Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts
Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.
Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.
A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!
En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.
Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.
Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.
Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.
L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.
- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.
I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.
A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.
La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.
Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.
Les “cartes” del President Montilla
Llegeixo als diaris que el president José Montilla ha enviat una carta als treballadors de la funció pública catalana en què els hi mostra el seu agraïment pel sacrifici que comporta la retallada de salaris dels funcionaris i els hi demana la seva comprensió i la seva col·laboració.
El mateix dia que s’ha donat a conèixer aquesta carta, també es pot llegir a la premsa que només un dia després d’aprovar-se la retallada, els interventors de la Generalitat, depenents del Departament d’Economia i Finances i encarregats de supervisar la despesa de tots els departaments i organismes de la Generalitat, se’n varen anar dos dies a un hotel de luxe (a Món Sant Benet) a celebrar unes jornades de formació.
Res a dir sobre la celebració de jornades de formació. Són necessàries per a tothom i és bo que es facin. Cap responsabilitat per als interventors. Ells van on se’ls convoca. El que ja no es pot entendre tant, és com cap dels dirigents del departament va advertir la inoportunitat de celebrar aquesta jornada en aquest lloc, en aquests moments. Per molt que feia anys que s’hi anés. Hi ha una cosa que es diu predicar amb l’exemple i el que sembla és que, mentre a uns se’ls hi demanen sacrificis a d’altres no. Segur que no és exactament així, però ho sembla. I que això surti del departament del conseller Castells i ningú pensi en modificar-ho encara és més incomprensible.
I tornant a la carta, el que no diu la carta del President Montilla és que aquest sacrifici s’hagués pogut evitar. Com? Si els anys 2009 i 2010 s’hagués produït una congelació de sous, per exemple, o si no s’haguessin contractat tants funcionaris. Cal recordar que des que governa el tripartit la Generalitat, el nombre de funcionaris ha passat de 140 mil a 226 mil. És a dir 86 mil nous ocupats amb un sou públic, sense que hi hagi hagut un augment substancial de les competències de la Generalitat.
El mateix es pot dir d’alts càrrecs i de personal eventual. Hem passat de 376 a 530, això significa per cada any una despesa addicional de més de 10 milions de més (1.600 milions de les antigues pessetes) o dels informes i estudis que o bé s’encarreguen als amics o són innecessaris o inútils. Només a l’any 2009 van suposar més de 52 milions d’euros.
I, finalment, un darrer exemple. De manera paral·lela a la retallada de sous dels funcionaris s’estan convocant places de nivells elevats de la Generalitat d’una manera totalment inusual. Mentre que l’any passat entre els mesos d’abril a juny es van convocar 17 places d’aquest tipus, aquest se n’han convocat 63, quasi 4 vegades més. A què es deu aquesta pressa en convocar places? El tripartit ho haurà d’explicar.
Per tant, una vegada més, una cosa són les paraules i una altra, ben diferent, són els fets.
Les curiositats del conseller Castells
Dilluns passat el conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, va ser entrevistat per en Xavier Bosch al programa Àgora de TV3. Va ser una entrevista llarga que ens va deixar algunes respostes curioses.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar la retallada dels sous als funcionaris i la congelació i/o retard de les inversions a Catalunya, dient que era evident que cal retallar la despesa si vam aprovar uns pressupostos amb un dèficit equivalent al 3,25% del PIB català i el Consejo de Política Fiscal y Financiera només permet un 2,5%. Si és així i ja se sabia aquesta limitació, llavors per què s’aprova un pressupost amb un dèficit tan elevat? No serà perquè en un any electoral s’havia de gastar molt i s’havia de fer veure que l’acord de finançament ens aportava molts diners? Aquesta manca de responsabilitat del govern avui la paguen els funcionaris.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar l’augment del tram català de l’IRPF quan només quinzes dies abans, en declaracions públiques, el mateix conseller afirmava que era impossible que a Catalunya es prengués una decisió d’aquest tipus, que ni tan sols es podria prendre a nivell espanyol. A què es deu aquest canvi sobtat, a raons econòmiques o a la voluntat de continuar ocupant el poder?
Curiosa la manera del conseller Castells de desviar l’atenció de l’augment dels impostos cap als trams més elevats de l’IRPF, que estimen que aportarà 75 milions addicionals d’euros, i no parla de l’augment de l’Impost de transmissions, del de matriculació de vehicles i del d’actes jurídics documentats, que afecten molta més gent i que aportaran més de 100 milions de recaptació. No serà que es prenen mesures electoralistes per desviar l’atenció del que passa realment?
Curiosa la manera del conseller Castells de defensar la solidesa i solvència de les finances de Catalunya i el rigor en l’aplicació de la despesa en el mateix moment en què els mercats financers se li rebaixen les qualificacions i es veuen obligats a endarrerir el pagament dels concerts perquè no té liquiditat i perquè els mercats financers no cobreixen les emissions de deute català.
Curiosa la manera del conseller Castells de justificar el magnífic acord de finançament l’any en què tindrem més dèficit i més endeutament. Tan bo era?
Curiosa la manera de construir un relat econòmic per donar les culpes els altres. Això sí, ens va dir que el pitjor ja ha passat i que ja estem en el camí de la recuperació.
Davant de l’abstenció de CiU
Per què? Calia? Aquestes eren les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid. I certament aquestes eren preguntes que tenien tota la lògica del món.
Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.
A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.
Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.
És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.
En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?) (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).
Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.
Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20% inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.
Què emprenya més, les mesures adoptades per Zapatero o el temps que ens han portat enganyant els governs socialistes?
Les mesures adoptades pels socialistes són molt dures, algunes fins i tot traumàtiques. Per això molesten molt a la ciutadania, però el que encara molesta més, en la meva opinió, és que aquestes mesures s’han adoptat després d’haver estat enganyant la població de manera sistemàtica. En efecte:
A l’any 2008, quan tots els països començaven a patir la recessió, aquí es va preferir negar la crisi i actuar com si visquéssim a Xauxa: concedir els 400€ a tothom, donar lliçons a tots els països,...
Quan finalment es va reconèixer la crisi es va dir que no s’afectaria per res les polítiques socials i s’insistia que els socialistes eren la garantia de les polítiques socials. Ara ja s’ha vist centenars de milers de pensionistes catalans veuran congelades les seves pensions, 80 mil famílies perdran el xec nadó i més de 50.000 persones dependents perdran les ajudes que tenen dret a percebre des del moment en què es decretava la seva situació de dependència.
Els socialistes, els espanyols i els catalans, han adoptat innombrables plans de retallada de la despesa, plans que eren només anuncis perquè a la realitat no es feia cap esforç d’austeritat. Un exemple: el pla d’estalvi de l’Estat va ser de 16 mísers milions d’euros i es va dir que era suficient. Dos dies després el propi president del govern deia que no s’aplicaria cap retallada més. I un dia més tard ens anuncia aquestes dures mesures. I a la Generalitat igualment. S’anuncien molts plans d’austeritat però a l’hora de la veritat, el personal de la Generalitat creix en més de 5 mil persones aquest any i de 140 mil a 226 mil persones en els darrers 7 anys i el dèficit previst inicialment per a l’any 2009 es triplica a causa del descontrol de la despesa. Això sí que és un engany!!
Emprenya o no emprenya que avui mateix ens estiguin dient que es veuen brots verds per tot arreu i que ja ens en estem sortint i que d’altra banda hagin d’estar aplicant una retallada de les polítiques socials com mai no s’havia fet en aquest país i encara tinguin la barra de dir que ells són els que defensen les polítiques socials?
Emprenya o no emprenya veure com al BOE es concedeixen subvencions per a la indústria del carbó (que no té futur però que és a Lleó) el dia després d’anunciar la retallada social? O com fa unes setmanes el govern socialista aprovava facilitar el cobrament de les peonades del PER? Per què aproven aquestes mesures i en canvi retallen els sous dels funcionaris i congelen les pensions?
Emprenya o no emprenya veure que quan des de CiU portem dos anys proposant mesures per sortir de la crisi, les rebutgin sense mirar-se-les només perquè no les han proposat ells i ara demanin solidaritat a tothom per estrènyer-se el cinturó amb mesures antisocials i traumàtiques?
Per què els governs socialistes ens deien que tot anava bé i amagaven la dura realitat? Per què si volies saber la realitat de la crisi a l’Estat havies de llegir la premsa estrangera?
Una de les primeres coses que ha de fer un govern responsable és alertar la ciutadania de les dificultats que genera la crisi i dels sacrificis que haurà de fer. Aquí això s’ha obviat per part dels socialistes i ara, quan no hi ha més remei, quan s’ha perdut tot el temps del món i totes les oportunitats, ara, ara ens demanen que fem sacrificis i ens fan despertar d’un món irreal que ells ens havien amagat, com en el Show de Truman. I el més greu és que la idea no surt d’ells sinó que ho han de fer obligats per Europa, la Xina i els Estats Units. Així d’un dia per altre hem passat de estar fora de la crisi a l’ull de l’huracà...... Finalment hem vist que el rei anava despullat però és una pena que ens hagin fet arribar fins aquí quan ens ho haguéssim pogut estalviar.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)