únicament, l’obra social i la cartera industrial.

-Transformar-se en fundació, cedint el seu negoci financer a un banc.

Tot menys quedar com ara. D’aquest decret en trec tres conclusions:

Primera. El model de funcionament de les caixes d’estalvi tal i com l’hem conegut fins ara s’acaba i tot tendeix a una major bancarització.

Segona. El decret afecta negativament les competències de Catalunya en matèria de caixes d’estalvi i des del Govern d’aquí ningú no diu res.

Tercera. Es concentra més poder en el Banc d’Espanya. Justament el mateix que ha permès, amb la seva tolerància, que s’arribés fins on hem arribat. Tot un contrasentit.

Sap greu que per culpa de la situació actual, es pugui acabar amb un model que ha demostrat la seva utilitat.

15jul/102

El tennis i l’Estatut

Certament el Congrés dels Diputats no és la pista central de l’Old England Club, ni el debat de política general no és el torneig de Wimbledon, ni Rodríguez Zapatero ni Rajoy són Nadal i Federer (o a l’inrevés) ni l’Estatut de Catalunya, la pilota de tennis. No, no ho són, però de vegades ho sembla.

Aquesta és la sensació que va produir-me el debat dels dos d’ahir a la tarda. A ells poc els importa l’Estatut. Ells estan jugant un partit i el que volem és guanyar, si pot ser destrossant el contrari i per ells l’Estatut no és la norma fonamental d’un país, ni l’expressió de la sobirania popular del poble català, ni un pacte polític entre Catalunya i Espanya, no. Per a ells l’Estatut és l’instrument del que se serveixen per atacar-se mútuament. I ja està.

Per les seves intervencions, ni l’un ni l’altre van entendre res del que va passar dissabte. Ni l’un ni l’altre entenen l’enuig de bona part de la ciutadania catalana. Els és igual. El Tribunal ha sentenciat i ara tots s’han d’apuntar una victòria.

A més, posats a jugar un partit de tennis, pels socialistes millor jugar amb pilotes com la de l’Estatut que amb unes pilotes sobre la situació econòmica, perquè aquestes pesen molt més, boten d’una manera més irregular i són incontrolables, i llavors si que correrien el risc de perdre el partit.

Per cert, enmig dels espectadors apassionats, s’hi endevinaven els diputats del PSC, aplaudint cada vegada que el seu jugador donava un bon cop contra el contrari, sense pensar  ni per un moment en el cop que havia  rebut la pilota. Haurem de pensar que aquest no és l’ambient més favorable per tirar endavant una resolució conjunta de tots els representants catalans al Congrés del bloc estatutari.

En conclusió, res de nou, tot sobre el guió pactat, allò que era previsible. PP i PSOE, PSOE i PP s’estomaquen i Catalunya en rep les conseqüències.

Atenció però a les paraules mesurades de Duran i Lleida parlant sobre la Sentència de l’Estatut i el que significa per al futur i parlant sobre la crisi econòmica que ens envolta (i que cal recordar-ho, hauria de ser la màxima prioritat dels governants). Les seves paraules finals també van ser transcendents: “S’ha acabat també esperar de Convergència i Unió el mateix que en el passat. Vàrem ser autors i actors de la Constitució. Avui la Constitució, interpretada per l’actual Tribunal Constitucional no és la que nosaltres vàrem pactar. I això limita, contra el nostre desig, contra el meu desig propi i per molt que ens dolgui, la capacitat de compromís. Amb tots els respectes, n’estem farts de ser responsables davant de tanta irresponsabilitat”. Justes paraules.