Les desordenades mesures econòmiques del govern Zapatero
La manera de prendre decisions en matèria de política econòmica del govern Zapatero és, com a mínim, peculiar. Mentre al Parlament espanyola s’estan discutint lleis com la de pressupostos i la de l’economia sostenible, el president ha anunciat un nou paquet de mesures enmig d’una sessió de control al govern, posteriorment completat als passadissos del Congrés. És a dir, res del que es tramita en aquestes moments a les Corts és vàlid per encabir-hi les mesures i ha calgut fer, de nou, un Reial Decret Llei, i ja van 7 o 8 aquest any.
Aquest fet tampoc no és cap novetat. Cada vegada des d’Europa es qüestiona l’economia espanyola, la resposta del govern acaba essent, un nou paquet de mesures, pensat i decidit de manera preciciptada.
Val a dir que en aquest paquet hi ha mesures que són positives per a l’activitat productiva i que des de Convergència i Unió feia temps que veníem demanant.
Així, es generalitza la llibertat d’amortització a l’Impost de Societats per a les inversions empresarials que es facin fins a l’any 2015. També és molt favorable l’ampliació del nombre d’empreses que es poden acollir al tipus reduït de l’Impost de Societats del 25%. Així el límit d’ingressos que permet acollir-se a aquest règim passa de 8 a 10 milions d’euros i els beneficis que tributen a aquest tipus s’eleven de 120.000 a 300.000 euros.
També és positiva la regulació de les agències privades de col·locació o les majors facilitats per crear empreses. Totes aquestes mesures, fa anys que havien estat proposades i plantejades per Convergència i Unió. Benvingudes siguin, encara que amb retard.
Ara bé, en aquest Reial Decret-Llei també es contempla la privatització parcial de fins al 49% d’AENA, fet que suposa posar en perill el traspàs cap a Catalunya dels aeroports de Girona, Reus, Sabadell i Barcelona perquè si ara ho privatitzem, quina empresa està disposada a posar uns recursos i veure com després li traspassen uns actius? Cap. Per tant, aquest mecanisme pot ser la manera més sibilina de perpetuar un model de gestió aeroportuària centralitzat i caduc, que no afavoreix en res les potencialitats de Catalunya en el futur. Com ben bé afirma Germà Bel, en el seu recent llibre “España, capital París”, la concepció radial de l’Estat ve de lluny, al segle XVIII es van començar a fer la taxa radial de carreteres i camins i al XIX el ferrocarril radial, al segle XX, les autopistes i, ara, el TGV i els aeroports. Decisions, totes elles de caràcter marcadament polític per sobre de la racionalitat econòmica.
Una vegada més, s’aprofita un Decret-Llei per blindar un model d’infraestructures que no beneficia a Catalunya.
Cal una reforma laboral? Sí
Ahir al Congrés dels Diputats l’abstenció de Convergència i Unió, juntament amb la d’altres grups parlamentaris, va possibilitar la convalidació del Reial Decret– Llei de la reforma laboral.
Molt s’ha parlat de la necessitat d’aquesta reforma. Per a uns es tracta d’una total desprotecció dels treballadors, per altres no és res més que un simple retoc que es queda molt enrera de les necessitats reals de la nostra economia. Com sempre, diversitat d’opinions.
El cert però és que una reforma laboral era absolutament necessària per a Catalunya amb una taxa d’atur del 18% de la població activa mentre que a la Unió Europea ben just supera el 10% (10,1%). S’ha de reconèixer que no és la millor tarja de presentació.
Això fa que a hores d’ara al nostre país hi hagi més de 670.000 persones aturades, quan si ens situéssim en el nivell mitjà europeu només n’hi haurien 378 mil, és a dir, 292.000 aturats menys.
A més l’atur és especialment dur en el cas dels joves. La taxa d’atur de joves entre 16 i 24 anys arriba al 40%, mentre que a la Unió Europea se situa en el 20,6% de la població activa. Altre cop Catalunya duplica la taxa mitjana europea.
I per als aturats catalans, la sortida de l’atur no és senzilla. Hi ha en aquests moments més de 250.000 persones que busquen feina des de fa més d’un any i més de la meitat de persones aturades tenen un nivell d’ocupabilitat baix o molt baix, circumstància que fa que la sortida de l’atur no sigui fàcil precisament.
Assenyalar també que el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) gestiona menys d’un 2% de totes les col·locacions que es realitzen a Catalunya, un percentatge ridícul.
I per acabar de fer la radiografia del mercat de treball català constatar només que, mentre que la caiguda de l’activitat econòmica ha estat d’igual (o fins i tot superior) intensitat que la produïda a la resta de països desenvolupats d’Europa, el creixement de l’atur català ha duplicat el registrat als països europeus, fet que demostra l’anormalitat del mercat de treball a Catalunya.
Només la simple presentació d’aquestes dades posa de manifest la necessitat de fer una reforma laboral. I aquesta necessitat no ve d’ara sinó que ve de lluny. De fet, des de la passada legislatura, CiU ha vingut demanant una reforma laboral que servís per impedir la massiva destrucció d’ocupació quan hi ha crisi econòmica i per facilitar la contractació indefinida en els moments de dinamisme i creixement.
Després de dos anys de negar-se a capa i a espasa de fer una reforma laboral unilateral, ara l’han feta. No s’hagués pogut fer abans?
Per tant, les mesures presentades pel govern Zapatero arriben tard. Si s’haguessin aplicat abans, només dos anys abans, avui la taxa d’atur seria menor.
Certament, la reforma proposada pel govern incorpora mesures que van en la bona direcció i coincideixen amb les que CiU havia vingut plantejant des de fa temps (facilita la contractació indefinida i la conversió de contractes temporals en indefinits, generalitza els contractes de foment de l’ocupació, clarifica les causes objectives...) però encara queden aspectes pendents per tractar molt importants per contribuir a reduir l’atur, com ara la reforma de la formació per a l’ocupació, les polítiques actives o la reforma de la negociació col·lectiva per permetre que les empreses s’adeqüin en major mesura a la situació real per la que passen o la flexibilització interna de les relacions laborals a l’interior de l’empresa.
Està per veure si en la tramitació parlamentària d’aquesta reforma que ara s’enceta, aquests canvis s’hi podran introduir.
Davant de l’abstenció de CiU
Per què? Calia? Aquestes eren les preguntes que més ens han fet entre ahir i avui. Lògicament el “per què” era per què ens havíem abstingut en la convalidació del decret-llei de mesures de reducció del dèficit públic del govern socialista i el “calia”, feia referència a si després de la petició de creació de la comissió d’investigació al Parlament per raons purament de desgast electoral per part dels socialistes catalans, ara havíem de ser altra vegada els de CiU qui els hi traguéssim les castanyes del foc a Madrid. I certament aquestes eren preguntes que tenien tota la lògica del món.
Francament, com em sembla que va quedar ben clar a través de la intervenció d’en Duran i Lleida, a nosaltres tampoc no ens agraden les mesures aprovades pel govern socialista. Ho estant fent molt malament. Creiem que les mesures adoptades són la pitjor retallada social que hi ha hagut des de que hi ha Pacte de Toledo i, ens hem compromès a modificar abans de l’1 de gener de 2011 la congelació de les pensions.
A més, han estat dos anys perdent temps i ocasions per reconduir la situació de les finances públiques i no ho han fet, i ara, hem arribat a un punt en el que els socialistes no disposen ni de marge ni de temps per fer res més al que han fet.
Però el que ahir es debatia al Congrés dels Diputats no era solament derrotar el govern socialista o pagar-los amb la mateixa moneda, no. El que ahir es debatia al Congrés era si es prenia una decisió com aquesta o l’economia espanyola entrava en una fase equiparable a la de l’economia grega, és a dir a més de ser tutelats hauríem estat intervinguts, sense finançament de l’exterior i havent fet un mal irreparable al futur de l’euro com a moneda comuna europea.
És a dir hi havia dues alternatives: una, deixar que es tramités el Decret-llei que vol dir, possibilitar que es trobi el finançament necessari per pagar les nòmines públiques i les pensions dels propers mesos i per a que les empreses de l’Estat puguin tornar a tenir finançament o, segona, adoptar una posició més fàcil i rendible políticament d’oposar-nos a aquestes mesures impopulars, sense patir per les conseqüències que aquesta negativa hagués comportat per a les famílies i empreses catalanes i de l’Estat.
En un acte de responsabilitat des de CiU vàrem optar per la primera alternativa. No va ser fàcil, no és cap xec en blanc,tampoc és un aval a Zapatero (si vàreu sentir el discurs del Duran va dir ben clar que l’etapa de Zapatero com a president del Govern s’havia acabat) i, encara menys, no ha estat per treure pit, com ha afirmat el president de la Generalitat, José Montilla, en una altra d’aquelles declaracions absolutament cíniques a les que ens té acostumats, que només estan fetes per desgastar l’adversari sense pensar en el país (dit sigui de pas, com gosa criticar el paper de CiU i demanar-li responsabilitat i en canvi justifica el vot contrari d’ERC i d’ICV amb un és lògic a Madrid ells estan a l’oposició?) (Ell si que només pensa en continuar ocupant el poder sense importar-li res del que pugui passar als seus conciutadans per culpa precisament del seu mal govern i el dels seus companys socialistes a Madrid. Com hi ha món! ).
Com podeu comprendre hagués estat molt més fàcil i potser molt més rendible políticament, oposar-nos a aquestes mesures impopulars. Altres partits han optat per allò que els era més favorable políticament per a ells i ara van criticant la nostra abstenció. També sé que molta gent no entén la decisió que hem pres.
Ara bé ho vàrem fer en el convenciment que les conseqüències d’aturar aquestes mesures haguessin estat molt pitjors. Podeu pensar que no serà tant però, hi ha indicis que, amb la pitjor perspectiva econòmica de tots els països de l’euro, amb una taxa d’atur del 20% inèdita a nivells europeus i amb un país endeutat a l’exterior fins a les orelles, la reacció del FMI o d’Europa hagués estat molt més dura encara que en el cas de Grècia.
I ara ens anuncien un augment dels impostos
La capacitat d’improvisació i sorpresa de Rodríguez Zapatero en el camp econòmic sembla no tenir fi.
Després d’anunciar la retallada de despesa, de les pensions i dels sous dels funcionaris (que a hores d’ara encara no han acabat de concretar), només cinc dies després d’haver negat que ho faria, ara ja ens ha anunciat un nou augment d’impostos per a l’any que ve just dos dies després que la Vicepresidenta Segona i Ministra d’Economia afirmés que “no hi havia cap proposta ni estudi per apujar els impostos”. Gran clarividència la seva.
I com sol ser habitual ja han començat a aparèixer els missatges contradictoris. Ara es toca l’IRPF en el tram de rendes elevades, ara no es toca; ara es recupera l’impost de patrimoni, ara només es crea un impost per a grans patrimonis, no se sap si temporal o indefinit; que si s’ha de reformar la llei de l’impost de successions per ta d’obligar totes les comunitats autònomes a tenir un nivell mínim de tributació per aquest impost... Ja hi tornem a ser amb les habituals anades i vingudes de Zapatero: s’anuncia una cosa, es matisa, es mig modifica i es torna a la formulació del principi, i així anar subsistint.
El que em fa més por d’aquest anunci de l’augment dels impostos és que si el que necessita urgentment el govern socialista és augmentar la recaptació de manera important, l’anunciat augment dels tributs no es quedarà només en mesures per a “rics” o per a grans patrimonis, per la senzilla raó que aquestes mesures poden tenir bona venda mediàtica però porten associada poca recaptació. Les persones riques i les grans fortunes ja fan servir elements de planificació fiscal per reduir la progressivitat tributària i si els emprenyen massa porten el seu patrimoni a l’estranger, i el bo d’això és que actuen d’una manera totalment legal.
Si el govern necessita augmentar la recaptació augmentarà els impostos de manera que els afectats principals d’aquest siguin les classes mitjanes pel simple fet que aquestes són molt més nombroses que els grans patrimonis i per tant un augment dels tipus que afecten les classes mitjanes sí que comporta un augment important de recaptació. Un exemple, persones que declarin més de 600 mil euros de renda no arriben a les 10 mil a tot l’estat. En canvi persones que declaren una renda superior a 40 mil euros s’acosten als 3 milions, de manera que augmentar 5 punts el tipus pels trams de rendes més elevats (per exemple més de 600.000 € com algú ha dit) aporta menys de la meitat de recaptació que augmentar 1 punt d’IRPF a totes les rendes superiors a 40.000 euros.
Per tant, si el que necessiten de debò són diners per reduir el dèficit públic, el que de debò ens trobarem l’any que ve, serà a més de l’augment de 2 punts de l’IVA, un nou augment dels impostos especials i un més que probable augment de l’IRPF per a rendes que ells diran que són les altes però que a l’hora de la veritat s’acostaran més a les mitjanes que no pas a les altes.
Aquesta és la situació a la que ens ha portat en Rodríguez Zapatero, aquell que en dues tardes li havien d’ensenyar economia. Em sembla que no va aprendre prou bé les lliçons. Per cert, potser no van arribar a temps d’ensenyar-li el que diu la teoria de la Hisenda pública, concretament la corba de Laffer, que un augment de tipus impositius no sempre comporta un augment de recaptació.
Què emprenya més, les mesures adoptades per Zapatero o el temps que ens han portat enganyant els governs socialistes?
Les mesures adoptades pels socialistes són molt dures, algunes fins i tot traumàtiques. Per això molesten molt a la ciutadania, però el que encara molesta més, en la meva opinió, és que aquestes mesures s’han adoptat després d’haver estat enganyant la població de manera sistemàtica. En efecte:
A l’any 2008, quan tots els països començaven a patir la recessió, aquí es va preferir negar la crisi i actuar com si visquéssim a Xauxa: concedir els 400€ a tothom, donar lliçons a tots els països,...
Quan finalment es va reconèixer la crisi es va dir que no s’afectaria per res les polítiques socials i s’insistia que els socialistes eren la garantia de les polítiques socials. Ara ja s’ha vist centenars de milers de pensionistes catalans veuran congelades les seves pensions, 80 mil famílies perdran el xec nadó i més de 50.000 persones dependents perdran les ajudes que tenen dret a percebre des del moment en què es decretava la seva situació de dependència.
Els socialistes, els espanyols i els catalans, han adoptat innombrables plans de retallada de la despesa, plans que eren només anuncis perquè a la realitat no es feia cap esforç d’austeritat. Un exemple: el pla d’estalvi de l’Estat va ser de 16 mísers milions d’euros i es va dir que era suficient. Dos dies després el propi president del govern deia que no s’aplicaria cap retallada més. I un dia més tard ens anuncia aquestes dures mesures. I a la Generalitat igualment. S’anuncien molts plans d’austeritat però a l’hora de la veritat, el personal de la Generalitat creix en més de 5 mil persones aquest any i de 140 mil a 226 mil persones en els darrers 7 anys i el dèficit previst inicialment per a l’any 2009 es triplica a causa del descontrol de la despesa. Això sí que és un engany!!
Emprenya o no emprenya que avui mateix ens estiguin dient que es veuen brots verds per tot arreu i que ja ens en estem sortint i que d’altra banda hagin d’estar aplicant una retallada de les polítiques socials com mai no s’havia fet en aquest país i encara tinguin la barra de dir que ells són els que defensen les polítiques socials?
Emprenya o no emprenya veure com al BOE es concedeixen subvencions per a la indústria del carbó (que no té futur però que és a Lleó) el dia després d’anunciar la retallada social? O com fa unes setmanes el govern socialista aprovava facilitar el cobrament de les peonades del PER? Per què aproven aquestes mesures i en canvi retallen els sous dels funcionaris i congelen les pensions?
Emprenya o no emprenya veure que quan des de CiU portem dos anys proposant mesures per sortir de la crisi, les rebutgin sense mirar-se-les només perquè no les han proposat ells i ara demanin solidaritat a tothom per estrènyer-se el cinturó amb mesures antisocials i traumàtiques?
Per què els governs socialistes ens deien que tot anava bé i amagaven la dura realitat? Per què si volies saber la realitat de la crisi a l’Estat havies de llegir la premsa estrangera?
Una de les primeres coses que ha de fer un govern responsable és alertar la ciutadania de les dificultats que genera la crisi i dels sacrificis que haurà de fer. Aquí això s’ha obviat per part dels socialistes i ara, quan no hi ha més remei, quan s’ha perdut tot el temps del món i totes les oportunitats, ara, ara ens demanen que fem sacrificis i ens fan despertar d’un món irreal que ells ens havien amagat, com en el Show de Truman. I el més greu és que la idea no surt d’ells sinó que ho han de fer obligats per Europa, la Xina i els Estats Units. Així d’un dia per altre hem passat de estar fora de la crisi a l’ull de l’huracà...... Finalment hem vist que el rei anava despullat però és una pena que ens hagin fet arribar fins aquí quan ens ho haguéssim pogut estalviar.
La retallada de Zapatero: una nova improvisació d’un govern sense nord
Finalment han caigut les caretes. Fa tot just una setmana, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, descartava aplicar mesures addicionals de retallada de la despesa pública. Ho va ventilar dient que si ho feia es perjudicaria la recuperació de l’economia espanyola. “Fer una reducció dràstica del dèficit compromet el futur” I va insistir.
Doncs bé només ha fet falta que el cap de setmana, l’ECOFIN (el consell de ministres d’economia i finances de la Unió Europea) posés sota supervisió individualitzada a l’Estat espanyol i que ahir truqués el president Obama per interesssar-se per la situació econòmica d’Europa i de l’Estat, per a que d’aquelles afirmacions que va fer fa menys d’una setmana quedessin altra vegada desautoritzades (i ja van unes quantes vegades,....).
A partir d’aquí tot són presses i improvisacions. Així el dilluns ens assabentàvem de la retallada addicional de 15.000 milions d’euros per als propers anys, i avui n’hem conegut la concreció:
- Reducció, a partir del mes de juliol, d’un 5% de mitjana del sou dels funcionaris i congelació del seu sou per al 2011. El sou dels alts càrrecs es reduirà en un percentatge més elevat (un 15%).
- Per al 2011 no es revaloritzaran les pensions (excepte les mínimes i les no contributives)
- Eliminació del règim de jubilació parcial.
- Eliminació de la prestació de 2.500 € per naixement de fill a partir de 2011
- Revisió a la baixa del preu dels medicaments i de la presentació de les dosis.
- Dependència: s’eliminen, per als nous sol·licitants, els efectes retroactius per pagar les prestacions en el moment en què es reconeguin, fins a un màxim de 6 mesos i es periodifica el pagament dels efectes retroactius reconeguts fins ara al llarg d’un període de 5 anys.
- Reducció en 600M€ de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) del 2010 i 2011.
- Reducció en 6.045M€ de la inversió pública estatal per al 2010 i 2011.
- Reducció addicional de la despesa de CC AA i ajuntaments en 1.200 M€
D’aquesta successió d’esdeveniments en podem extreure algunes conclusions:
- El govern espanyol no ha actuat fins que Europa i Obama no l’han forçat. Mira que s’havia repetit vegades en els dos darrers anys que calia actuar, que calia emprendre accions contundents de reducció de la despesa,.. Res no s’havia fet, llevat de l’anunci, fa 15 dies, de la retallada d’alts càrrecs que comportava un estalvi de 16 M€ dels 10.000 M€ que s’havien compromès a retallar aquest any.
- Austeritat, sí, però com aplica l’austeritat? Des de que el president del Govern va reconèixer la crisi (tard, molt tard) no ens hem cansat de sentir repetir a en Zapatero que es garantia la despesa social i les inversions, i ara és justament això el que retalla. No hi ha més alternatives? No es poden suprimir ministeris inútils com el de Cultura, el d’Habitatge i el d’Igualtat? No es poden suprimir o privatitzar empreses públiques que no se sap ben bé per a què serveixen? No es poden limitar les despeses corrents? Ha de recaure tota la retallada en inversions i pensions?
- No només n’hi ha prou amb practicar l’austeritat. També cal emprendre altres reformes, que han estat anunciades per tothom i en canvi, no s’esmenta cap d’aquestes reformes. On és la reforma del mercat de treball? On és la reforma de la formació? On és la reforma de determinades infraestructures?
- La proposta de Zapatero s’oblida que la mesura més efectiva per reduir el dèficit és crear ocupació i en tots aquests anys no hi ha cap mesura que afavoreixi la creació d’ocupació. Al contrari, segons estimacions fetes per catedràtics d’economia i publicades pel propi departament del conseller Castells, la pitjor manera de garantir la creació d¡ocupació a llarg termini és reduir la inversió pública. Calen mesures explícites per facilitar la creació d’ocupació.
- Cal fer també una referència a Catalunya. Si Zapatero només actua quan és obligat per Europa i per Obama, el govern català de Montilla només actua quan li obliga el govern de Madrid. Es pot dir doncs que el govern català és un govern titella, sense iniciativa pròpia i sense lideratge.
Amb aquests governs, tant el català com l’espanyol no es pot sortir de la crisi.
L’exemple grec i les barbes de Zapatero
En els diaris d’avui coincideixen dues notícies que estan directament relacionades. Una fa referència a Grècia. La manca de credibilitat del Govern grec per fer front a un programa de reducció del dèficit i de l’endeutament públics ha provocat una reducció de la qualificació del seu deute i un encariment molt notable del seu finançament.
Un exemple: perquè els inversors comprin bons a 10 anys grecs, aquests han d’oferir un tipus d’interès proper al 10%, mentre que pels bons alemanys es paga a un 2,9%. El diferencial respon a la major desconfiança dels mercats respecte l’evolució futura de Grècia. Cal recordar que Grècia té un dèficit del 13,6% del PIB a l’any 2009.
La segona notícia fa referència als resultats de l’activitat financera de l’Estat espanyol corresponents al primer trimestre de l’any 2010. El balanç no és bo: el dèficit de caixa no financer de l’Estat puja a 15.546 milions d’euros, mentre que en el mateix període de l’any anterior aquest dèficit era de 11.345 milions. En termes del PIB el dèficit ha passat de representar un 1,08% a ser de l’1,48%.
Altres magnituds significatives de l’activitat econòmica i financera de l’Estat, com ara el saldo primari (excloent els interessos del deute) o la necessitat de finançament, són igualment negatives i són pitjors que l’any anterior.
Aquest dèficit és el resultat de l’evolució d’uns ingressos que creixen un 4,8% i d’unes despeses que ho fan en un 13,4% (és a dir, a un ritme 3 vegades superior).
Per capítols, la despesa de personal creix un 6,8% i la despesa corrent en béns i serveis ho fa en un 5,8%. Per contra, les inversions creixen un 3,5% i les transferències de capital cauen un 9,5%. És a dir, la inversió és la partida més castigada en detriment de despesa corrent.
Veient aquesta segona notícia, quan els mercats castiguen Grècia per la manca de credibilitat del seu pla de reducció del dèficit, m’imagino el que deuen pensar sobre la credibilitat de les previsions del Govern espanyol que indiquen que l’any 2013 el dèficit de l’Estat serà del 3% del PIB, si partim d’un dèficit que al 2009 va ser de l’11,2% del PIB i que en el que portem del 2010 continua creixent.
De moment, els bons de 10 anys espanyols ja han de pagar un 4% d’interès. Confiem que el que ha passat a Grècia no s’acabi encomanant a d’altres països, però per evitar-ho cal que els governants, en aquest cas Zapatero i el partit socialista, facin una política d’austeritat creïble, en cas contrari encara patirem. Ja ho sabem com diuen els castellans “cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar”.
PD: Quan això estava escrit ha arribat la notícia que Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol a llarg termini des de AA+ fins a AA amb perspectiva negativa. (De moment, ja hem començat a afaitar-nos el bigoti).
Qui sóc
Coordinador tècnic dels grups parlamentaris de CiU a Catalunya i a les Corts Generals. Des del 15è Congrés de CDC (2008) formo part del seu Comitè Executiu Nacional.
Veure més
Bloc de notes
Núvol d´etiquetes
Categories
- administració
- Bloc de notes
- Crisi econòmica
- Economia catalana
- Economia espanyola
- Estatut
- Finançament
- Finances
- General
- Impost de successions
- Impostos
- Innovació
- Inversió de l'Estat a Catalunya
- lideratge
- Lleis
- Ocupació
- Ple del Parlament
- Sectors econòmics
- tripartit
Comentaris
- Amelia Maddox en El forat negre de les finances catalanes
- Annat en El forat negre de les finances catalanes
- Imogene Love en El forat negre de les finances catalanes
- Jessica Kelley en El forat negre de les finances catalanes
- Christine Beach en El forat negre de les finances catalanes
Arxius
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- juliol 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
Enllaços
- Acciones de bolsa (Javier Alfayete)
- Blog de Aranea (Miguel Castillo)
- Dinero listo (José Trecet)
- El Blog de Echevarri
- El Blog de Gallardo
- El blog del Euribor: Economia para todos
- Futur Finances
- Investors Conundrum (Marc Garrigasait)
- La bolsa por antonomasia (Antonio Rodríguez)
- Nada es gratis (Fedea)
- Valor añadido (Alberto Artero)
- Valor en libros (Pedro Calvo)