Les factures de Montilla
El president Montilla ha dit que l’herència que el seu govern deixarà al proper govern no és res comparada amb la que va trobar-se el tripartit quan va arribar al govern allà al 2003.
És cert: no té res a veure, però no amb el sentit que li volia donar el president Montilla sinó tot el contrari.
Vegem-ho:
Al 2003, i després d’una auditoria que va durar un any, es va concloure que el dèficit no financer era d’uns 1.200 M€. Al 2008, va ser de 5.000 milions d’euros; al 2009, de 4.800 M€; i al 2010, no sabem de quan serà però estava previst que fos inicialment de 6.000 M€.
Al 2003, i d’acord amb dades del Banc d’Espanya, l’endeutament de la Generalitat i de les seves empreses se situava a l’entorn de 10.000 M€ (un 9% del PIB català). Ara se situa en els 3.700 M€ (un 19% del PIB) i creixent.
De fet, si només ens fixem en el govern Montilla, l’endeutament es duplica i passa de 18.000 M€ el 2006 als 37.000 M€ actuals.
I aquest dèficit no serà tant pels ingressos, ja que els ingressos de la Generalitat vinculats al finançament han crescut de 12.000 M€ fins a 20.000 M€ el 2010, arribant a un màxim de 22.000 M€ el 2008.
I pel que fa a les factures per pagar, doncs miri, segons dades del departament d’Economia i Finances al 2003 hi havia un total de 2.900 M€ i al 2008 n’hi havia 2.800M€. Tampoc tanta diferència. El que passa que a l’acabar l’any 2009 vam fer un crèdit extraordinari per reduir aquest import fins a 600 M€, finançant-ho per la via de l’endeutament. En resum hem substituït factures per deutes que paguem nosaltres, els nostres fills i els nostres néts.
Doncs, miri quin balanç més galdós president Montilla. Ja ens agradaria que el nou govern trobés la caixa en la mateixa situació en què se la va trobar el 2003.
A més, curiosa manera de fer del president Montilla: mirar contínuament endarrera en lloc de mirar endavant. Potser per això la garantia de progrés ha estat decréixer en lloc de créixer i més atur en lloc de més ocupació. Tota una declaració de principis.
I els ni-ni entren en campanya
Fa uns mesos, ni tan sols sabíem quants eren i avui per al PSC s’han convertit en l’eix de la seva campanya.
Malauradament són molts, molts més dels que voldríem. D’acord amb les dades recents d’un estudi que va fer públic UGT, gairebé 1 de cada 4 joves entre 16 i 24 anys és un ni-ni. És a dir, ni estudia ni treballa. Això ens porta a que quasi 130.000 joves catalans es troben en aquesta situació.
És un problema molt greu. Fins aquí hi coincidim tots. Però és un problema que fa anys que ve produint-se i mai ningú des del govern l’havia abordat i ara, de cop i volta, i com a resposta a mesures que Convergència i Unió sí que porta en el seu programa, no fem sinó sentir propostes adreçades a aquest col·lectiu. El que jo a vegades no sé distingir és quan aquesta proposta prové del govern de la Generalitat i quan prové del PSC.
Ara se’ns diu que s’aprovarà un pla pilot d’ajuts per a la contractació de ni-nis a empreses durant un període de 6 mesos.
Amb un 40% de taxa d’atur juvenil i un 30% de taxa de fracàs escolar, algú es pensa que amb aquest pla pilot podrem solucionar alguna cosa?
El llistat de mesures pel ni-ni no es res més que una improvisació sense cap coherència.
A més, si tan preocupat estava el govern tripartit i els socialistes per la situació dels ni-ni, per què es van carregar els programes d’escoles taller, que segons els sindicats funcionaven molt satisfactòriament i quasi el 85% de joves participants en aquest programa (d’1 a 2 anys de formació pràctica en els centres de treball) sortia amb un feina, per substituir-les pels plans d’ocupació local, que segons tothom, no funcionen?
Per solucionar el problema dels ni-nis cal anar a les arrels del mateix problema.
En primer lloc, al sistema educatiu, prioritzant totes les accions per reduir el fracàs escolar. Com és joves de 16 a 24 anys s’estiguin formant, menys ni-nis hi hauran.
En segon lloc, retornant la confiança a l’economia catalana i fent que hi hagi creació d’ocupació. Cal tenir present que a l’any 2006, la taxa d’atur juvenil era del 15% i ara és del 40%. Quan l’economia va bé, també es crea ocupacions per als joves.
En tercer lloc, possibilitant que hi hagi modalitats d’accés al mercat de treball que facin compatible el treballar amb continuar formant-se. Nosaltres proposem el contracte dual. Es tracta d’evitar que l’oferta de llocs de treball poc qualificats però amb una retribució bona per un jove, acabi amb l’abandonament dels estudis per part d’aquest jove. Recordo que el tripartit fins ara s’ha oposat sempre a aquest tipus d’acció. Com també incentivar les empreses per a que agafin i formin ni-nis com a aprenents, sense que això els hi suposi un cost afegit per a elles, perquè cal recordar que les persones que es formen, no són productives a curt termini, al contrari. És important que els joves que es troben en aquesta situació tinguin oportunitats per a formar-se.
I, en quart lloc, també cal incidir sobre el sistema de valors de la nostra societat, un sistema on l’esforç personal, la superació i altres valors d’aquest estil no es valoren. En aquest aspecte també cal un canvi. Quin reconeixement tenen el joves que sí que fan aquest esforç? De moment, cap. Hem de seguir així?
Com s’ha vist, els canvis a impulsar són importants, de llarg abast i no es poden resoldre amb plans pilot de marcat caràcter electoral, per molt que ara els socialistes ho vulguin fer veure.
I el tripartit ens vol fer creure que ha aprovat en matèria laboral?
Recordeu per un moment aquesta imatge: dimarts, 21 de setembre de 2010, cap a les dues del migdia, roda de premsa del govern per informar dels acords adoptats en la sessió del Consell Executiu tinguda uns minuts abans.
Compareix el conseller Nadal fent balanç del grau de compliment dels objectius mercats en el Pla de Govern 2007-2010.
El conseller no pot amagar la satisfacció de la feina feta, amb el llarg llistat d’actuacions que va recitant a mode de lletania.
Valoració final: satisfacció. El govern ha assolit més del 90% dels objectius marcats a dos mesos d’acabar la legislatura.
La veritat és que a mi em va sorprendre aquesta valoració excessivament optimista, més que res quan deixen un país amb un 17% de taxa d’atur, un 20% de població en risc de pobresa, un 30% de joves amb fracàs escolar i un 40% d’atur juvenil.
Aquesta divergència entre “realitat” i autoavaluació de l’obra de govern feta pel tripartit, ens fa mirar què diu en el balanç en matèria d’ocupació.
És a la pàgina 218 del Llibre Compliment del Pla de Govern. És el resum del compliment de l’objectiu 3.2.1. “Assolir una ocupació de qualitat, millorant l’estabilitat, la seguretat i la salut laboral, la igualtat d’oportunitats en el treball i consolidant un marc propi de relacions laborals”.
Hi ha unes quantes pàgines plenes d’actuacions, uns indicadors (cap de la taxa d’atur, per cert) i conclou “Per tot això, i malgrat l’encara elevat nombre d’aturats al nostre país, podem donar aquest objectiu per pràcticament assolit”.
Fantàstic.
Per cert què deia el Pla de Govern 2007-2010?
Si anem a la pàgina 107 d’aquest Pla trobem un quadre il·lustratiu:
La previsió del Pla de Govern no té res a veure amb la realitat i tenen la “barra” de dir que han assolit l’objectiu que s’havien proposat?
Quin govern més exigent que tenim!!!! Si no fos perquè l’àmbit del que parlem és molt seriós n’hi hauria per fer-hi broma.
I aquests senyors han de continuar governant el país?
La lletra petita del finançament es comença a fer gran
Fa pocs dies el Ministeri d’Economia i Hisenda va publicar la liquidació definitiva del sistema de finançament de les comunitats autònomes corresponent a l’any 2008.
Com ja ens havia anuncia prèviament el màxim representant de l’Agència Tributària estatal, aquesta liquidació portava incorporat un “regalet” per a les comunitats autònomes de règim comú (entre les que hi figura, de moment, Catalunya) la quantificació exacta de la quantitat a retornar en concepte d’excés de bestretes.
Per a Catalunya aquest “regal” puja a més de 690 milions d’euros i el més fort de tot això és que el regalet que vindrà l’any vinent, quan es faci pública la liquidació corresponent a l’any 2009, pot arribar a multiplicar per 3, l’import a retornar el 2008.
Aquest és un exemple de la lletra petita que hi havia en el model de finançament “estratosfèric” pactat pel govern tripartit i que, en aquest cas, més o menys ve a dir: En virtut del nou sistema acordat, la Generalitat perdona a l’Estat tots aquells majors costos que ha tingut derivats de decisions que va adoptar l’Estat entre 2002 i 2010, com la Llei de la dependència, per exemple, i per contra, l’Estat manté el dret de reclamació a Catalunya de l’ excés de bestretes que va traspassar a la Generalitat com a conseqüència d’haver planificat, d’una manera massa alegre, els pressupostos d’aquell any. Això sí, com a concessió, l’Estat ens permet que retornem el crèdit en cinc còmodes terminis i amb un any de carència que és precisament el 2010.
Per molt que sigui lletra petita al final s’acaba veient, i sobretot, notant.
Les “cartes” del President Montilla
Llegeixo als diaris que el president José Montilla ha enviat una carta als treballadors de la funció pública catalana en què els hi mostra el seu agraïment pel sacrifici que comporta la retallada de salaris dels funcionaris i els hi demana la seva comprensió i la seva col·laboració.
El mateix dia que s’ha donat a conèixer aquesta carta, també es pot llegir a la premsa que només un dia després d’aprovar-se la retallada, els interventors de la Generalitat, depenents del Departament d’Economia i Finances i encarregats de supervisar la despesa de tots els departaments i organismes de la Generalitat, se’n varen anar dos dies a un hotel de luxe (a Món Sant Benet) a celebrar unes jornades de formació.
Res a dir sobre la celebració de jornades de formació. Són necessàries per a tothom i és bo que es facin. Cap responsabilitat per als interventors. Ells van on se’ls convoca. El que ja no es pot entendre tant, és com cap dels dirigents del departament va advertir la inoportunitat de celebrar aquesta jornada en aquest lloc, en aquests moments. Per molt que feia anys que s’hi anés. Hi ha una cosa que es diu predicar amb l’exemple i el que sembla és que, mentre a uns se’ls hi demanen sacrificis a d’altres no. Segur que no és exactament així, però ho sembla. I que això surti del departament del conseller Castells i ningú pensi en modificar-ho encara és més incomprensible.
I tornant a la carta, el que no diu la carta del President Montilla és que aquest sacrifici s’hagués pogut evitar. Com? Si els anys 2009 i 2010 s’hagués produït una congelació de sous, per exemple, o si no s’haguessin contractat tants funcionaris. Cal recordar que des que governa el tripartit la Generalitat, el nombre de funcionaris ha passat de 140 mil a 226 mil. És a dir 86 mil nous ocupats amb un sou públic, sense que hi hagi hagut un augment substancial de les competències de la Generalitat.
El mateix es pot dir d’alts càrrecs i de personal eventual. Hem passat de 376 a 530, això significa per cada any una despesa addicional de més de 10 milions de més (1.600 milions de les antigues pessetes) o dels informes i estudis que o bé s’encarreguen als amics o són innecessaris o inútils. Només a l’any 2009 van suposar més de 52 milions d’euros.
I, finalment, un darrer exemple. De manera paral·lela a la retallada de sous dels funcionaris s’estan convocant places de nivells elevats de la Generalitat d’una manera totalment inusual. Mentre que l’any passat entre els mesos d’abril a juny es van convocar 17 places d’aquest tipus, aquest se n’han convocat 63, quasi 4 vegades més. A què es deu aquesta pressa en convocar places? El tripartit ho haurà d’explicar.
Per tant, una vegada més, una cosa són les paraules i una altra, ben diferent, són els fets.
Rèquiem per a un finançament estratosfèric
Dimarts 8 de juny de 2010, a Madrid al Congrés dels Diputats, sessió dissetena de la Comissió de Pressupostos dedicada a control del Govern i a respondre preguntes orals.
El Portaveu adjunt del Grup Parlamentari Català (Convergència i Unió), Pere Macias, formula la següent pregunta:
Quina és l’estimació del Ministeri d’Economia sobre la quantitat que deuen les comunitats autònomes i els ens locals a l’Estat a causa de la diferència entre els ingressos a compte rebuts i la liquidació definitiva dels ingressos de l’Estat en els anys 2008 i 2009?
Respon el director general de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT), Juan Manuel López Carbajo:
D’acord amb les dades calculades per l’Agència Tributària espanyola, les comunitats autònomes hauran de retornar a l’Estat, en concepte d’avançaments superiors a la recaptació realment produïda a l’entorn de 5.700 milions d’euros corresponents a l’any 2008 i a l’entorn del 2% del PIB espanyol corresponents a l’any 2009. Aquest 2% del PIB equival, més o menys a 20.000 milions d’euros.
Pel que fa a les corporacions locals aquestes hauran de tornar un total de 1.612 milions d’euros l’any 2008 i uns 4.000 corresponents a l’any 2009.
Per a Catalunya, comptant que participa d’aquest excés aproximadament un 20%, aquesta situació li suposa haver de retornar a l’entorn d’uns 1.000 milions d’euros corresponents a l’any 2008 i uns 4.000 milions d’euros corresponents a l’any 2009. És a dir, en total Catalunya haurà de retornar a l’Estat més de 5.000 milions d’euros.
I consti que això és el que està previst a la Llei que regula el nou model de finançament, la Llei de l’Estat 22/2009, de 18 de desembre, per la qual es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes, concretament en la seva Disposició Addicional Quarta. (http://www.congreso.es/constitucion/ficheros/leyes_espa/l_022_2009.pdf)
L’Estat, tan bondadós ell, permet que Catalunya ho retorni en còmodes terminis durant un període 5 anys després d’un any de carència (curiosament l’any 2010, any d’eleccions a Catalunya). De manera que Catalunya l’any 2011 haurà de retornar 200 milions d’euros, del 2012 al 2015 haurà de tornar 1.000 milions d’euros i el 2016, n’haurà de retornar 800.
No recordo que aquesta circumstància hagués estat destacada pel conseller Castells i pel govern tripartit quan van celebrar la consecució de l’acord estratosfèric, però el cert és que aquest compromís ja figurava en l’acord. (Quina mala memòria!!!).
A més, si combinem el que diu la disposició addicional quarta de la Llei que regula l’acord, amb el que s’estableix a la disposició addicional sisena de la mateixa Llei referit a que l’acceptació del principi de lleialtat institucional, entès com el mecanisme que ha d’evitar a les comunitats autònomes els efectes negatius sobre les seves finances de decisions que prengui l’Estat, es vincula al fet de posar al comptador a zero respecte de decisions preses per l’Estat des de l’any 2002 (entre d’altres, la Llei de la Dependència), resulta que al final haurem acabat fent el negoci d’en Robert i les cabres.
Oi que fa temps que ningú del tripartit se’n recorda d’aquell “acord estratosfèric de finançament” aconseguit gràcies a la posició de fermesa del tripartit? Resulta que l’han enterrat ben de pressa. Només queda que li dediquin un sentit responsori.
Montilla bon gestor? El dèficit de la Generalitat al 2009 creix un 68% tot i el nou finançament
Des del govern ens volen fer creure que són uns gestors excel·lents i que practiquen l’austeritat, però la realitat, a través de les seves pròpies dades, els desmenteix de manera rotunda els fa veure com el que són: uns gestors molt dolents.
Avui, més de tres mesos després d’haver-se acabat l’any, el departament d’Economia i Finances ha fet públic a través de la seva pàgina web http://www.gencat.cat/economia/ambits/finances/pressupost/execucio/exercicis_mensual/historic_2009/index.htm, l’estat d’execució del pressupost corresponent al mes de desembre de 2009.
El balanç és molt negatiu. Tot i els majors recursos del sistema de finançament, el dèficit no financer creix un 68% respecte l’any anterior i supera en 2,7 vegades el que preveia el propi govern a l’aprovar el pressupost. Només cal mirar les dades:
El dèficit de caixa no financer de la Generalitat a l’any 2009 (sense tenir en compte els ajustos SEC i algunes despeses no consolidades en aquest resultat) puja a 5.256 milions d’euros quan estava previst inicialment en 1.945,4 milions. És a dir, el dèficit real ha multiplicat per 2,7 vegades el dèficit previst inicialment.
En relació a l’any 2008 el dèficit no financer de la Generalitat ha augmentat un 68% com es desprèn de la taula següent: 
Val a dir que aquest resultat s’ha obtingut després d’haver incorporat al pressupost les transferències en virtut del nou sistema de finançament, que segons la liquidació presentada pel departament pugen a 3.181,3 milions d’euros. És a dir, amb el finançament incorporat el dèficit creix un 68,1% respecte l’any passat.
Ara bé, malgrat els majors ingressos aconseguits pel finançament, aquesta liquidació demostra que no hi ha hagut una veritable contenció de la despesa, ja que aquesta ha crescut en quasi 5.000 milions per sobre del previst inicialment.
El dèficit, doncs, no és fruit de la mala evolució dels ingressos sinó, fonamentalment, de la no austeritat en la despesa, que condueix a un augment molt important del dèficit per sobre de l’inicialment previst.
Tenen les butxaques foradades. En un temps de crisi i d’incertesa, l’únic que no s’estreny el cinturó és el govern tripartit. I al final això ho pagarem entre tots.
Crisi econòmica, divorcis i tripartit
Una de les conseqüències inesperades de la crisi econòmica ha estat la reducció del nombre de separacions i divorcis: un 7% a Catalunya, però també a l’Estat, als Estats Units i a tot arreu. No és que de cop i volta s’hagin acabat totes les desavinences, no. És que les conseqüències de la crisi: augment de l’atur i grans dificultats per vendre l’habitatge, les dificultats per accedir a un major crèdit per fer front un de sol tota la hipoteca i la pèrdua de poder adquisitiu que provoca tota ruptura, fan que les parelles s’ho repensin abans d’arribar al divorci. Així continuen compartint la casa a costa de destrossar la seva convivència, us en recordeu de “La Guerra dels Rose”? En aquestes circumstàncies, d’acord l’opinió més defensada pels experts, els més perjudicats, si n’hi ha, són els fills de la parella.
Aquesta és la imatge que em va venir al cap després de llegir que en una recent reunió del govern de la Generalitat s’havia proposat un pacte per tal de continuar mantenint el tripartit fins al final de la legislatura, malgrat totes les crisis per les que passa i que ha arribat a les seves penúltimes expressions quan un soci de l’actual govern diu que en el proper govern no hi pot ser un dels que avui és el seu soci. I ho diu després d’haver fet dos tripartits amb ells, o quan un conseller del govern diu que el tripartit és “un artefacte inestable”. Tots uns exemples de convivència.
Així doncs, el tripartit és com una parella que no se suporta, que està en crisi permanent, però que no es divorcia perquè cadascú pel seu compte, s’ho passaria molt malament. I en aquest cas qui són els perjudicats? Doncs, si se’m permet una llicència, en lloc dels fills, la ciutadania de Catalunya.
Un nou exemple més de l’actitud irresponsable del tripartit: El Pla d’Equipaments Culturals
El Consell Executiu del 16 de març de 2010 va aprovar el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya 2010-2020. D’acord amb les informacions del propi Govern, el pla pretén completar la xarxa d’equipaments culturals bàsics per garantir l’accés de la ciutadania a la cultura.
A continuació estableix que Catalunya necessita 395 equipaments culturals més per disminuir la ràtio de població per equipament i les distàncies per accedir als serveis culturals bàsics. Aquest pla suposarà, d’acord amb una primera estimació del govern, un cost de 1.217 milions d’euros que seran cofinançats entre els municipis i la Generalitat. Fins aquí la notícia. A continuació els comentaris:
1r. Al final costarà el que han previst d’inici?
Em fa por que la primera estimació del cost econòmic d’aquest pla sigui de 1.217 milions d’euros, perquè amb el tripartit les obres sempre acaben costant molts més del que s’havia previst inicialment.
L’exemple de la Línia 9 del Metro és prou significativa. Dels 2.464 milions d’euros previstos inicialment fins als actuals 6.500 milions i creixent. N’hi ha més: el projecte de desdoblament de l’eix transversal que pràcticament no s’ha començat, dos anys després d’haver-se adjudicat el desdoblament i ja s’ha encarit en 70 milions d’euros sobre les previsions inicials o la construcció del nou dic del moll Prat del Port de Barcelona que té un sobrecost també proper els 100 milions d’euros.
2n. Aquest Pla vol ser una realitat o és un anunci més?
Ja estem massa acostumats a anuncis del tripartit. Just 2 mesos abans de les eleccions de novembre de 2006 el departament de Salut va publicar un anunci a tots els diaris en forma de suplement de més de 10 pàgines denominat “1.000 dies invertint en salut” on es feia un llistat de totes les inversions que s’estaven fent i que es farien en els proper anys. El balanç és ben galdós, passats gairebé 4 anys des de l’anunci, més de la meitat de CAP’s encara estan per començar i quasi les tres quartes parts dels hospitals d’obra nova encara o són un projecte o estan en obres.
Amb el Pla d’equipaments culturals pot passar el mateix. Per al 2010 només hi ha recursos per elaborar plans municipals o fer projectes. Res més. Acabaran sent una realitat els 395 nous equipaments o es quedaran en un anunci més?
3r. Un Pla fruit del sectarisme del tripartit contra tot allò que no és públic.
El Pla aprovat pel Govern només s’adreça a equipaments públics, així si un municipi té un teatre privat i no en té de públic el Pla considera aquest municipi deficitari en aquesta infraestructura.
Així sense més. Només perquè la infraestructura és privada. I què passa si malgrat ser privada, sempre ha col·laborat amb el municipi on s’ubica i ningú del municipi amb inquietuds culturals ha vist rebutjades per part de l’equipament les seves iniciatives? És només la titularitat d’una infraestructura la que determina si un municipi és deficitari o no en equipaments culturals? I si l’ajuntament i l’equipament cultural privat, que pot ser d’una entitat sense afany de lucre o d’una associació o de l’església, sempre han col·laborat? Ara el municipi només podrà rebre diners si construeix un equipament públic?
Aquest és un prejudici ideològic del tripartit molt arrelat. Desconfien de tot allò que no poden controlar. Els hi fa por la col·laboració. Volen el control directe a costa, si cal, de destruir el que fa anys i anys que hi era i prestava un servei públic.
Aquesta actitud no és nova. Passa en altres àmbits. Així, prefereixen mantenir 1.600 places residencials buides pel fet de ser privades, quan s’està demostrant clarament la incompetència del Departament per poder fer les places residencials públiques que es necessiten. Un altre exemple: la crítica constant a l’escola concertada, quan sense elles hi hauria un gran dèficit de places escolars o l’incompliment de la creació de places públiques d’escola bressol i la negativa de col·laborar amb les ja creades pel sector privat.
Una darrera pregunta al Govern: com gosen prescindir dels equipaments culturals que hi són, en un moment de dificultats per les finances públiques, les dels ajuntaments i les de la Generalitat? No seria més raonable si l’equipament ja hi és, buscar fórmules de col·laboració que no construir-ne un altre de nou? És aquesta la manera més eficient de gastar els diners públics?
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)