En les darreres setmanes hem anat sentint el President Montilla com qüestiona directament i de manera continuada a l’Artur Mas per a què es defineixi a l’entorn del futur encaix de Catalunya a Espanya, de la independència de Catalunya, si sí o si no,... Sigui quina sigui la seva aparició als mitjans sempre acaba de la mateixa manera, la referència a Mas i a CiU per a què es defineixin relació al marc nacional.
Quant d’interès en obtenir respostes, quines ganes de burxar.
Sobta però, que aquesta interpel·lació directa a l’oposició per saber coses, no se l’apliqui ell mateix en matèria econòmica.
En aquest sentit, el de l’economia, molt poca cosa sabem del què pensa el govern de la Generalitat i, de manera especial, el seu president.
Uns exemples. Darrerament les corts espanyoles han aprovat una reforma laboral. Sabem l’opinió del govern català respecte la mateixa? No.
Ara s’anuncia la reforma de l’edat de jubilació. Coneixem l’opinió de molta gent, però no la del president Montilla i la del seu govern.
També s’ha parlat de la reforma de les pensions. Què en pensa el nostre govern? I sobre el futur del sistema financer? I sobre les mesures per fer arribar la liquiditat a les empreses? Cap opinió.
I què en sabem de tantes altres coses relacionades amb la crisi econòmica? No en sabem res de res.
En aquest àmbit, el President, aquell que demana respostes als altres, és incapaç de donar cap opinió. Per què?
Potser perquè no la tenen. Al ser un govern tan divers i tan desunit, prefereixen callar abans que demostrar, una vegada més, les seves diferències en públic.
Potser callen perquè consideren que tenir un posicionament en matèries on Catalunya no té competències, és sobrer. I aquí trobo que hi ha el seu gran error. És cert que en determinats àmbits Catalunya no té la competència, però el gran error del tripartit és callar.
Un govern de Catalunya, fort, potent i amb lideratge, allà on no té la competència hi ha de tenir la influència. En canvi el govern presidit per José Montilla, en aquestes qüestions, ni competència, ni influència.
Per tant, menys adreçar-se als altres per buscar respostes i més donar respostes als ciutadans de Catalunya per sortir de la crisi econòmica, doncs fins ara l’únic que ha sortit del govern català i de la Presidència de la Generalitat ha estat un silenci absolut.
Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.
Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.
El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.
Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.
A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.
I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.
Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.
I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.
Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.
Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?
Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.
Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.
Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.
A principis de setmana el diari ABC publicava un avanç dels resultats de l’Enquesta de la Població Activa corresponents al primer trimestre de l’any 2010. Els resultats que s’hi avançaven per a la Catalunya eren dolents. Si a començaments d’any s’havia especulat que ja es podria començar a crear ocupació, aquests resultats ho desmentien clarament.
Avui, l’Institut d’Estadística espanyol (INE) ha fet públiques les dades del mercat de treball corresponents al primer trimestre de l’any i confirmen fil per randa el que va publicar dies abans l’ABC.
A Catalunya, el primer trimestre de 2010 s’ha continuat destruint ocupació (-131.300 persones en termes interanuals), ha continuat creixent l’atur (+53.500 persones) i disminueix la població activa (-77.800 persones al darrer any) el que significa que hi ha un nombre creixent de gent desmotivada. Si es fa la comparació entre aquest trimestre i el trimestre immediatament anterior, els resultats són els mateixos: caiguda ocupació, augment atur, disminució de la població activa. És a dir, no s’aprecia encara cap canvi de tendència, cosa que sí que succeeix per exemple al País Basc.

- Catalunya és la comunitat autònoma que ha perdut en el darrer any (IT 10/IT 09) més ocupats en valor absolut (131.300 persones). La segona ha estat el País Valencià amb 119.900 i la tercera Andalusia amb 92.400.
- En termes relatius, Catalunya és la setena comunitat que més ha destruït ocupació en el darrer any. Per davant hi ha Astúries, Cantàbria, País Valencià, Galícia, Múrcia i La Rioja.
- Quasi 1 de cada 5 llocs de treball destruïts a Espanya el darrer any s’ha destruït a Catalunya.
Com a conseqüència d’aquesta evolució, la taxa d’atur a Catalunya ha passat del 17% existent al darrer trimestre de 2009 al 17,9% aquest trimestre.

A l’analitzar les dades per grups d’edat, sobta l’evolució de l’atur juvenil. Al primer trimestre de 2010, la taxa d’atur dels menors de 25 anys s’ha situat a Catalunya en el 40% de la població activa, el rècord històric d’aquest taxa.
I malgrat aquesta realitat els agents socials i el govern estan retardant tant com poden el diàleg social a l’entorn de la reforma laboral. En quin món viuen?
En aquest sentit, pot resultar il·lustratiu llegir La Contra de La Vanguardia d’avui que entrevista a un dels millors economistes europeus, l’alemany Juergen Donges: http://www.lavanguardia.es/lacontra/lacontra.html
Si hi ha alguna frase que no ens cansem de sentir quan es parla de la crisi actual que pateix el nostre país és aquella que fa referència a la principal conseqüència d’aquesta crisi, és a dir, l’augment de l’atur.
Moltes vegades s’ha dit, la crisi és econòmica i financera, sí, però les conseqüències de la mateixa són socials, en forma de creixement important de l’atur. I és absolutament cert, l’atur és la conseqüència més negativa de la crisi. A més cal tenir present que el creixement de l’atur a Catalunya ha estat d’una intensitat com mai no s’havia produït. Unes dades: segons l’EPA, en el segon trimestre de 2007 a Catalunya hi havia 227.700 persones aturades, un 6,1% de la població activa. A l’acabar l’any 2009 (darrera dada disponible de l’EPA) hi havia 643.100 persones aturades i la taxa d’atur era del 17%. És a dir, en 2 anys i mig, tant el nombre d’aturats com la taxa d’atur, s’han multiplicat per 2,8. Enlloc s’ha produït un creixement tan important com el que s’ha produït a Catalunya i a l’Estat.
Sembla, a més, que haguem entrat en un cercle viciós: la crisi porta més atur i l’atur agreuja encara més la crisi econòmica. I davant d’aquest cercle viciós, la recomanació unànime de tothom, de dins i de fora de casa, ha estat la d’impulsar la reforma laboral per adequar el marc vigent a l’Estat a les necessitats actuals de l’economia.
És de justícia reconèixer-ho: ni els treballadors ni el mercat de treball han causat aquesta crisi, però per sortir de la mateixa caldrà actuar sobre el mercat de treball. I fer-ho de pressa.
El govern i els agents socials fa quasi dos anys que negocien un acord social sobre la reforma del mercat de treball, fa molts mesos que es mareja la perdiu, avui sembla que hi ha acord, ara no n’hi ha... Només es parla d’una qüestió: el cost d’acomiadament, però la reforma no és només això és moltes altres coses més, i així, anant-se passant la pilota els uns amb els altres, no s’acaba fent res.
Recentment el govern ha plantejat un Document de Treball sobre el Diàleg Social sobre actuacions en el mercat de treball, on planteja per al seu debat una sèrie d’iniciatives. Entre elles hi ha tres mesures que fa temps que des de CiU es vénen reclamant: d’una banda la de possibilitar l’existència d’agències privades de col·locació que col·laborin amb els serveis públics per facilitar la contractació; la segona, la generalització per a tots els nous contractes indefinits, dels contractes de foment de la contractació indefinida, existent des de l’any 1997 per a determinats col·lectius, els quals tenen una indemnització per acomiadament improcedent una mica inferior, i en tercer lloc permetre, amb caràcter transitori i excepcional l’exempció d’una part dels costos de l’acomiadament col·lectiu i objectiu per a les empreses, per la via de la creació d’un fons per a provisions socials, per tal de garantir que si una empresa es veu obligada a acomiadar personal, les obligacions a les que ha de fer front no li impedeixin de continuar en actiu.
Han hagut de passar gairebé 2 anys perquè el govern assumeixi aquestes mesures? I per què no les aplica? El problema de l’atur obliga al govern (i també als agents socials) a ser valents i actuar ràpidament perquè el simple pas del temps no solucionarà el problema.
Potser seria el moment de ser entre tots més ambiciosos i plantejar mesures que se sortissin dels límits tradicionals on es centra el debat de la reforma laboral, però per això fa falta lideratge, lideratge que el govern espanyol avui per avui no té.
En tot cas, i només com a recordatori, cal tenir present que la darrera iniciativa que ha pres el govern socialista en matèria d’atur ha estat la de reduir de 35 a 20 els dies (“peonades”) que cal treballar per tenir dret a cobrar 6 mesos de PER a Andalusia i a Extremadura. Valdria més la pena que pensés en mesures que afavorissin la contractació de gent per part de les empreses més que no pas en continuar subsidiant determinat tipus d’atur. Perquè, suposo que la resta d’aturats també deuen ser importants, no?
És el moment d’actuar sobre el mercat de treball. No podem perdre més temps.